29/4/11

Posposar, sempre posposant decisions


Què passa quan un dels teus pitjors defectes, d’aquells que no t’agrada gens, queda al descobert? Ets sents completament fràgil. Absurda i impotent.

Hi ha tantes coses que m’agradaria canviar. Però no es pot canviar la manera de ser.

Pots anar amollant aquells defectes, esforçar-te en superar-los perquè els tens presents, perquè els saps i et coneixes. Però sempre formen part de tu mateixa.

Però quan, fins i tot, per a aquest treball de superació hi interfereix part del defecte, tot és el doble de complicat. El doble de trist.


Sovint les coses m’acaben petant a les mans. La manca de decisió, la manca de rumb, d’organització, el pensar que les coses es poden resoldre per si soles, el no enfrontar-me al que més costa, la por a ferir, em porta sempre pitjors conseqüències. Quan peta, l’ona expansiva és més gran, el forat fa més mal.


I alhora, mentre et mantens en aquest stand-by, esperant que la solució et caigui del cel, el neguit intern creix i creix.


El pitjor és que sé que em passa. Aquest posposar les decisions m’ha passat tantes vegades! I m’agrada tan poc en els altres. De fet, no l’he acceptat en altres qüestions.

M’agrada tan poc en mi mateixa.

Però fins i tot això, sabent que ja m’ha passat, no l’he pogut evitar. I quan et diuen “és part de tu. Ets així, i et tornarà a passar” et sents un desastre total. En un carreró sense sortida.


Deixar anar el nus que et lliga el coll (d’acord, està sonant el tren de mitjanit mentre escric) ajuda. Vol dir començar a deixar de posposar i afrontar. Almenys ara ja ha petat tot i per tant sols queda trobar la solució. Fins la propera vegada que em torni a passar. Però m'agrada pensar que si m'ho dic una vegada més, la propera vegada, m'esforçaré com havia aprés temps enrere, a no posposar certes decisions, a no deixar-me portar.



Ps. Fa molts i molts dies que tinc present els anys a hobbiton. És curiós. Segurament quan vivia aquells moments tampoc em sentia bé del tot i em queixava de coses. Però va ser una bona època. Sento que em construïa i em superava, que creixia i era capaç de molt, encara que fos a pas de tortuga. Tinc tantes ganes de tornar a aquells temps, darrerament la sensació de enderroc, de caiguda és molt gran.

Però alhora sento que potser és que ara l’enderroc és de murs més durs que els que estava trencant en l’època de hobbiton, els temps d’inici d’aquest blog.

La foto, la pl. Jamma el Fna, de qui volia parlar aquest matí, i feta des del bar que va petar ahir. Un viatge que darrerament també em ve molt al cap. Que en aquell moment no vaig trobar transcendental, però que ara, amb el temps, veig com l’inici d’un final d’un temps de llum.

Darrerament em costa deixar anar emocions al blog. Massa gent que em coneix llegeix el blog, massa blogaires em coneixeu. I em fa certa vergonya. És una sensació molt curiosa, que potser podria ser un post però que prefereixo deixar en una post-data.

11 comentaris:

Carme ha dit...

Poques coses hi ha que siguin irreparables... no et jutgis tan durament. I si volem avançar, i tu vols (per tal com t'expresses) sempre avancem encara que algun cop no es noti o fins i tot fem un pas enrere per una mala temporada. L'important no és el pas enrere és la trajectòria general. Ara t'ha petat a les mans i tu t'has de reconèixer com fas que això no és bo per a tu, però també has de recordar que si altres cops ho has aconseguit, vol dir que pots fer-ho i si pots fer-ho i vols ho tornaràs a fer, millorar, mica en mica les coses que no t'agraden de tu. I si em permets faré una afirmació una mica contundent. El temperament potser no el podem canviar, però les actituds sí. Si volem sí. I els punts de vista també i canviar el punt de vista ho canvia (a vegades) tot.

Canviar el punt de vista en el moment de la indecisió, en aquest moment que et costa tant. Costa decidir, perquè sovint magnifiquem la opció per ella mateixa i no ens parem a pensar en la manera de gestionar-la, que és la realment important.

No acostuma a haver-hi una opció bona i les altres dolentes (poques vegades) molt més sovint moltes opcions poden ser bones si les emprenem bé i poden ser dolentes si les emprenem malament.

M'enrotllo molt, rits, i potser aquest no és el lloc, si vols que en parlem, ja ho saps. :) Una abraçada.

maria ha dit...

És normal que et costi expressar determinats sentiments quan saps que molts coneguts et llegeixen.
No et preocupis,la pròxima vegada no postposis més i ja està^-^.Molt bona la cançó.Com sempre.

Assumpta ha dit...

Saps? De tot el que expliques m'ha cridat l'atenció el darrer paràgraf... A vegades és més fàcil deixar-se anar en l'anonimat que no pas en el propi blog.

Aquest pensament teu m'ha fet reflexionar i m'adono que moltes vegades jo escric coses més personals als comentaris que poso als blogs amics que no pas als meus blogs :-)

Crec que hauré de crear-me un blog nou on em digui "Filomena", per dir alguna cosa, i començar a escriure coses més personals... o no... :-))

En quant al tema dels defectes... Rits, em sembla que ets massa perfeccionista. Jo et trobo una persona maca i sensible, tens un munt de coses bones i, clar, com tothom, tens coses que no t'agraden... però penses més en aquestes que no pas en les bones que tens... què són moltes!! Has d'aprendre a estimar-te i valorar-te :-))

Què és això de hobbiton? algun joc on-line?

lolita lagarto ha dit...

tots plegats tropessem una vegada i altra amb la mateixa pedra, l'important és continuar en l'intent de no tropessar més.

Pel que fa a la post-data,no et conec però les teves emocions m'apropen a tu, si a algú li passa el contrari, el problema serà seu, no trobes?

també estic intrigada amb el hobbiton...:) petonakus!

XeXu ha dit...

Els defectes formen part de nosaltres mateixos. Alguns són molestos, no ho negarem, però s'hauria de veure a què anomenes defectes tu. A més, pensa que sempre són relatius, i això que tant et molesta dels altres i de tu mateixa, per una altra persona és una benedicció. Per exemple, jo sóc assertiu i dic les coses tal com són, que se suposa que és una virtut. Tinc un amic que es sent terriblement incòmode quan sent veritats. Llavors tinc un defecte o una virtut? Tot relatiu.

Per altra banda, sense saber de quin 'defecte' parles, dir que les coses s'han de dir, perquè guardar-les no serveix per a res. Si una cosa et molesta i no la dius a qui toca, és com si no et molestés, l'altre ni s'immuta. Si vols alguna cosa d'una persona i no li dius o li fas saber, és com si no volguessis res, l'altre ni s'immuta. Per dir les coses hi ha mil i una maneres. A la cara, i agafant-te fort els pantalons i serrant les dents és una, per mi la millor. Però si no te'n surts, hi ha telèfons, hi ha mails, hi ha cartes, telegrames, i fins i tot hi ha els infumables facebook i twitter, que te'n fotràs, però segur que ara molta gent els utilitza per dir algunes coses. Així que no hi ha excuses. Mai hem tingut més opcions de comunicació. Només cal pensar-s'ho una mica, estar segur del que es vol dir, i deixar-ho anar.

Referent al final de la post-data, aquest és el problema de la desvirtualització, i de dir a tort i a dret que tenim blog. Jo m'hi he trobat, però vaig fer un pacte amb mi mateix. Quan escric, només miro cap endins, dic el que vull dir. I al que no li agradi, que no miri. El blog és nostre, tu.

montse ha dit...

Ens sentim identificats amb aquest sentiments de pors i dubtes. Cal saber treure'ls per seguir avançant.

Laia ha dit...

Tots en tenim, de punts dèbils. I costa enfrontar-s'hi, perque acabem caient en el "és que jo sóc així" sense tneir aquell punt extra de voluntat per donar-hi la volta. Perquè jo cerc que si volem, podem fer coses grans, aconseguir els reptes que ens proposem. Però malgrat que pensem que ho volem fer, que en som capaços (sobretot quan es tracta de canviar la pròpia personalitat o el tarannà) hi ha alguna cosa al subconscient que ens frena.

Molts ànims bonica!

lisebe ha dit...

Doncs estimada Rits després de passar uns mesos a la ombra amb dos intervencions i l'ultima amb un exit majuscul perque he nascut de nou!! HE VENÇUT A UN MAL QUE TÉ UN LLAÇET ROSA PER IDENTIFICAR-LO i m'agradaría cridar-ho ben fort !!!!!

Estic molt contenta i ja que m`han donat un regalet des de l'altre part del mon amb molt de carinyp, m'agradaria compartirlo amb tú i amb tots els amics de la blogosfera, sé que está amagadet a un bloc que está al lateral de Lisebe "Vuestras caricias" molt poquets s'apropan fin allá i ho entenc però no m'agrada presumir d'això.

Així que si et bé de gust l'agafes i te'l emportes, em faria molta il.lusió.

Molts petons preciosa. ( ah!! de les mevas gatetas que tinc a sobre i per cert estan amb cel ) MuacKKK

Que acabis de tenir un bon diumenge

jordicine ha dit...

Si et serveix d'laguna cosa, jo també posposo moltes coses. I, a més, tenint una finestra oberta com aquesta hi ha coses que són difícils de dir. T'entenc perfectament. Un petó i fins aviat.

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris, ànims i reflexions. Aquests dies m'heu fet pensar de valent, he estat donant voltes. Pensava fins i tot fer un segon post, però al final me n'he desdit de moment. Me n'adono que pensant que la gent no pot canviar em contradic, doncs si crec en una cosa del mijac és en l'acció transformadora, és a dir, que els infants poden canviar el que els envolta i poden canviar ells mateixos. Per tant, me n'adono que potser si que puc canviar, i que m'he d'esforçar per vèncer aquestes tendències tan meves i que m'agraden tan poc. Novament, moltes gràcies!

CARME, ja n'hem anat parlant i si, sempre tendeixo a jutjar-me molt durament. Però tampoc sé canviar-ho gaire, sempre penso malament en mi mateixa, és marca de la casa.
Tens raó, poc a poc i a veure si no em torna a passar. Canviar el punt de vista no és fàcil, sobretot quan estàs ofuscat en un pensament. Només el pots canviar quan et sents més lliure i hi veus amb més perspectiva, i per això es necessita temps. Espero poder canviar-lo.
M'agrada molt això de que no acostuma a haver-hi una opció bona i d'altres de dolentes, recomforta.

MARIA, és una sensació que darrerament m'acompanya molt. Em costa. Però espero que es passi (com el fet que els que no tenen blog tb deixin de mirar el blog, ja se'n cansaran)
M'alegra que t'agradi la cançó!

ASSUMPTA, segurament el darrer paràgraf seria per un post sencer, però també em fa certa vergonya. Dona, si et dius Filomena, jo sabré que ets tu!!! xò m'encantarà que expliquis les teves emocions!! per aquí som uns quants que de tant en tant ens deixem anar.
No, no sóc gens perfeccionista, simplement que no em sé veure aquestes coses bones que dieu, o que les meves mancances em limiten més del què em penso, però no pas amb ànim de ser millor o LA millor. No ho voldria pas.
Hobbiton va ser el primer pis d'independitzada. N'he anat parlant però mai li he fet un post. Potser que li faci, no?

rits ha dit...

LOLITA, a veure si no tropeço tan sovint!!!
Tens raó, si a algú no li agrada, ja s'ho farà, això no treu que faci vergonya.
Faré un post de hobbiton, segur!!

XeXu, d'acord que és relatiu, però aquest defecte meu encara no he conegut a ningú que li sembli una benedicció i no crec que el trobi.
Pensava que amb el títol del post es definia bé el defecte, que certament em costa explicar. Posposo massa les decisions de les coses que em costen o preocupen. Pensava que havia aprés a no fer-ho, però darrerament ho torno a fer més.
El teu comentari m'ha fet pensar i defirenciaria dues coses. El fet de posposar i que tant em passa i m'agrada tan poc i que té afectacions en les meves relacions amb els altres, del no dir el què penso i guardar-m'ho. Això ja no ho faig i suposo que per això no m'agrada quan els altres ho fan. Perquè el que dius que passa quan no s'encara un assumpte és ben cert.
Altra és això de posposar les coses meves, els meus maldecaps. El fet de fer-ho, sobretot per por, fa que em condicioni amb els altres. Al no saber o encarar determinades situacions, no dic el que em passa i això complica les coses.
Per mi tb la millor manera és a la cara, és la més difícil, però és la més sincera. I si, tb tens raó, al blog només mirar-se endins. I qui no li agradi, fulles.

MONTSE, però en canvi sembla que ningú els tingui, les pors i els dubtes, oi? Sempre avançant i millorant

LAIA, és ben veritat. És el que dic al començament del comentari. Me n'adono que per als demés penso completament així, que es pot canviar si hi ha voluntat. Però en canvi, pel què fa a mi, sóc completament indulgent, completament derrotista, no tinc gens de voluntat.
Em donaré una nova oportunitat!!

LISEBE, un petó ben gran!!! i tant que l'agafaré!!!! i enhorabona!!! m'has emocionat i alegrat molt!!!

JORDICINE, saber que ens passa això ja és un primer pas, oi? Algun dia apendrem a no posposar-les. I si, és difícil dir-les per la finestra, però com diuen per amunt, a qui no li agradi, que no miri.

Un petó molt i molt gran per a tots i totes!!!