10 anys dels "papers per tothom"

Com passa de ràpid el temps. Però sí, ja fa 10 anys de la tancada d’immigrants a Santa Maria del Pi i a 7 parròquies més.

Per aquells temps a l’Estat manava la dreta bigotuda i la política d’immigració s’enduria fortament, complicant la vida a persones que arribaven al que creien un país pròsper en busca d’una feina i d’un futur, però es trobaven amb traves per poder accedir a permisos de treball. Per aquells temps semblava que vivíem en un oasis, on els joves pensavem que tindríem feina assegurada i sols ens preocupava el que faríem demà (potser també perquè érem joves). Començaven a arribar immigrants d’altres països, diferents cultures, diferents maneres de fer. I hi havia gent que no ho entenia i es començaven a preocupar, no fos cas que els traguessin allò que es consideraven propi. Eren temps molt diferents, les torres bessones encara no havien caigut i ningú s’imaginava la paraula crisi per enlloc. Eren temps de somnis, d’un nou mil·lenni que ens havia de portar grans proeses.

Però el cert és que teníem veïns que no ho passaven tan bé. No calia anar gaire lluny per viure la pobresa. Però llavors se’n deia quart món i a una gran majoria li queia molt lluny.

Sols en moments de desesperació la gent s’organitza i lluita. I aquell moment ho van fer i van trobar aixopluc en pocs espais. Per sort un munt de gent no passa de tot i els va donar suport, i finalment es va aconseguir els famosos papers per tothom (encara que el cert és que tampoc van arribar per a tothom). És d’aquelles demostracions que la força de l’home, de la perseverança (paraula tan coneguda ara) i del moviment en comunitat arriben a bon port.

Doncs bé, recordo aquells dies. Recordo com es parlava del què passava a Santa Maria del Pi, com podíem ajudar, i la manera va arribar de la crida a acollir més immigrants que es sumaven a la protesta i que ja no cabien al despatx d’on no els podien desallotjar. Per aquells dies el centre també estàvem de bonança i un dissabte al matí ens agafava tot per sorpresa. I no podíem fer com si res, anant a jugar als patis de l’escola o preparant les activitats que toqués. Havíem de fer alguna cosa, havíem d’actuar com gran part del barri que es mobilitzava per fer menjars als cuidadors, torns per atendre als que estaven en vaga de fam, recollir signatures.... El grup de grans van mirar i remirar el material de les acampades per donar-los dormitous i algun sac de dormir. Els mitjans varem buidar les guardioles amb les aportacions setmanals per anar a comprar aigua, sucre i llimones per la vaga de fam. I els petits, el grup dels Micos es preguntaven què podien fer ells. Van fer dibuixos per alegrar la Sala Nova, perquè no fos tan trista. Recordo que tots vam anar passant portant les coses i que ens explicaven el què feien allà tancats. Però recordo com em van explicar l’experiència dels petits. La cara de sorpresos de tots plegats, que els més petits els poguessin fer somriure, donar alegria i llum amb els seus dibuixos, recordar-los els fills als països originaris, les famílies per qui lluitaven. Aquells dibuixos van estar penjats tota la tancada.

Aquells petits Micos ara ja fan segon de batxillerat i van ser un dels grups més actius, participatius i potents del centre. Sovint els veig a través de les actualitzacions del facebook, com nens i nenes que no tenien res en comú i que també tenien els seus maldecaps, es continuen trobant, es continuen respectant, animant-se. I m’agrada pensar que alguna cosa del que van viure durant aquests 10 anys ha quedat en ells. Que si més no, si aquests dies algú els parla de la tancada puguin recordar que ells, sols amb sis o set anyets van ajudar-hi activament, van ser veu i ulls de tot allò que els passava al seu entorn (però stambé és cert que de vegades penso que no se’n recordaran de res).

Fa 10 anys ja de la tancada, les injustícies socials es continuen donant, la crisi accentua les diferències i situacions de pobresa ens son molt més properes i punyents del que ens pensem. I molts es senten incapaços (o potser porucs?) d’actuar, posicionaments extrems neguitegen i la llei del més fort sembla imposar-se. Però no és cert, també es veu a l'horitzó una petita llum d'esperança. La gent es comença a adonar que està a les nostres mans, que els uns ens podem ajudar als altres i que cal mirar endavant.

Miro amb neguit i incertesa el que passa a Egipte, tinc un mal pressentiment de com pugui acabar tot plegat per més que em diguin que la força del poble unit pot amb tot i per més que vulgui estar equivocada. Però cada hora que passa, sembla més difícil. Darrerament masses coses han quedat en un no res, esclafades pel poder.

Estem en temps de revolta? Realment serem capaços de treballar per un món diferent, per lluitar per la nostra dignitat? I per la de tothom? Podran els joves que pugen canviar alguna cosa?

Ps. La fotografia, Mn. Vidal Aunós, rector en aquell moment de Santa Maria del Pi, anterior rector de Sant Medir. Recordo que de petita em feia por, el veia tan gran i tan seriós. Però com n’estava d’equivocada, era tot bondat i orelles per escoltar tothom.

Miro 10 anys enrere i què diferent que em sento. Tot i que ara mateix em senti perduda, realment he aprés tant aquests darrers 10 anys. Llavors sols era una joveneta de 24 anys realment perduda i sense saber per on navegar. Ara, encara que no gaire més segura de res, si més no, sé per on trepitjo.