18/4/11

Terriblement exigent


Ahir vaig anar al cine a veure una d'aquestes pelis que li diuen generacionals. Happy thank you more please. Que parlen de gent de més o menys la meva mateixa edat i que passen per situacions similars. I que et fas molt propera.

Al marge de si m'agraden o no aquestes pelis (que sí m'agraden), al marge de les moltes situacions similars per inversemblants que semblin, esbojarrades o tretes de context. Al marge de les situacions divertides, dramàtiques o romàntiques; al marge que també es parli de tòpics que no acaben passant (però que tots hem de continuar pensant que sí que poden passar, doncs si no, seria tot més trist i decadent). Al marge del missatge vitalista i positiu amb el que et quedes, el cert és que sempre em fan pensar. I com que darrerament (encara que, de fet, és marca de la casa de sempre) penso massa, doncs no sé si quedarà massa clar res en aquest post.

El fet és que un personatge de la pel·lícula és terriblement exigent. I no ho sembla gens. Desprén vitalitat, optimisme per els quatre cantons, indiferència o despreocupació. Però no és gens veritat. Segurament és exigent amb la gent, però sobretot amb ella mateixa. I les seves debilitats, que fa veure que no té o que no dóna importància, la matxaquen i la fan innaccessible al què la vida li pugui oferir. I així li passen els dies (encara que la pel·lícula de fet passa sols en una setmana), compadint-se dels errors, del que no va bé, del què li passa que no és el que voldria.

Tinc un company de feina que fa un temps em va dir el gran tòpic “és que mira que ets exigent” i jo em vaig posar a riure dient que era un tòpic. Perquè crec (o creia) que no ho sóc pas d'exigent. Només amb mi mateixa, i ho sóc tant que els meus nivells d'exigència sé que mai els assoliré i per això, alhora que exigent, sóc molt benévola amb mi mateixa. M'autocompadeixo de mi mateixa i penso que com no es pot canviar, doncs que tampoc cal intentar millorar.

En un moment de la peli, el noi de la pel·lícula li diu a la seva amiga que es mereix ser feliç, que es mereix que les coses li vagin bé.

I perquè les coses vagin bé, sols cal mirar endavant.

Les coses no tenen per què anar millor, de fet podríen anar pitjor, però potser cal mirar una mica més enllà. Fer el que toca fer i confiar. I deixar-se d'exigències, defectes i intentar millorar.




ps. La pel·lícula és molt recomenable. De la vida, l'amor i l'amistat. De personatges perduts que sols intenten passar, trobar-se o què sé jo. Que sobreviuen enmig de la ciutat. A més que hi ha una molt bona BSO per descobrir.

el cert és que avui anava a fer un post sobre defectes i allò que no faig bé. Però millor deixar-ho còrrer. No s'ho val. Que de aquí tres dies, quatre de vacances.

16 comentaris:

Sergi ha dit...

Des d'un temps ençà no miro res amb el que m'hi pugui sentir identificat. Depenent de com, fa gràcia, però ho considero un acte de masoquisme.

Per altra banda, ser exigent amb un mateix no crec que sigui cap problema, sempre i quan no es porti a l'extrem. Ser-ho amb un mateix implica que també ho som amb els altres, encara que amb ells ens controlem més i som més benevolents. Amb nosaltres podem arribar a ser destructius i no passar-nos-en ni una. Mala dinàmica. És clar que cal mirar endavant, però el tema, com ja he dit alguna vegada, és saber cap on és l'endavant.

Garbí24 ha dit...

ser exigents amb nosaltres mateixos és el que ens ajuda a millorar, però va bé de no passar-se

Assumpta ha dit...

Ui... cinema!!... doncs res... hehehe que jo passava a saludar :-))

El porquet ha dit...

Doncs millor que hagis fet aquest post que no un sobre defectes i coses que fas súúúúúper malament- :P

Que ara venen uns dies de descans i cal gaudir-los i potser, fins i tot, fer vacances de nosaltres mateixos!

_MeiA_ ha dit...

Me l'apunto! pot estar molt bé!

Clidice ha dit...

Bé, l'auto-exigència pot arribar a ser un parany que acabi en l'auto-odi. O sigui que cal acceptar que ningú no és perfecte, ni tan sols una mateixa i ni falta que fa! :)

rits ha dit...

Vaja, masoquista era una cosa que encara no m’havien dir per aquí, XeXu. Segurament és cert i tinc cert aire masoquista, sobretot per segons quines coses. Però, si em permets, tb considero que negar-se a veure en coses on et pots sentir identificat i on pots descobrir noves maneres de mirar, tb es pot considerar un acte de covardia.
L’endemà, el mirar endavant, els de la peli no el saben. Es senten perduts i per això fan el que fan i fiquen la pota, molt (encara que no se n'adonin). Jo no sé on és el meu endavant. Molts dies el veig molt negre, ni camí on avançar, però només podem intentar buscar-lo. Fer aquelles coses que se’t posen bé, que reconforten l’ànima. En el meu cas, tornar al mijac, intentar sortir i estar amb els amics, sentir que faig alguna cosa que val la pena, i confiar que demà, potser demà, per fi demà, al camí hi haurà una mica més de claror.
Sovint, tb penso que aturada, sense voler agafar o veure un camí és perquè no vull, és més fàcil quedar-se aturat. Per això tb dic que sóc massa benévola amb mi mateixa (hi ha moments on no es pot caminar perquè fa massa mal xò hi ha moments on no es vol caminar).

GARBI 24, suposo que fins a cert punt o límit és saludable, xò quan et passes, almenys a mi em passa, llavors genera un bloqueig massa gran.

ASSUMPTA, gràcies per saludar! Aquesta no te la recomano. Sé que no t’agradaria. No per res, però com que t’agrada poc el cinema, doncs millor et recomano d’altres.

PORQUET, si, oi? Fer vacances de nosaltres mateixos. Què bé que sona!!!! A veure si ho aconsegueixo, encara que ja tinc mig escrit un post que no sé jo.....

MEIA, segur que t’agrada!!!

CLIDICE, tens raó, no fa falta ser perfecte. De fet ni ho pretenc, però hi ha petites coses que molesten d’un mateix. I son aquestes petites coses les que, almenys, en el meu cas passa, doncs llavors son les que em matxaquen constantment.

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Els meus nivells d'exigència amb mi mateixa s'estan relaxant... però encara no he après a relaxar-los envers la gent que m'envolta. Fa que m'endugui moltes enrabiades i moltíííííííííííííííssimes decepcions... suposo que algun dia n'aprendré.

Una altra peli a la llista... tinc una llista de pendents que no s'acabarà mai!

zel ha dit...

Aprofita les vacances i deixa els defectes, tots som com som, el cor és el que compta!
Muacks!

Xitus ha dit...

rits, feia temps que no passava per casa teva. Mentre llegia la descripció del personatge, m'hi identificava del tot. L'altre dia ho parlava amb un amic. Prenc nota de la peli, merci!

rits ha dit...

CA L'OTIS, m'has fet pensar. Semre dic que no sóc exigent amb els demés, però me'n porto enrabiades, ho dec ser més del que sóc conscient.
Ui, si t'expliqués la meva llista de pendents!!! podriem fer competició!!!

ZEL, només queda un dia!!!! quines ganes i com les necessito!!!

XITUS, segur que t'agradarà!

Una abraçada a tots!

Sergi ha dit...

Un acte de covardia total i absoluta, ben cert. Però jo sóc masoquista una estona llarga, així que només em falta buscar-me motius. Masoquista i covard, si és que sóc una joia, joder!

Jo també he arribat a la conclusió algun cop que si no avanço és perquè no vull. Però això no és ser benèvol amb un mateix, és tenir un estat mental que no ens permet avançar, viure amb por. Si tinguessis l'oportunitat de capgirar les coses del tot i tenir tot el que desitges, no ho agafaries? Doncs no és que et permetis a tu mateixa (benevolència) no avançar, sinó que no saps com fer-ho. Adonar-te, justament, de que potser és més perquè no vols, que perquè no pots, hauria de ser un primer pas. A mi, la veritat, aquesta diferència m'ha servit per fer canvis mentals, i això ajuda molt.

Audrey ha dit...

Ja tenia ganes de veure-la i m'has acabat de convèncer amb el teu post. Penso que ser exigents amb nosaltres ens pot ajudar a ser millors persones, però aiiii quan aquesta exigència ens atura o es porta a l'extrem, aleshores, no gaudim, sols patim..., amb els altres tendim a ser més benèvols, penso...i sí 'perquè les coses vagin bé, sols cal mirar endavant', som-hi!!.

Abraçada!

Bargalloneta ha dit...

Ja sou dues persones que l'heu deixat bé! tu i en Roger, la veritat és que me la mirava una mica amb recel per que crec que em podria recordar una mica a un beso de medianoche que no em va agaradar gens però després de llegir-te , la poso a la llista
una abraçada!

rits ha dit...

Ai, XeXu, que em vaig passar una mica! Disculpa.
No entenc gaire el que comentes (és la ressaca de la derrota d’ahir), però suposo que et dono la raó. La diferència vital està en saber si no pots o no vols canviar, o més que canviar, avançar en un sentit o altre. Suposo que hi ha moments que no pots i hi ha moments que no vols. Però si no vols serà per algun motiu, i no necessàriament per seguir encadenat. La gràcia serà trobar el dia que es tinguin motius per avançar en alguna decisió.
Capgirar les coses? Les del passat no es poden capgirar. Millor deixar-les allà, en el passat. I les del futur, perquè capgirar-les? Ja aniran venint, ja les anirem trobant i decidint (o veient) com s’han d’entomar.

AUDREY, espero que t’agradi. Justa la fusta, l’exigència amb nosaltres mateixos ens atura i ens fa patir. Per mi, aquest és dels meus pitjors defectes. Perquè llavors dono voltes i voltes a les coses sense sentit.
Som-hi!!!!

BARGALLONETA, Un beso de medianoche no l’he vist. Me n’han parlat molt, a l’estil de Antes del amanecer, oi? Podria dir que té un estil. Té tonterietes i la història del nen és totalment surrealista, però els personatges a mi em van arribar molt. Sobretot el de la noia amb alopècia i que és de qui parlo al post. A ell, de tant en tant l’estrangularia jejejeje, però tb t’acaba agradant.
Esperaré la teva crítica i ara vaig a veure la del Roger!

Una abraçada a tots!

Sandra Sánchez ha dit...

Me encanta el cine y la música así que apunto tu recomendación. También me gusta ese tipo de cine. La canción que has puesto es buenísima y no la conocía.
Gracias por compartir!
;)