Fa uns mesos, una amiga em va dir que hi ha persones que quan han de deixar alguna persona enrere tenen la capacitat de fer com el reset fa a l’ordinador. Esborrar-ho tot i tornar a començar com si fos una pantalla en blanc, sense records, ni bons ni dolents. I llavors jo em preguntava com es podia ser capaç de fer això. Que em semblava força trist.
M’entossudeixo en quedar-me amb les coses bones que m’han aportat totes les persones que han passat per la meva vida o vull quedar-me amb elles. I les dolentes, les que em fan mal, costen d’oblidar, però s’acaben oblidant o més que oblidant, arriba un moment que es difuminen i no fan tant de mal. Recordo massa.
De tant en tant, però, et trobes que no tothom pensa igual. I em sorprèn. I m’entristeix, sobretot quan es tracta de persones del paràgraf anterior. Perquè oblidar-ho tot? Perquè fer veure que no has estat res per a ells? Perquè que ha estat important per a tu és com si mai hagués existit? I és mes, perquè ni s’intenta dissimular aquest desinterès? Simplement es passa de tot el viscut, com si no hagués significat res.
Llavors, em contesto que potser és que realment no vaig ser important, només un pedaçet per enganyar la solitud, per fer activitats, per deixar anar les preocupacions. I m’empetiteix, em deixa completament vulnerable i espedaçada per tancar-me cada vegada més a la meva closca.
ps. Voldria aprendre a fer reset. I llavors he pensat en tornar a veure Olvídate de mi, però he recordat que no és la millor pel·lícula per oblidar, malgrat sigui genial. La foto, del flickr.
La cançó de la barra lateral la vaig descobrir fa poc en aquesta versió, que de fet, m'agrada més.
22 comentaris:
No aprenguis a fer reset, rits... no, no, i tant que no.
Les coses bones cal guardar-les, formen part de la nostra vida. I les dolentes, gestionar-les bé fins que deixen de fer mal, fins que tenim una visió diferent, amb més comprensió de tot i amb menys dolor i ràbia.
Les persones que fan resets, o que es pensen que fan resets, que n'hi ha de les dues menes: les que els fan de veritat i les que fan com si... són persones incapaces de gestionar les emocions i de reconduir-les i d'entendre-les (tant les pròpies com les dels altres) i prefereixen esborrar-ho tot. No és cap sort. És només una mena de comoditat que es busquen per incapacitat de fer-ho millor. Si fan com si fessin reset, pateixen més que ningú perquè no ho aconsegueixen i si ho aconsegueixen de veritat, van quedant amb vides buides, buides... i arriba un dia que apareixen a cal psicòloeg perquè no saben què els passa i com és que tenen aquest buit tan gran a al seva vida.
Les coses que ens passen tenen un valor, totes, les mes agradables i també les més desagradables. Si no som capaços d'entendre perquè algú ens ha fet mal, la part del perquè d'ell o ella i la part del perquè nostre, no aprenem res... ensopegarem sempre amb la mateix a pedra. No és un bon recurs oblidar del tot. No ho és. Celebro que tu no l'utilitzis.
Una abraçada amb molta memòria!
Doncs si costa d'entendre que et facin un reset... de fet fa mal... i jo sóc incapaç d'entendre-ho... d'acord potser no sóc la dona de la seva vida... però n'hi ha per no tornar a parlar? per oblidar que durant un curt període de temps va pensar que ho podia ser? tant dolent va ser tot?
Gestionar les emocions com diu la Carme... i també aprendre a relacionar-se amb la gent amb positiu, saber veure com són i valorar-los com a tals... per mi un reset equival a relacionar-se com "usar y tirar"...
Per sort no tothom és així...
Jo diria que el millor és actualitzar el sistema operatiu. Res de fer un reset.
No m'aradaria fer resets de res del que he fet a la vida. Prefereixo intentar que les persones tinguem relacions profitoses i civilitzades fins i tot quan la vida ja no ens faci anar junts. :)
mai s'ha de fer un reset complert, sempre hi han coses bones i mai, però una persona s'ha d'infravalorar. Tots som el que som i potser per algú no serem prou bons però per els altres serem una passada, Es tracta de no defallir i seguir intentant-ho sempre
Fins i tot quan he pres jo la decissió de acabar una relació, del tipus que sigui, m'ha costat de superar perquè precisament no podria fer un reset. El bo i fins i tot el dolent compta i costa de pair. Cal temps...
Petons, maca!
No ho oblidis tot.
De tot se n'apren alguna coseta.
Em sembla que opino una micona diferent del que llegeixo per aquí dalt. En alguna ocasió sí he fet un reset, un reset radical, un reset de "això, com si no hagués passat mai".
I no lamento haver-me'n oblidat. en general, però, sí estic d'acord que de to se n'aprèn, de les coses bones com de les dolentes.
En qualsevol cas, l'important, amb reset o sense, és mirar més al futur que al passat, Rits. Cap endavant, sempre cap endavant!
Ja t'han dit coses prou apropiades i ara no sé què dir-te...suposo que hem d'aprendre acceptar la part bona i la dolenta que tothom tenim i a més van en el mateix envàs...
Si ens quedem penjats d'un oblit o un record no podem amb el pes i ens quedem allà aturades...més que fer reset jo diria que igual que passa amb els globus ( els aerostàtics) per a pujar i volar han de deixar anar pes! ànims!
Nooooooooooooooooo cielo!! mai s'ha de fer un resset en questió de vida i records ja siguin bons o dolents, això es el que ens identifica i ens dona valor per afrontar les coses...
De tot s'apren tant de lo bo com de lo dolent, bé jo crec que personalment de las coses no bones s'aprenc més perque et fan menys vulnerable..
T'ho diu algú que ultimament com ja saps em sento invisble i transparent.. però saps he apres que n'hi ha persones que es donen compte i a mes i mes important et donan suport i això no hi han diners qui ho pagui.
Per tant res de ressets aprofita per controlar el dolor les teves emocions i aprenc lliçons..(T`ho dic per experiencia)
Molts petonets i que tinguis un bon cap de setmana bonica
El que no podem pensar mai és que tothom pensa com nosaltres. De vegades a nosaltres ens agradaria viure les situacions de determinada manera, fins i tot quan la història s'ha acabat, però l'altra persona no ho veu així i prefereix fer un trencament del tot. Les persones som diferents i n'hi ha que desapareixen amb facilitat. Altres sempre hi són. El que ja no et sé dir és si els que desapareixen o fan de veritat o només ho fan veure, interpreten el paper de 'aquí no ha passat res', però en realitat per dins enyoren tan com qui ho demostra. Suposo que dependrà dels casos.
Un resset, sona com molt fort això de tocar una tecla i eliminar, hi ha altres opcions com guardar en un espai de memòria que ni ens faci mal.
Salut!!!
Un post altament interessant, rits. Justament ahir ho parlava amb un amic a qui sembla que estan a punt de resetejar. Jo també vaig ser resetejat una vegada, de forma radical i després de molts anys de "sistema (co)operatiu". Des de llavors, m'he negat a resetajar aquesta persona. I això no vol dir que t'hi recreïs, sinó que com molt bé dius, aprens a quedar-te amb les coses bones, i donar menys importància a les dolentes. I això és el que penso que és correcte, malgrat els riscos que comporta. Potser a curt termini és més efectiu passar pàgina sense processar res, però això també té el risc de convertir-se en una constant que no et permeti afrontar de forma conscient i madura els problemes o qüestions que van sortint a la vida, siguin interpersonals o no. A mi també em va fer sentir molt vulnerable i em va fer tancar al món sentir-me resetejat. Pensar que tants anys no havien significat res per a algú. Però sabem que no és ben bé així. Les persones som febles i imperfectes, i hi ha molts factors que juguen en un moment clau. En tot cas, hi ha uns fets objectius que s'han d'acabar acceptant, hagin estat causats pel motiu que sigui...I procurar comprendre per què, sent tolerants i respectuosos amb qui ens ha fet mal però també ens ha estimat i aportat. Simplement el temps just per a entendre-ho. Després, arxivar-ho perquè ja no té més sentit seguir-hi pensant, és desadaptatiu i ens pesa en el dia a dia.
Una abraçada rits :) Fa temps que no escric ni comento però és pel volum de feina i cansament.
Jo també sóc dels que pensa que no s'ha de fer reset. Per sort, el bagul dels records és molt gran.
No sé què dir-te... he escrit set o vuit comentaris i els he anat esborrant tal com els escrivia... així que millor que no digui res :-))
Doncs jo de vegades sí que he fet un reset. És la millor manera de tirar endavant.
Moltes gràcies per comentar. Era un post difícil i potser una mica encriptat. Sovint no és fàcil desriure emocions.
CARME, moltíssimes gràcies per les teves paraules. Aprendre a gestionar les coses que fan mal és complicat. Encara no he aprés, però arriba un dia que deixen de fer-ne. Avui, m'he desfet d'una petita espina que tenia. Segurament no tindria que haver dit res, però ha estat alliberador. I així, ara puc mirar endavant. Quedar-me amb tot lo bo que tinc de record.
Les persones que descrius, però, durant un temps, abans de viure el buit que descrius, et fan pensar que ets un desastre per recordar, per tenir aquests sentiments i records. Es senten més forts i jo,...sols vulnerable.
No vull oblidar res, sovint, lo dolent deixa de tenir importància. I llavors et sents més lliure.
CALAIX, a vegades no es pot continuar mantenint relació. Però passar a demostrar completa indiferència, no recordar coses, és el que em fa mal.
ESTIRP, però amb les actualitzacions també es perden coses, no?
CLÍDICE, estic d'acord amb lo de tenir relacions profitoses i civilitzades, encara que no sempre és possible. Però fer veure que no ets ningú, com quan algú amb qui has treballat colze a colze passa pel teu costat pel carrer i ni et saluda..... és molt trist.
GARBI24, sempre tan positiu. Continuarem intentant.
RITA, si cal temps per pair les coses, però no per això les pots ignorar. Avui he vist una persona que en el seu dia em va fer mal. Em vaig sentir enganyada per ell. Simplement perquè no em va explicar una relació que tenia. Ell i jo, llavors, érem íntims, i fins i tot haviem tingut els nostres moments. No em va dir res que estava amb una altra persona i em vaig sentir mig enganyada (ja sé que no tenia obligació), però era una cosa que tenia guardada, em feia mal. Avui, quan a més ha dit públicament que es casava, després li he comentat en conya que no sabia res. Li havia de dir. Potser pot sonar com rancuniós o retreure, però no era la meva intenció. Era un punt que ens separava, sabiem que hi havia distància entre tots dos per aquell fet. Poder-ne parlar farà que poguem tornar a ser els bons amics que erem. I no vegis com em sento de feliç.
Perdona el rotllo!
MARIA, esclar! Però em sap greu per la gent que no en té ganes.
FERRAN, vols dir que has fet reset del tot? Sinó, no en series conscient. Ja sé que l'important és mirar endavant. Cada dia ho intento, a dies me'n surto, a dies no.
ELVIRAFR, m'agrada el símil del globus i deixar enrere pesos. Estic deixant força pesos, potser per això cada dia em sento una mica més lleugera. Però llençar-los del tot?
LISEBE, m'agrada això de controlar el dolor de les teves emocions. No sé si algun dia n'aprendré. A mi m'agrada ser així, encara que de vegades m'odiï pel mateix. Però suposo que és una part d'egocentrisme que fa que algú per qui és important per a mi, no ser-ho ni una quarta part, entristeix.
XEXU, no, no això mai. Seria molt avorrit si tothom penséssim i actuéssim igual. Entenc que de vegades calgui fer un trencament, però no anava per aquí, parlava de quan te n'adones que algú que ha estat important per a tu ni se'n recorda del que ha viscut amb tu. No sé si ho fan veure, si ho enyoren. Si més no, el que arriba no ho sembla pas.
MONTSE, si, jo també ho trobo bèstia. Potser el meu problema és que tinc massa espai al disc dur de la memòria, potser si tingués més vivències, no recordaria tant.
XITUS, desprens com si parléssis de relacions de parella. No necessàriament és el cas. Quan has compartit molt de món amb una persona, oblidar-la de cop pot semblar una solució, però tb fa mal. A les dues parts. I qui rep aquest oblid és qui es sent ben fràgil.
Esclar que els fets objectius s'han d'acceptar, doncs sempre hem de mirar endavant.
Tranquil, ja tindràs més temps.
P-CFACSBC2V, me n'alegro, al bagul hi caben milers de records.
ASSUMPTA, segur que els set o vuit comentaris eren ben encertats i adequats. Les teves parules sempre són properes.
KWEILAN, si et va ajudar a mirar endavant, res a dir. És el que hem de fer. Mirar endavant.
En alguns moments confíe ser una mica més egoista o egocèntrica...no sé què s'escauria més en aquest cas...i pensar què significa la gent per a nosaltres i no pas què signifiquem nosaltres per a la gent.
Perquè fet i fet això no ho arribarem a saber mai. Podem saber què diuen però no què pensen realment i molt menys, què senten.
Ai perdó, volia posar "convé" i no pas "confié" ejem...és q he d'anar a dormir ja...ja no són hores.
A vegades les persones utilitzem aquests mecanisme d'autodefensa perquè les situacions no ens facin tant mal... però és impossible oblidar completament una persona que ha passat per a la teva vida.
I no patèixis, si ets important per aquesta persona, tornarà.
Sí, però el que ge dit crec que és vàlid per qualsevol tipus de relació que inclogui un vincle afectiu.
Publica un comentari a l'entrada