Aviat farà un any que vam decidir tancar el centre. I fins el cap de setmana passat no el vam poder tancar del tot.
L'alleugeriment de la decissió, la tristor de les colònies, la duresa de molts moments semblava que havia quedat enrera. Per molts motius, la festa de comiat i acció de gràcies s'havia anat posposant.
Però al final el dia 1 de maig, ben significatiu, ens retrobàvem tots: nens, nenes, animadors, pares, mares, ex-animadors, ex-nens joves ben grans i canviats...
I és que l'entitat feia 25 anys, però alguns de nosaltres portem mitja vida, ens ha canviat. I tot el que sóc, o en bona part, ho he aprés dissabte rera dissabte. Potser no era el centre més divetit, ni el que tenia més recursos, ni el que tenia uns nens més macos o amb algun discapacitat per lluir. Per contra, han passat famílies estructurades, famílies desestructurades, realitats d'aquelles que penses que no coneixeràs i de qui hem aprés moltíssim. Alguna cosa que cap de nosaltres sap explicar.
Van ser dos dies ben intensos. L'exigència dels tres que vam tancar el centre em sembla que no ens va deixar gaudir del moment, dels instants que ja no es repetiran. I la sensació de perdre, que es torna a sentir.
Potser per alguns nens i nenes va ser un trasbals. Alguns preguntàven si aquesta festa volia dir que tornàvem a obrir i d'altres, malicíosament divertits, proposàven repetir la festa un cop al mes. Va haver-hi molts moments que es quedaran gravats en nosaltres. Mirades còmplices, llaços d'amistat que no haguéssis dit mai que no es veuríen, frases dels pares que t'impacten tant que et deixen sense alè per continuar.
La setmana ha estat més dura del pensat. El cansament de tot plegat ens ha passat factura en forma de gastronteritis o, com en el meu cas, d'un constipat que m'ha deixat fora de joc el final de setmana i per al cap de setmana. Però la sensació d'haver fet el que havíem de fer, el que devíem als nens i nenes i el que ens devíem a nosaltres mateixos.
Ara, sols queden serrells d'aquells eterns com recollir i donar tot el material, tancar les llibretes, desar el munt de paperassa,.... I d'una vegada per totes decidir cap on mirar d'ara endavant.
ps. El Sànset i l'Utnoa, els entrenyables de Do you want to know a secret? m'han regalat un premi. I em fa moltíssima il·lusió, sobretot per qui l'otorga i amb els qui el comparteixo, molts d'ells seguits i amics. Fa poquet que ens llegim però ja són dels imprescindibles. Moltíssimes gràcies!!!!! Regals així animen de valent.
18 comentaris:
Una etapa que has tancat. Guarda'n tot allò de bo que ha tingut i aprèn de les coses notant bones. I com tu dius... a trobar cap a on vols mirar d'ara endavant.
Que et milloris, maca i moltes felicitats pel premi!
Ningú t'esborrarà tots els bonics records que en tens. Ànims amb el refredat i a mirar endavant!! Petons!!
No sé què dir, hi ha coses que saben molt greu, molt, però queden els bons records...
El moment ha arribat i segur que és dur.. deixar enrere les coses que t'han marcat et deixa un buit, però que amb el temps crec que sabràs omplir tot recordant els bons moments que hi has passat. Això ja no t'ho pot treure ningú.
Una abraçada maca i ànims!
A la vida es van tancant cicles… i obrint-ne d'altres.
(Jo també fa poc que conec el bloc del Sànset i la Utnoa i penso el mateix que tu.)
Sí, és això que diu P-CFACSBC2V: la vida és un continu de cicles; se n'obren, se'n tanquen, se n'obren de nou... Algunes coses s'acaben, però mai ningú ni res no podrà treure't el que has viscut i el que t'ha aportat l'experiència. Això és un tresor, tot per tu.
Que passis un bon cap de setmana, Rits; descansa.
Una abraçada i felicitats pel premi!
Cal una fixació que t'ompli cap a un altre lloc. Sempre sap greu però son coses de la vida
Doncs ara a mirar endavant... però de veritat, eh? :-))
I moltes felicitats pel premi!! ;-))
Mira enrera només per recordar la satisfacció de la bona feina feta i dels bons resultats, constatats en la festa, i a partir d'ara a mirar endavant, rits.
Felicitats pel premi, molt ben merescut d'altra banda!
Petons, maca!
Tancar portes, i especialment portes que amaguen tants anys d'històries, és sempre molt i molt feixug.
Només queda enganxar-se al consol que mai oblidarem aquestes històries i les ganes d'obrir noves portes.
Petonasso Rits!!!
Ja ha arribat el moment, però això no vol dir que no hi hagi nous projectes de futur que t'engresquin igual, que t'aportin tant com ho va fer el centre, i encara que vas estar-hi tants anys i que és difícil repetir el que has viscut durant la joventut, seguir en aquest món segur que encara t'ha d'aportar bones sorpreses.
La vida és plena de comiats...mai res dura per sempre i els comiats són durs però de vegades també necessaris encara que no ho sabem fins que ja ha passat un temps...diuen que quan una porta es tanca una altra porta s'obre....
Felicitats pel premi!
SEmpre son moments dificils i cada un el viu a la seva manera pero es sobreviu!! Anims.
Ànims maca! Pel que dius ha estat una etapa d'allò més especial, i per tant, digna de ser recordada amb gran alegria!
És fantàstic el món dels "esplais", eh!? (ara potser m'equivoco de tipus de centre...)
Ptons
Utnoa
Deixar enrere coses a les quals et sents tan arrelada ha de ser molt difícil. Potser pensar i intentar recordar els moments més bons com una experiència enriquidora pot servir per entelar el baix estat d’ànim. De totes maneres, no sabem el que farem demà. Potser tanquem una porta. Ara, una altra s’obrirà. Segur.
P.S. Entranyables que vol dir, que tenim entranyes?
*Sànset*
Uf! Ja està a punt de passar un any? Recordo aquelles entrades. Em van fer força llàstima.
Finalment heu tancat la etapa. Ara toca mirar cap a endavant! :-)
Moltíssimes gràcies per comentar. No em va agradar com em va quedar el post, no sé, hi ha un munt de sensacions que no vaig saber descriure, vivències d'aquests dies. Sovint em passa que quan una cosa m'aclapara trigo a poder-ne parlar. Potser vaig escriure el post massa ràpid. Però novament, moltíssimes gràcies per totes les mostres d'afecte i comentaris.
CARME, per sort tinc tantes coses bones a guardar! Em puc sentir ben afortunada. Poquet a poquet vaig trobant nous vols on mirar.
INSTINTS, doncs no, no me'ls borraran perquè són tot meus.
ZEL, no cal dir res, doncs a més sé que m'entens perfectament.
LAIA, de ben segur que no m'ho treurà ningú. Han estat uns anys preciosos. Que en el seu moment potser, moltes coses no les vaig saber valorar, però ara si.
P-CFACSBC2V, doncs si, ara avui arribat el moment de tancar un cicle. Fins fa poc ho vivia com una pèrdua, que ho és, però també un cicle que de fet, calia tancar. Potser d'això en parlaré un altre dia. Si que són entrenyables, oi? (x molt que en Sànset se n'enrigui....)
FERRAN, un tresor que molt pocs saben o tenen la sort d'haver descobert. Els he de guardar en el lloc més important, al cor. També espero que passéssis molt bon cap de setmana. Vaig descansar, blogejar com feia temps i em vaig recuperar d'energia. Curiosament, el constipat també m'ha servit per desfer-me d'altres virus!
KWEILAN, una també per tú!
GARBI24, en vaig provant. No m'acabo de sentir a gust, però vaig trobant nous llocs on estar-m'hi. Si que saben greu, però pitjor hagués estat continuar i viure-ho positivament.
ASSUMPTA, doncs si, i endavant que ja calia. Ha estat una mica un part que s'ha allargat, però de vegades passen coses no previstes que no et deixen tancar temes que hauries de tancar. No pateixis, però, de veritat que miro endavant i espero estar més positiva.
RITA, si, si miro enrera, sobretot quan miro fotos, hi veig tan bons records. N'he aprés tant!!! m'he de quedar amb tots ells, perquè tots aquests records em fan ser com sóc en bona part. I ells em faran mirar endavant d'una altra manera.
ÒSCAR, ha estat feixuc i llarg. Però per sort ara sols van quedant bons records i saber que he fet el què havia de fer. Així espero, que s'obrin noves portes.
XEXU, ets l'únci que em dius que puc continuar en aquest món i em pot aportar coses bones, encara que sigui de manera diferent. T'ho agraeixo. Estic buscant aquests nous espais, perquè són part de mi.
ELVIRAFR, mai res dura per sempre, què certa que és aquesta frase, però dura per sempre en el nostre record, en el nostre cor. Aquest comiat era molt necessari, sobretot perquè havent tancat quan hem tancat, el record és ben bó. Seguir en les condicions que estaven hagués estat el pitjor dels remeis.
GURMET, són difícils, però qui va dir que fos fàcil? Sobreviurem!
UTNOA, no, no t'equivoques. El centre era un esplai, encara que un xic diferent. És fantàstic i només sap greu que no se li doni la importància que té o que tots els nens no en puguin gaudir. Seria fantàstic que tots poguéssin descobrir espais com aquests (siguin esplais o clubs esportius,....llocs on es puguéssin sentir lliures i contents de créixer, de jugar....9
SÀNSET, és molt difícil, et sents fins i tot una mica perdut, però segur que s'obriran noves portes. Fins i tot tinc ganes d'obrir-ne de noves. Així ho espero, que tingueu entranyes!!!!! (no em sortia cap altra paraula prou nyonya.....)
DOOMMASTER, doncs si, que ràpid passa el temps, eh! I quantes coses han passat i en canvi sembla que fos ahir. A mirar endavant!!!!
Un petó per a tots i totes!!!
Publica un comentari a l'entrada