24/4/11

Mirar fotografies


Aquests dies faig neteja. De moltes coses: de casa, de l'ordinador i intento que també del cap que està una mica cansat.

Fa una estona mirava les fotos de l'ordinador. Si, ja sé que les hauria de guardar en dos CD's per allò de guardar-les bé, que hauria d'imprimir les que em vull posar de capçal del llit o fer aquell llibre que volia regalar per Sant Jordi i que, com tantes d'altres coses que em proposo fer, he acabat no fent.

Hi ha fotos de tres anys. La vida d'aquest ordinador. D'aquesta casa. Del Puck, que ahir celebrava el seu tercer aniversari.

Fotos d'un munt de coses, d'un munt de vida: de persones que han anat passant i de les que encara estan, amb els qui he anat compartint vivències. Fotos de viatges, de manualitats, de petites coses de cada dia, de curiositats, frikades inqualificables. Fotos que trobo per intenet que m'agraden, dibuioxs per pintar....

M'agrada mirar les fotos (potser tant com fer-ne). A casa els pares, quan tinc un dia trist obro una caixa de llauna plena de moments passats. De quan era petita, de quan era més gran. De tants i tants anys que han passat en un sospir.

Ara, descarrego algunes que tinc guardades al correu. Veig vides que han anat canviant. Veig que som diferents, que jo també em sento diferent, però que en canvi continuo sent la mateixa noieta de fa 10 anys a qui no li agrada que li facin fotos i sempre surt amb alguna ganyota. Que no han canviat tantes coses i que en canvi em faig gran.

El més curiós de les fotos és que sempre, gairebé sempre, es fotografien bons moments, moments alegres, celebracions, viatges, sopars, llocs entrenyables, coses boniques....com si ens volguéssim quedar amb el millor per recordar-ho eternament. Sols una foto de la cama enguixada podria entendre's una cosa no gaire positiva, però tot i així, ara em fa somriure i tot. Però mai es fotografia un funeral, un sopar tens,... suposo que la tristesa ja queda per si sola i no cal immortalitzar-la en una fotografia. I és que fins i tot mirant els bons moments, et retornen moments, situacions doloroses i que fan mal.

Diuen que la clau està en quedar-se amb lo bo que t'aporta cada persona, cada situació, tot allò que has viscut. Perquè fins i tot de tot el negatiu que ens va passant a la vida, se'n poden treure bons bocins. Que mirar una fotografia, per molt que també et porti dolor pel que ja no tens, t'ha de donar el somriure del viscut.


ps. La foto, ma germana amb el Puck, acabat d'arribar a casa, quan encara anava amb els bigotis cremats i estava més que espantat.

18 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Mirar fotos sempre és com un exercici de nostàlgia, hi ha pobles africans que creuen que si et fotografien et roben l'ànima ...igual és una mica veritat....felicita al Puck de part meva!

Violette ha dit...

Estic fent exactament el mateix que tu, ordenant fotos dins l'ordinador a fi de trobar-les quan les busqui. M'hauria de posar a netejar la casa, com tu, ordenar-la, com tu... però no puc. Alguna cosa em bloqueja. Encara. Ja passarà. Un pas rere l'altre.

Mirar fotografies per ordenar-les porta molt temps. Tu parles de fa tres anys, jo de cinc.

garbi24 ha dit...

de vegades no cal fotografiar el dolent, doncs be massa que ens ho recordem massa sovint

XeXu ha dit...

Que maco és aquest gat, ostres! Quina joia de bestiola.

Sempre fa gràcia veure fotos antigues, encara que és inevitable que ens evoquin records, i no sempre són els que més ens agrada. I sigui com vulgui, sempre ens porten a temps passats, i amb això ja està tot dit.

A veure si espavilem! Avui he començat el llibre de Mr. E! Com el portes? Jo ja fa una estona que vaig escoltant Eels...

zel ha dit...

A mi em ve una mica de nyonya, veig els nens petits, el pare i la mare joves, i jo noieta i ... la vida s'esmuny i ni te n'adones...

fanal blau ha dit...

Jo tinc l'ordinador cada vegada més alentit pel pes de les fotos. Cada dia penso, demà...les passo a un cd; i demà es fa demà passat i l'altre.
Ara potser m'embolicaria massa si comencés a explicar-te què és per a mi la fotografia i com la sento. Però m'he sentit força reflectida en el teu escrit.
Una abraçada, rits!
I no serà que no surtis guapa a les fotos!!! :)

El porquet ha dit...

Ja tenim prou penes com per, a sobre, ser tan masoquistes per a immortalitzar-les. Els mals moments ja queden molt (massa) gravats a la nostra memòria. així que, deixem testimoni gràfic dels bons moments, que així, en dies melancòlics sempre ens podran arrancar un somriure de felicitat.

Assumpta ha dit...

Cada vegada que llegeixo posts així em moro de por pensant que si em peta l'ordinador perdo més de 1.200 fotografies...

I en Josep Lluís ja m'ho diu, ja... "fa temps que no veig cap foto en paper"... i té tota la raó... però és que és tan còmode i baratu això de guardar les fotos aquí dins...

En fi, que hauria de fer un pensament, ja ho veig :-))

Per cert... he imaginat això de fer fotos en un funeral i... no sé, no m'ha acabat de convèncer la idea :-)

Bargalloneta ha dit...

mira quina cosa més bonica!!!!!
La veritat és que m'has fet pensar en una cosa que no hi havia caigut mai! tens tota la raó amb allò de que mai fem fotos de moments tristos i dolorosos, serà que si els viesim reflectits en una foto al cap dels anya recordarim un moment tris??? i això no ho volem fer!
una abraçada

kweilan ha dit...

Una abraçada!

S.N. ha dit...

Gatiiiiiiiiiiiiito!! Jo també he mirat i endreçat fotos aquests dies i, a més de recordar el que és bo, també t'adones del que ha esdevingut important. Perquè hi ha gent o coses que en el moment et va fer il.lusió fotografiar i ara no et diuen res...
És una teràpia molt interessant. M'encanta!

rits ha dit...

.ELFREELANG, i el troç d'ànima que et roben on va? Es queda en el record? Mirar fotografies em genera molta nostàlgia, és cert, per sort també molts somriures.
De part teva l'he felicitat.

VIOLETTE, què bonic tornar-te a veure i llegir!!! Ja passarà. Poc a poc. No et pensis, jo hi ha moltes coses que encara no goso mirar.
Buf, parlo de tres perquè son les que tinc en aquest ordinador des d'on escric. Però pensa que el caos que tinc és força monumental, amb fotos anteriors perdudes per més d'un ordinador. Tenim fotos de tota una vida!

GARBI24, sembla que el dolent es quedi fotografiat dins la memòria, no necessita altres suports.

XeXu, portar a temps passats tampoc té que ser dolent, sempre que no t'ennuvolin el futur.
Buf, ja et vaig avisar que em superaries amb el llibre. Ets un crack, t'has cruspit Pandora en un no res (ai, això ja t'ho he dit al teu blog!). Aquest vespre faig l'sprin final!!! és una qüestió d'orgull, que és molt fàcil de llegir i segur que demà tb ja l'has acabat!! m'està agradant molt, ja tinc unes quantes frases apuntadetes. Espero que tb t'agradi, crec que si. Això si, fa de molt pensar.

ZEL, no s'esmuny. Simplement passa, i les fotos ens trasporten a aquells instants per continuar recordant-los.

FANAL BLAU, em sona això d'un dia i un altre.
Estaré encantada d'escoltar, llegir, què és per a tu la fotografia i com la sents. Perquè fas unes fotografies precioses. Després de penjar el post vaig pensar en tu i en el Barbollaire. Son instants de vida que queden en nosaltres quan fem la foto.
No acostumo a sortir gaire bé, de veritat. Les del sopar si vaig quedar bé, va ser perquè les vau fer dos artistes de la càmera!

PORQUET, tens tota la raó del món. A somriure i mirar fotos!!!

ASSUMPTA, a mi em continua agradant més tenir-les impreses. Deu ser que estic “xapada” a l'antiga. Però és cert, que és molt més còmode i barat!
Però vigila amb les fotos, eh, pérdre-les sabria molt de greu.
Lo del funeral, no, oi? Jo tampoc.

BARGALLONETA, no, no volem recordar moments tristos. Aquests ja es recorden sols. No ens cal!

Una per a tu, KWEILAN!!

SN, doncs aquestes fotos que ja no vols veure, ben amagades, on no facin nosa!!
i si, te n'adones molt de la gent que realment és important. És molt curiós!

Un petó per a tots i totes.

_MeiA_ ha dit...

Les fotografies són un bon record, i el més valuós d'una casa.

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Les fotos antigues sempre es guarden en capses de llauna?
A casa meva també ho fan, això.

Puck guapo. Quina carona de por, i que petitet!

Deric ha dit...

Sí, els mals moments són per esborrar-los, no per guardar-los.
Millor guardar les fotos en capses de cartró de conservació (PH 7) perquè durin més, les de llaune poden provocar humitats i fer malbé les fotos.

sànset i utnoa ha dit...

És que no paga la pena -al meu entendre- tenir fotografies de mals records. Millor fotografiar-ne els bons, perquè tendim a recordar-los menys que els altres!

*Sànset*

rits ha dit...

MEIA, per això sap tan de greu quan es fan malbé!

CA L'OTIS, doncs si, és la foto del primer dia de casa, va ser increïble lo poruc que estava. Va estar uns dies posat en un racó sense gairebé moure's.
I si, perquè devem fer les mateixes coses? Però si mires el comentari del Deric resulta que no és bo que estiguin en capses de llauna. Millor de paper.

Moltes gràcies, DERIC. Els diré a casa que canviïn la capsa!!!!

SÀNSET, perquè som així? ais, amb lo bonic que és recordar els bons moments!!! sort que tenim de les fotos.

Una abraçada a tots i totes!!!

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Doncs haurem de canviar-les de lloc! Però mira que són maques les capses de llauna...