20/5/11

El que va ser una mini revolució

Eren finals dels 90 (i això no és una cançó de Mishima) i jo estava completament perduda. Els estudis no m’agradaven, no trobava el meu lloc enlloc i no sabia cap on tirar. Feia pràctiques en una assessoria i cobrava 10.000 pessetes al mes per anar amunt i avall. Vaig plegar i com que necessitava diners, vaig començar a treballar cuidant nadons. Em donava diners, però encara em va eternitzar més els estudis.


La primavera de 2002, quan se m’acabava el cangur que feia, vaig trobar un anunci al tauler de la universitat per fer unes pràctiques a una àrea jurídica d’una administració que m’era molt propera per la meva vivència personal. Un somni. I a més, resulta que la cap era la cap que tenia llavors. I vaig fer les pràctiques.


Era gener del 2003 i se m’acabaven les pràctiques i se’m van quedar en contracte d’obra i servei, en un “xiringuito” muntat que tenia el govern de llavors per poder col·locar persones a dit. I així vaig estar.


Tenia molt clar que em podien fer fora d’un dia per l’altre, però van ser temps molt bons. Treballava de lo meu, en un àmbit molt proper i, a sobre amb gent molt maca. I intentava aprofitar-ho al màxim. Els amics es començaven a independitzar, però jo no podia permetre-m’ho, massa inestabilitat.


Érem uns 40 llargs en la mateixa situació. I amb el temps, s’anava pensant en els drets laborals que teníem. Uns quants es van començar a organitzar, ja que cap sindicat ens representava i la situació laboral era molt complexa, però jo no en volia saber gaire. Fins que va arribar el primer canvi i els que van aterrar volien desfer-se d’aquella “patata calenta”. Va arribar una primera proposta d’acomiadaments, uns 15 o 16, entre els quals (encara que mai m’ho van arribar a dir) estava jo doncs era la darrera de l’àrea en arribar. Però un cap va moure una altra persona de l’àrea i jo em vaig quedar. Es van moure i pensar moltes coses i finalment, només es van fer fora dues persones, entre elles un amic i d’una manera tan bèstia que ens donava peu a pensar que la direcció ens podia fer molt de mal.


Així doncs, ens vam començar a organitzar per reclamar els nostres drets. Persones completament diferents, amb maneres de pensar i de fer diferents, però totes unides. Recordo les primeres assemblees, com em costava defensar la meva postura, sobretot davant gent que arrossegava molta gent, amb discurs i empemta. Mentre, intentàvem treballar i estàvem enmig d’una batalla que ens superava en escreix, una batalla política.


Així, va arribar el 10 de març de 2006 i es van acomiadar 4 persones. Quatre acomiadaments improcedents, per diferents motius. Dos d’elles, dels nostres, dels que ens organitzàvem. I podíem jugar en un terreny perillós, un terreny polític i una relliscada inoportuna va fer que tinguéssim un as, un as que va portar de corcoll a alts càrrecs, que va fer que ens reuníssim, que ens escoltéssim i sortíssim als mitjans.


Van ser dies molt intensos. Dies de reunions, de càbales, de plors i nervis. Vam aconseguir que dues de les quatre persones fossin readmeses i ja no teníem qui ens aturés. Volíem que ens fessin indefinits, que es reorganitzés la casa i que ens milloressin les condicions de treball. Enmig, els nostres caps van marxar i un nou color es va assentar en transició.


Personalment va ser el moment més dur. Portava un any desplaçada de la meva àrea de treball i no se sabia si en la nova organització hi tindria cabuda. I amb això van jugar. Per no negociar altres millores, van dir que hi havia persones a qui no sabien si fer indefinides. Va ser el darrer pal.


El setembre de 2006 signàvem les modificacions contractuals. Un any més tard, entrava en marxa la nova organització i el 2008 es feien les primeres eleccions sindicals, on vam entrar ja com a secció sindical.


L’any passat es va renegociar un nou conveni, que reflectia moltes millores, que recollia totes les situacions. Quan gairebé ja estava tot pactat, va arribar l’anunci de les retallades i es va congelar tot (i els sous ens els van abaixar).


Dels que vam començar, ja en quedem poquets i les nostres vides han anat canviant. Ja no som joves, molts tenen família i el cansament de la feina desencoratja. A més, les diferències es van marcant i els interessos canviant. Però alguna cosa queda, encara es lluita i es tenen clares coses que no han de tornar a passar.


I si vam aconseguir alguna cosa, per mínima que sembli, va ser perquè estàvem units. Perquè confiàvem els uns amb els altres, sobretot perquè al capdavant teníem gent que valia molt, professional i personalment, que van donar la cara per tots i no es va arronsar.

Aquests dies recordo tot allò i crec que alguna cosa encara es pot fer. D'aquells temps va quedar la meva consciència de classe treballadora i l'esperança que si que es pot canviar.

10 comentaris:

garbi24 ha dit...

queda ben clar que la unió fa la força......esperem que continui la unió

Carme ha dit...

És veritat que la unió és molt important... molt.

XeXu ha dit...

A mi m'agradaria molt tenir aquesta fe, creure en les persones, i sobretot, en la gent. Però m'ho miro tot amb certa apatia, com si per més que féssim no hi hagués manera de canviar les coses, i els que tenen la paella pel mànec no l'hagin de feixa anar, encara que nosaltres els agafem pels collons. Ja sé que si es vol una cosa s'ha de lluitar per aconseguir-ho, però darrerament estic molt incrèdul amb tot plegat.

Elfreelang ha dit...

Les mini revolucions que es poden aconseguir són les revolucions millors ,les de cada dia, les que fan avançar i no perdre l'esperança en que el dia que veiem clar que la força és nostra tot podrà canviar, potser poa a poc però ha de canviar

Martulina Divina ha dit...

Estic amb tots els altres Rits. I amb un somriure se m'escapa aquella frase que semblava còmica però que té molt de cert: "Els petits canvis són poderosos". Capità Enciam.

Tu, jo i l'Otis ha dit...

La unió hauria de fer la força. Però sé si amb les acampades es canviarà alguna cosa... potser el que hauríem de fer tots és no votar a cap dels partits principals. Votar a aquells que no surten als anuncis ni a les notícies...

Bargalloneta ha dit...

estic d'acord! la unió sempre fa més força!!

Yáiza ha dit...

Bon vespre! Arribo aquí arran d'anar saltant de bloc en bloc de la catosfera...
El teu post m'ha fet pensar que probablement les petites lluites personals que guanyem en el dia a dia (i això que la que expliques tu no és precisament petita), ens donen molta més empenta que els grans canvis en els que no sempre sentim que hi puguem influir. Potser lluita a lluita, poc a poc, farem que les coses canviïn. O almenys, val la pena tenir aquesta il·lusió!

DooMMasteR ha dit...

M'agrada aquesta entrada, molt! Continueu així i no us podran tocar.
Ànims!

rits ha dit...

Aquest post fa temps que em rondava, però no sabia com explicar el que vaig viure a nivell laboral. Un amic de la feina a qui li vaig ensenyar l'escrit em va dir que era una romàntica, que havia de fer arribar l'escrit a tots els que ho vam viure i que hem de seguir lluitant. Per mi, només és part de la meva vida, de l'experiència que m'ha portat a ser com sóc.
Moltes gràcies pels vostres comentaris.

GARBI24, i tant! La unió a la feina està una mica en hores baixes, però sé que si cal, tornarà. I ara, la unió passa per les places.

CARME, i molta gent encara pensa que no, que sol ja se'n sortirà.

XEXU, aquesta fe em ve de fets empírics, fets que van passar. Cal passar-les “putes” perquè la gent s'organitzi i vagi a una. Ara la societat està passant-ho força malament, potser comença a ser hora d'unir-se perquè sol no es pot anar enlloc.
D'acord, sigues incrèdul, jo tb creia que no hi havia manera de canviar, però ara s'obre una petita escletxa. Potser no és la que desitjaries, però és una escletxa al canvi.
Et torno a convidar a passar per Pl. Catalunya, no pararé de fer-ho, si cal. Estic convençuda que canviaries d'opinió quan veiéssis que no són quatre hippies malaguanyats. Hi ha molt lliure pensament, però també molt bones idees. Gent que com tu creia que ja no podia haver un canvi.

ELFREELANG, els petits canvis ho poden tot. I si, cal anar poc a poc.

MARTULINA DIVINA, i tant!!!

CA L'OTIS, a mi m'agrada pensar que si. No sé a qui s'ha de votar. Jo sempre he estat partidària de votar qui et demani el cor, qui et creguis, sigui gran o petit. I de moment, no penso canviar d'opinió, per molt malament que vagin les coses.

BARGALLONETA, i cal cridar-ho ben fort!

YÁIZA, moltes gràcies per la teva visita i comentari. Benvinguda!
És ben veritat que hi ha lluites personals que cal anar fent dia a dia. I també és ben cert que sol, per guanyar aquestes lluites, tampoc és fàcil i que cal tenir en compte els que t'estimen i estan amb tu.

DOOMMASTER, moltes gràcies. A veure com van les coses. Estem una mica espantats amb possibles retallades de personal.
Un petó per a tots i totes!