Em falta gairebé un mes per la revisió ginecològica anual, quin pal! Però hi ha coses que s'han de fer i més tenint antecedents familiars i estant en edat fèrtil. El pitjor és recordar que et punxaran i et faran mal. A la darrera (i comptant que l'any passat la vaig haver d’anul·lar per estar amb el guix i he anat allargant el tema) em van detectar un mini-mini-nòdul i em van haver de fer proves.
Van ser uns dies de neguit, de no trobar-te bé amb tu mateixa, de mal humor i de tenir pors: Sabia que no era res, que tenia que pensar bé, però sempre estàs neguitosa, engoixada (o a mi, que sóc més aviat cagueta, me'n feia). A més, vaig estar enmig d’una discussió entre doctores. La que feia l’ecografia no me’l volia punxar, perquè opinava que era petit i en canvi la meva ginecòloga em va fer tornar a baixar, ja que al centre on pertanyo tenen com a política preventiva punxar-los tots, per petits que siguin. Les dues enfadades perquè s’havien desautoritzat entre elles i jo enmig, la doctora em va haver de punxar tres vegades per trobar-lo. Recordo que fa molt de mal, no és una agulla normal d’anàlisi o de donació de sang. És brutalment llarga i gruixuda. Se’t salten les llàgrimes sense possibilitat d’amagar-les, però saps que ho has de fer. I ma germana en té tres, i pensar que cada vegada que hi va se’ls ha de punxar se’m fa un nus al coll.
Hi ha moltes proves doloroses i que s’han de fer, no queda més remei si t'estimes una mica a tu mateix i valores la teva vida. És l’únic que tenim, la prevenció, per molt que també és cert que per més previsor i que vigilis, el càncer et pot aparèixer en el moment i lloc menys previst, no és just per un mateix no cuidar-se la salut. La meva companya de davant de taula i amb 20 anys, encara ara lluita perquè el malson del coll li quedi l més lluny possible. La seva lluita és la de molts. I sé que se’n surt i torna a somriure.
Només podem fer una cosa, viure en plenitud. I entomar el que ens pugui venir amb valentia. Avui es dedica el dia a recordar-nos la lluita contra el càncer de mama. Diumenge és la cursa de les dones, us convido a participar-hi. És dels càncers on més s’ha evolucionat mèdicament i on la possibilitat de sobreviure és més elevada, i també és un dels que més s’ha evolucionat socialment en quant a la prevenció. Però tot i així cal continuar lluitant, seguir esperonant en la seva investigació, sobretot per a aquells que l’han vençut, pels que dia a dia lluiten i pels que ens han deixat en la seva lluita. Segur que tots en coneixem més d’un i d’una.
Ps. I avui, enlloc de cançó, dos anuncis d’aquells que em toquen. No sé perquè ja sé que són publicitat, però darrerament, quan els veig, em fan saltar les llàgrimes. Crec que m'agrada més el segon.
21 comentaris:
Rits, m'encanta com expliques les coses; encara que siguin xungues t'imagino amb un somriure als llavis. Tot i així aquesta entrada m'ha posat la pell de gallina.
Si una cosa he après és a preocupar-me per les coses quan toca, quan arriba la mala noticia i no abans. Em cuido, això sí, més que mai. Però ja no pateixo abans d'hora. Aquesta setmana tinc control, demà visita a l'oncòleg, i, tot i que per raons òbvies qualsevol símptoma em fa estar alerta, sóc positiu i dormo tranquil.
Ja sé que cada cas, cada persona, cada malaltia, és un món. Però voto per l'esperança, el positivisme, gaudir de cada segon... Una abraçada i molta força. Demà has d'anar amb un somriure a la ginecòloga i guarda records bonics al cap per anar visitant mentre et punxen.
MUACS ;)
és una lluita sorda i constant, no s'ha d'abaixar la guàrdia. I cal recordar, també, que el càncer de mama no només el pateixen les dones, que de la manera que s'està enfocant sembla que sigui una cosa exclusivament femenina. Ànims! :)
LilVia, saps que ets un dels meus herois, oi? i no ho dic per dir! De fet, a tu et recordo amb això: esperança, positivisme i amb ganes de menjar-se la vida. I per això ara ja tot és un record.
És així com hem de viure. és el que anomeno viure en plenitud, gaudir-la. i si, no cal preocupar-se, però a mi, m'és inevitable fer-ho (i no només és amb la salut que em passa). Encara no he aprés a no fer-ho.
Estic segura que aquesta setmana t'anirà molt bé la visita.
I a veure si ens veiem ben aviat que sempre ho diem però mai ens acabem trobant!!!!
Clidice, no sabia que tb afecta els homes.
A mi per a la visita anual encara me queden uns mesos. La meva ginecòloga me dóna molta tranquil·litat, almenys de moment (i que duri!), i té mans de sant, ni m'adon, la majoria de vegades, de quan me revisa. És una cosa que hem de passar totes així que endavant! Pitjor seria que sols els hi toqués a unes poques!
Vaig viure un càncer de pit molt a prop, familiar, per sort tot va sortir bé :) També afecta als homes però en un percentatge molt petit.
De totes maneres, entre hormones, vistes anuals, regles, etc, crec que si hi ha una altra vida i me deixen triar, vull ser home! ;P
Ah! I molts ànims, Rits! Pensar coses boniques, i mirar d'estar optimista, ajuda molt alhora de fer front a aquestes coses quotidianes males de passar però que com bé dius s'han de fer. Tu pots! ;)
molts ànims! jo no sé si seria tan valenta de deixar-m'ho fer...
Aquí el sensible de la sala amb els ulls humits després de veure els anuncis, el segon especialment. Sóc tonto.
A mi també m'agrada molt com expliques les coses, Rits, encara que siguin coses com aquestes. Confiança, sempre, en que tot sortirà bé :))
Rits, segur que anirà tot bé. Realment és una angoixa. Tant de bo els nostres fills puguin viure sense aquesta plaga que son els tumors i els cancers!
Ànims! :-)
No et desinflis....estan passat una mala estona per res, quan arriba el moment es passa i punt, ara a gaudir que no et passa res.
Va ànims...ja ser que es molt fàcil de dir...però ho has de fer, per tu mateixa
Un apunt magnífic! I ànims, aquestes proves s'han de fer.
Rits i Ferran ja som tres que ens venen les llàgrimes amb els anuncis... haurem de fer la secció dels "tontos i bledes" :)
Més val no pensar-hi gaire i quan t'hi trobes, ho passes i ja està... però la Caterina té raó. A mi m'han fet una mateixa prova per uns pòlips, dos metges diferents i la diferència de mal va ser considerable.
Noies i nois, res de tontos ni de bledes, som persones i és normal...jo també m'hi afegeixo. Si ens haguessin educat des d'un enfoc més emocional, això no ho veuríem estrany. I Rits, ànims que l'important és que hi vagis cada any i després, puguis compartir els resultats (que segur que seran bons) amb la gent del teu voltant que estarà amb tu. Nosaltres mentretant, et seguirem llegint! Ànims guapa!
Hola, només un incís. Ja us comentaré tranquil·lament a tots. Només és per dir-vos que no us preocupeu, que no estic engoixada. Simplement és un sentiment intern, que aflora quan passen coses d'aquestes. Sé que no és res dolent, de fet és una tonterieta. No volia que us preocupéssiu per res. Potser com que estic toveta, doncs m'ha quedat un post molt negatiu. Només era per parlar de coses serioses i que costen de parlar, de fet.
I si, gràcies!! visca el club dels bledes i sensibles que plorem!!!
A mi m'encanta el segon!!! perquè és moooolt positiu.
Petons a tots!!!
Un post magnífic, Rits!!
Ara bé, amb el teu permís els vídeos no els miraré, ja sé quins són i tots dos em fan un nus a la gola i se'm salten les llàgrimes...
Ara bé, tens tota la raó... cuida't molt i, endavant, valenta!! :-))
Sí, sí, valenta... que els valents tenen por, però fan les coses... els covards són els que no les fan.
A mi també m'agrada més el segon, també em remou per dins. És publicitat, però la noia aquesta sembla tan real... i hi deu haver molts casos així.
És important la investigació i la divulgació, quan més en coneguem més armes tenim per lluitar. Si una cosa hem après del càncer és que és molt important detectar-lo aviat. Pel seu funcionament mateix, si es detecta aviat hi ha moltes possibilitats de poder curar-lo. Com més es trigui, menys possibilitats, i arriba un moment que ja no té cura. No tots són fàcils de detectar, per sort, el de mama sí, per tant no s'han de descuidar les revisions periòdiques, poden salvar vides.
Molt bon post rits, n'hem d'estar tots conscienciats, no ens ha de cansar que ens ho anem repetint, el càncer no és cap broma, s'ha de prendre molt seriosament.
Ah, i ànim per la revisió!
Molts anims el video precios.
Hola,
Com us deia en els comentaris ràpids, el post no pretenia deixar anar l'angoixa, que no és tanta. Volia partir de l'experiència personal per parlar del tema, que n'és difícil. Per sort, la meva experiència és minsa, però al voltant si que he viscut experiències doloroses. Segur que tots n'hem viscut. I crec que per això, per a totes aquestes persones, també és important que en parlem. I que en parlem positivament, dient-nos, recordant-nos que n'és d'important viure, gaudir del bo que tenim, doncs quan han de venir maldades, ja venen.
Em sap greu si he trasmés negativitat. No era la intenció, encara que sé que era difícil no fer-ho.
CATERINA, la meva ginecòloga tb em transmet seguretat. És molt seca i no explica gaire, però sempre et tracta amb molt de respecte i curosament. No la canviaria per res! Això no treu que la discussió entre elles, ho visqués malament, sobretot perquè va ser una discussió per telèfon i qui m’havia de fer la prova, doncs estava en desacord en fer-la. Vulguis o no és un mal record. Potser si que intentaré pensar en les coses boniques del dia a dia.
Doncs malgrat les hormones, els canvis d’humor, la regla….. no em canviaria per ser un home. Estic molt contenta amb la meva condició femenina i si em deixéssin triar, triaria ser dona.
KIKA, segur que series valenta. S’encaren les coses quan toca.
Gràcies FERRAN, i si, tens raó, sempre hem de confiar que les coses sortiran bé. Si no, no tiraríem endavant.
DOOMMASTER, tan de bo es puguin anar trobant remeis per no patir i cures. Erradicar-se no crec, i aniran sortint noves malalties. Crec que és llei natural. No sé en què basar-ho, però em dóna la sensació de tb forma part de tot plegat que hi hagi malalties.
Moltes gràcies, GARBI, segur que aquell moment serà una mala estona, però com tu dius, només és aquella estoneta de no res.
KWEILAN, aquesta és la intenció. Fer veure que s’han de fer les proves. Per més engorrós que sigui.
CARME, doncs espero que la propera visita el record que em quedi sigui completament diferent, no m’hagi fet res d’angúnia. Visca el club dels blede!!!!!
Gràcies PANDORA. Això que si ens haguéssin educat en un ambient més emocional m’ha fet pensar. Segurament estariem més preparats per compartir les emocions, els sentiments, bons i dolents. Però sembla que no ho poguem fer.
ASSUMPTA, no cal que els miris. Cada vegada que tingui por d’entomar una cosa o quan vegi que no faig una cosa, recordaré la teva frase. Em dóna força.
XEXU, abans gairebé no es parlava del càncer, era tabú. Poc a poc anem descobrint més coses i és cert que quan més aviat es detecta, més possibilitat de curar. Perquè si, es cura.
I com en aquesta malaltia, en d’altres també cal cuidar-se.
Si que és maco, eh, STRIPER.
Moltes gràcies pels vostres comentaris. Una abraçada ben gran a tots i totes. I una ben especial pel meu heroi.
Aiiiinnnsss les revisions... a mi em toca aviat, però el meu no m'inspira una gran confiança... tampoc no m'han trobat mai res, per sort.
De casos de càncer n'he tingut un parell de molt propers. La meva tieta el va tenir de pit i dissabte no es va escapar de marcar-se un pasodoble amb mi al casament :)
Els anuncis em fan posar els pèls de punta tots dos... llagrimeta a punt de caure...
Ei, avui vull un post de dimecres, eh! ;)
CA L'OTIS, oído cocina!!! ja tens el post de dimecres!!!! Merci per comentar!
No crec que hagis transmés negativitat, a mi no. Crec que has parlat d'un tema important de manera molt directe, molt clara i ens has recordat a tots que la salut val la pena cuidar-la i que no hem de baixar la guardia però tampoc angoixar-no sense necessitat.
Molt bon post
:-))
Publica un comentari a l'entrada