29/5/11

Com m'agradaria


“I tu, com estàs?”

“És clar que ha de guanyar el Barça que estimes. I tot anirà bé. Ja veuràs, ha de ser així, que guanyi el Barça i tot vagi bé. D'altra manera no pot ser”


Hi ha dies que m'agradaria no ser com sóc. Que m'agradaria no viure tan intesament les coses. No ser tan passional amb el què crec. Perquè em perdo, em perden les maneres. M'agradaria saber tenir un discurs net, seré i convincent, però la inseguretat i la timidesa sempre em venç. M'agradaria posar seny i reflexió al què m'envolta però no sempre ho aconsegueixo.

Un pot tenir una idea, un pensament i seguir la seva vida de la manera més racional i coherent possible. M'agradaria que les coses que em passen, les que visc i sento no em condicionéssin tant, poder-les canalitzar i racionalitzar. Però no ho sé fer. Mai n'he aprés. Sempre em poden, les emocions em poden.

M'agradaria no preocupar-me tant. Poder viure més plàcidament. Però suposo que intentar ser conseqüent amb el que es pensa no és fàcil. I sovint no ho sóc. Però m'agrada pensar que ho intento.



ps. ahir el Barça va guanyar. Em vaig alegrar, però no ho vaig viure apassionadament com altres vegades, com hagués volgut sentir el gran partit que van fer. Patia. Pel tot el que he viscut i sentit els darrers dies. I em va condicionar.

Va haver alderulls. Però com em van dir a mig partit, va anar bé, només així s'ha aconsguit donar una llicó. Pl. Catalunya va ser una lliçó i ara alguns mitjans comencen a fer justícia explicant com es viu dins la plaça. Potser és que hi ha coses que comencen a canviar.

19 comentaris:

XeXu ha dit...

Si no ens afecten les emocions, què ho farà? El futbol només és futbol, tots aquests aldarulls no els entenc, la veritat. Suposo que és utòpic que la gent ho celebri de manera civilitzada, però és que em sembla que molta gent no té gaire cosa més al cap que fer el cafre. Espero que t'alegris per la victòria. Relativitzar els problemes o els sentiments per això, ho trobaria una insensibilitat. Cadascú sap les seves coses, i el futbol, malgrat ho sembli, no és la salvació del poble.

Filadora ha dit...

A mi m'agrada la gent passional Rits. Entenc que la reflexió, el seny, etc. és molt i molt saludable i imprescindible fins i tot, però la veritat és que no renunciaria mai a aquesta part de mi, encara que de vegades surti quan no toca o no entengui el què sento.

Assumpta ha dit...

Quina preciositat de flors :-))

Transmeten calma, senzillesa, netedat...

Som com som, i ja està... Apa que no m'agradaria a mi no tenir aquest "pronto" assassí que tinc a vegades ;-) El més important és que, després de la tempestat ve la calma... i és tan bonica!

Tirai ha dit...

Hi ha coses que dius en aquest post que les podria dir, també, jo. D'altres, no tant... A mi, també, m'agradaria no preocupar-me tant per tot. I també m'agradaria fer un discurs net, serè i convincent.
No puc dir res que et serveixi... només això... que en algunes coses coincidim (forces, diria)

Carme ha dit...

Viure intensament les coses està prou bé... a mi m'agrada, veus?

Suposo que la gràcia és viure-les intensament... sabent que la intensitat és el que és ...i dura el que dura, ni res meravellós ni res dolent dura per sempre. Vull dir no sobrevalorar la intensitat que sentim.

I sempre després de la tempesta ve la calma.

fanal blau ha dit...

Jo et diria, rits, que no t'hi capfiquis tant! Viu les coses com les sents, tot i que t'entenc perfectament.
Però no vulguis guanyar la batalla a les emocions, deixa-les fer...
Un petó, noia!

Audrey ha dit...

Aiii penso que ens hauríem d'acceptar com som, emocionar-se, sentir forma part de viure..., no li tanquem les portes.

Abraçada!

garbi24 ha dit...

aquestes passions han de ser petits oasis dins els problemes que ens envoltren dia a dia. Hem d'aprendre a separar i gaudir al màxim cada moment que se'ns presenti afectuós

lolita lagarto ha dit...

t'entenc..
però potser llavors, quan haguessis aconseguit ser així, voldries ser d'una altra manera, potser el que passa (també) és que mai no volem el que tenim, ni ens agrada prou com som o com ens sembla que som.
t'entenc, però no m'agradaria que l'emoció fos engolida per la raó, pel discurs ..

Yáiza ha dit...

Crec que entenc què vols dir, perquè de vegades jo també penso que em convindria ser més freda, més racional, i no deixar-me endur tant... Però al final, al final t'adones que els moments més intensos que has viscut a la vida són aquells en els que ha governat l'emoció, passant per sobre de qualsevol traça de seny. Permet-te ser com ets!

Martulina Divina ha dit...

Ufff, jo ho he arribat a pensar de vegades, però Rits...SOM EMOCIONALS i això va amb nosaltres. És més, crec que tenim la SORT de poder-nos emocionar. Hi ha persones que no poden, pensa en els que tenen dificultats per contactar amb les seves emocions...això sí que ha de resultar difícil. A mi m'agrada la gent que s'emociona!!! Una abraçada guapa!

rits ha dit...

Aquest post va en relació amb els fets dels darrers dies, de com m’estan afectant, personalment i amb les relacions amb d’altres. M’agradaria no viure-ho tot plegat tan intensament, intento canalitzar les coses però em costa. Els fets de divendres no els puc entendre i em generen una indignació tan gran com desmesurada. Així com de tot plegat, d’un munt de plantejaments que et fas i que veig que ara van sortint a la llum, de coses que penses, de com voldries que fossin, de com son..... Ahir, amb uns amics de la universitari parlàvem de com ens sentim aquests dies, de l’enveja que ens fa que sigui aquesta generació qui estigui activant i no la nostra, que nosaltres ja no estem per certes accions i de com ens bull el cap. A mi, molt. No deixo de donar voltes i voltes, intentant buscar els pensaments més racionals, intentant asserenar i saber entendre totes les postures. Tenint massa por que quedi en un no res, que no s’aconsegueixi res. Si és així sé que serà com si m’haguessin ferit de molt.
I tot això em passa factura. Què hi farem.

XeXu, merci per les teves paraules. Tot i així crec que a mi m’afecten massa les emocions, que hauria de ser més racional.
Si que m’he alegrat de la victòria, però no com d’altres vegades. I ahir no vaig voler saber res de la celebració, no m’interessava. Estic en un altre món ara mateix. El futbol és futbol, oi. I en un joc ha de quedar. Gaudir del bon joc i de les alegries, però no donar-li tanta importància, potser li donava massa i tot.

FILADORA, m’és curiós, xq a mi tb m’agrada la gent passional, xò en canvi en mi la veig un defecte.

ASSUMPTA, fa temps que tinc aquesta foto i que la volia posar, xò no trobava el moment.

TIRAI, xò som com som, oi? I per més que ho intentem... millor viure sabent que tenim això.

rits ha dit...

CARME, no sé si calma o desencís. En aquest post hi ha una mica d’això xq no m’acabo de sentir tranquil•la. Per fer-ho he de posar distància a tot el què passa i em costa.
Tens raó, dura el que dura i és benvinguda.

FANAL BLAU i AUDREY, teniu tota la raó. Hauria de deixar-me portar i no qüestionar-me tant. Algun dia n’aprendré!

GARBI24, m’has fet pensar. És cert, aquests dies estic pensant ben poc en els problemes domèstics (xò descuidant-los tampoc m’estic fent gaire bé.....) ais....

LOLITA, has vist la peli del Woody Allen? Xq és exactament el que diu, sols que aplicat als temps anteriors, que sempre pensem que eren millors.
No sé si és millor o no, però ser massa emocional em comporta maldecaps.

YÁIZA, m’has fet pensar en una altra cosa. En parlar de ser més freda,... em recordes que justament parlo de ser molt emocional i passional... i en canvi en les relacions més personals, en les emocions més sentimentals sóc molt freda, no dono joc a deixar.me emportar per les emocions. La dama de gel. Sovint penso que és fre, que les patacades m’han dut a tenir més por encara, però em sembla una contradicció al propi post.
I tb m’agrada molt el que dius, que els moments més intensos que has viscut a la vida són aquells governats per l’emoció. Una gran veritat.

MARTULINA, és ben veritat, a mi tb m’agrada, però una mica de seny tb va bé, de tant en tant...

Un petó a tots i totes!

Bargalloneta ha dit...

I per què no t'agrada ser com ets???
és important viure les emocions, ser com ets et fa sentir viva!!!!!
petons

Cris (V/N) ha dit...

Ets la rits, i ens agrades així, punt i pilota, gols 3 a 1, et va bé? A nosaltres ens vas de conya, petons grans, m'encanta tornar-te a llegir :)***

rits ha dit...

Ais, BARGALLONETA, és que jo sóc tan crítica amb mi mateixa,... sé que tens raó, però em costa. Sóc massa exigent.

Molt bentornada, CRIS, i moltes gràcies!! m'has emocionat i aquests dies necessito de paraules com les teves. Però saps, aquí deixo anar una part... hi ha molt més i que em costa de mostrar.
M'encanta que tornis a estar per aquí!

Yáiza ha dit...

Tens taaanta raó: les patacades ens tornen fredes. I després costa molt, tornar-se a llançar a la piscina. Què hi farem...

S.N. ha dit...

Rits, pel que fa a la primera part del post tinc una proposta per tu o una pregunta-proposta: fas algun tipus de treball corporal?? És així com es treballen les emocions ;)

rits ha dit...

YÁIZA, i saber-ho, en aquest cas no ajuda, sinó que t'emprenya, xq no pots evitar-ho.

SN, treball corporal? a què et refereixes? activitats físiques que ajudin a destensionar? si, si que en faig.
Les emocions les treballo analitzant-les. No sé si és bo o dolent, xò em descobreixo a mi mateixa. Hi ha coses de mi que no m'agraden, intento modificar-les, xò de vegades no me'n surto. És llavors quan em capfico.
Però tot s'ha arreclat i ara ja llueix el sol