La setmana comença d'un cel blau esperançador malgrat les previsions de pluja. Sembla que l'energia que havia faltat les darreres setmanes es comença a recuperar sense gaire saber com, doncs fa dies que no em prenc les vitamines que em va receptar el metge. I el somriure torna a desdibuixar-se il·luminant el somriure de la meva companya de feina que ha tingut molta paciència amb mi i fins i tot la coixera de la calçificació del lligament sembla inexistent.
El repte: cuidar el propi benestar, saber on sóc i on vull estar, que no és poc. Però poc a poc les peces tornen a encaixar. Em torno a sentir bé. Fins i tot bones notícies fan sortir el sol i no acaba de ploure pas. Sembla ser que finalment es reconeixerà la nostra tasca, es reconeixerà que treballem a un nivell que no ens paguen i sembla que les coses vulguin rutllar.
Només petits serrells, però de cop; una trucada. I una frase: “no has llegit les notícies?”
I tornen els malsons. Assemblees, nervis, negociacions i pensar si el que estem negociant des de fa un any i mig en forma de conveni arribarà a algun lloc -sent conscients que som afortunats-, però amb petits fantasmes del passat que no ens deixen mirar endavant.
La setmana va avançant, el cel es torna cada cop més gris, que si ens baixen un 5% el sou entre d'altres mesures que com sempre oprimeixen als més pobres però ni rasquen als més poderosos. I a sobre converses de tallat en forma de que si ens ho mereixem (com pot ser que hi hagi gent, amb mooolt diner, que digui barbaritats com que pel que fem cobrar mil euros ja és molt, que ens hauríen de fer una prova al cap de 10 anys per avaluar el nostre rendiment,.... quan precissament també és gent que viu de les subvencions rebudes per investigació).
Però avui la pluja ha caigut i de valent. Males notícies per molts fronts i no només laborals. Enfrontaments que no entenc o em superen, amics que pateixen i sobretot un fantasma que sembla que ens porti 4 anys enrera. Tornem a sortir als diaris, una amenaça i molts projectes de futur que em queden en stand-by.
Qui va dir que ser treballador públic era per sempre i era un “chollo”?
De cop i volta el constipat ja deixat enrera torna, fa fred, l'esquena es resenteix i mirades de no saber què dir invaeixen els espais d'aquesta casa meva ja gairebé fa 8 anys.
ps. si la meva capacitat d'estalvi és igual a 0 (i vale, potser gasto una miqueta en capritxets, però ni de bon troç porto una vida de luxe), em pugen un 1% el sou a principi d'anys, em baixa l'hipoteca un 1.5% al segon mes i ara em baixen el sou un 5%,......mmmmmm? Em continuaran sortint els números?
I sé que sóc afortunada, però de moment, un dels plans que més energia m'havia donat aquests dies, crec que l'hauré de posposar.
Com sempre, els pobres més pobres i els rics més rics.
El pitjor, fa dies que volia parlar de la crisi financera, dels desequilibris, tenia dos o tres posts pensants, i al final se m'han perdut totes les paraules coherents i serioses.
18 comentaris:
Rits sempre paguen els plats trencats els mateixos....és vergonyós...que bé que ja puguis somriure! Ser empleat públic no és cap xollo ...ara tot s'apujarà menys els sous...els pensionistes aniran escanyats ....i els bancs segueixen engreixant-se a costa nostra... ànims!
Com bé dius, els pobres més pobres i els rics més rics.
Espero que se t'esvaeixin aquests núvols.
com sempre, lluita de classes socials, la història es repeteix durant dècades. Si els millors economistes som el poblat, hem de fer meravelles per no quedar-se en números vermells.
Molts ànims!!
Comença a ser hora de sortir al carrer i liarla, ens estan acollonant i no foten res més que fotre la pota un i un altre vegada.
Tinc la sensació que només hi ha incompetents en els llocs de responsabilitat.
Els governants de l'Estat espanyol són uns ineptes totals, començant pel primer que és el mentider i fals número u.
Em fa molta ràbia pensar que aquestes mesures no afectaran gens ni mica als mes ricatxons... Quan penso en aquests jubilats, en la gent gran que a casa seva quasi no encenen el llum per no gastar, que tenen una estufeta de butà per escalfar l'habitació on són i que a la resta del pis hi fa un fred que pela... i que aquesta gent haurà de empassar-se la pujada de l'IVA i la congelació de les pensions... és que és tan injust, tant, tant que no té nom...
Aboquem calers als bancs, aboquem!! Vergonya, vergonya i vergonya...
I dit això, Rits, no t'ho prenguis malament, eh? però jo sí penso que ser funcionari és un "chollo"... ara menys que abans, però ho és. Tu no has de patir per perdre la feina.
El meu germà treballava a una empresa de components electrònics molt lligada amb la construcció. Amb la crisi, a aquesta empresa també els hi va afectar de retruc i ell es va quedar a l'atur: casat, pagant una hipoteca i amb dos fills de 13 i 8 anys recent fets (desembre de 2008). Va passar uns mesos aturat i estudiant molt per mirar de passar unes oposicions. Les va aprovar. Ara treballa a l'Administració. Ara està content.
Tenir la feina fixa, tenir un sou (i ho dic pel meu marit que és autònom i nosaltres no tenim res fixe) és una sort molt gran avui en dia.
No hauria de ser així... Tenir feina no hauria de ser “una sort”, és un dret... Tothom té dret a treballar. Tothom ha de poder guanyar-se la vida... però no és així... Per tant, actualment, tenir feina, i una feina que saps que no perdràs, és per poder respirar tranquil.
La punyetera crisi ens afecta a tots els que som gent treballadora... a qui no afecta és als que estan podrits de calers: primer, pels propis diners que tenen i, segon, perquè a ells no els hi demanaran cap esforç, ni cap impost especial ni res... Però, de totes les víctimes que som d’aquest (estic pensant quines paraules puc dir per no dir tacos)... incompetent i la seva camarilla d’amiguets incapaços... doncs, de totes les víctimes... ja voldria jo ara mateix tenir la seguretat d’un funcionari.
Sé que molts no ho entendreu... i ho sento, perquè no vull molestar ni ofendre a ningú... però la seguretat d’una feina és tan important!!
Estic més aviat d'acord amb l'Assumpta. Jo he tingut plaça fixa a una institució cultural de Barcelona, durant els últims cinc anys. Saber que, quan altres parlaven de "si em quedo sense feina", a tu això no et passarà... això val or!
Tot just la setmana passada hi vaig renunciar, a la meva plaça fixa. Tot per una aventura a Alemanya que ja veurem com acaba. Ara torno a estar "al mercat", i depenc "del mercat"; però era això o apalancar-me a un lloc que ja no m'interessava gens ni mica, i deixar passar una oportunitat que sentia que havia de viure.
Sí, tenir una plaça fixe és un "xollo", fins i tot amb un sou mileurista. Molts ni tan sols el tenen mileurista, el sol, i a sobre els foten fora quan volen.
Dit, tot plegat, amb comprensió absoluta cap als "funcionaris" que patiran per la retallada del 5%, que sé que n'hi ha.
Hi ha coses que em sembla que no podem canviar. Les coses, en els últims segles, no semblen haver canviar tant. Com molt bé dius, els rics cada vegades més rics, i els pobres... Encara no entenc com no hem sapigut sortir al carrer de veritat. Fins quan seguirem aguantant i aguantant sense fer res?
En qualsevol cas, cuida't molt de la teva salut... Això, afortunadament, sí que està a les teves mans... ;)
Petons!;)
Vaja, tal com ho descrius sembla una setmana en caiguda lliure, i això que semblava que començava bé. Doncs res, això ja no ho podrem canviar, pel que sembla, així que haurem d'esperar una nova setmana i esperar que aquesta sigui ascendent. Més no hauríem de caure, eh?
com sempre paguen justos per pecadors.
On estan tancats els directius dels bancs que han creat aquesta crisi?
Gràcies per tots els comentaris. És un tema difícil i que ens afecta a tots, ens agradi a tots o no. A més sembla que arribi tot tard, i com sempre patint els de sempre. Personalment no sóc funcionària, sóc treballadora pública, en una entitat pública on el règim dels treballadors és el laboral, per tant, si que puc perdre la feina. De fet, fa 4 anys ja en vaig estar apunt i per tant les he passat molt magres per mantenir-la i ara, amb les notícies d'ahir, n'estic gairebé segura que els nostres llocs de treball seran qüestionats. Si voleu us en puc explicar millor les coses, xò ja seria en privat. Per tant, continuo pensant que no es pot dir que ser funcionari és un xollo, perquè tot el que s'hi viu a dins, n'hi ha per llogar-hi cadires.
ELVIRAFR, doncs si començo a somriure, malgrat ara ja tingui maldecaps laborals. Bé, els sous dels empleats públics ja fa anys que es van apujant a nivell de formiga i tots sabíem que ens congelaríen el sou. Fins aquí no veuria problema, però ara la cosa es posa magra, magra. I si, els pensionistes són dels col·lectius que fan més patir.
P-CFACSBC2V, és el de sempre, però no deixa de sorprendre i sentar malament. Per quan algú dirà prou?
INSTINTS, potser mirat així si, ja ens havíem oblidat d'això de les lluites de classes socials.
GARBI24, a veure si és veritat i la gent surt al carrer. Cada 1 de maig hi ha menys gent a les manifestacions, i això que aquest any ja anaven maldades. És com si la gent ja ni tingués esma de canviar res.
KWEILAN, molts incompetents!!!! que només pensen en omplir-se les butxaques.
ASSUMPTA, doncs si, ens ha decepcionat i molt! Però quina alternativa hi ha? Per mi encara em sembla pitjor. La sitaució de molts pensionistes és molt lamentable, els serveis socials estan saturats, hi ha gent que passa gana i és veritat. No es poden pagar les hipoteques ni els lloguers, i l'IVA, de fet a qui ens afecta és a les persones consumidores com tu i com jo! Ja veurem com s'apujaran els preus a partir del juliol.
No m'ho puc pendre gens malament. Entenc el que dius. Només es pot entedre com a chollo pel fet que si ets funcionari no et puguis quedar sense feina, d'acord, però realment creus que és així? Els sous són molt baixos i no hi ha cap manera de progessar, és molt difícil. Es donen situacions molt surrealistes i veus coses molt lamentables. A més, la imatge que tenen d'un funcionari és d'una persona que viu molt bé i no treballen gens. T'asseguro que on som, treballem i força, però veiem cada cosa! A més, passar unes oposicions no són gens fàcil i ben pocs ho aconsegueixen. Me n'alegro moltíssim per el teu germà. Ja veuràs com d'aquí ben poc, t'explica moltes coses que no són tant.
I si que et pots quedar sense plaça. Si renuncies a la teva perquè et donin un interinatge per progressar una mica, i després aquest el perds, te n'has d'anar a casa, i quan hi hagi una vacant de la teva categoria, ja et cridaran. I mil situacions més. No és fàcil, no.
Com ja he dit abans, si vols en privat t'explico com m'ha anat a mi en privat. No sóc funcionària sinó treballadora pública. Per no crear més llocs de funcionaris creen entitats de dret públic amb personal laboral, i esclar, ara hi ha retallades, i ens poden fer fora com qualsevol altra. Per tant, res de segur.
De fet, tenir feina és un dret, com tenir un habitatge,.... però les formes tan precàries del lliure mercat ens han portat a que molts drets aconseguits moooolt temps enrera s'hagin esvaït. I sembla que ningú els afecti.
FERRAN, doncs vas tenir sort. Potser si que es així, però la meva situació pària, pària i la de molts companys, com interins que els convoquen les places quan a d'altres perquè són amiguetes no, a perosnes que els diuen que els poden enviar a l'altra banda quan tenen tota la família establerta aquí,...potser per tots aquests no és un chollo.
Veus, parles d'un lloc que ja no m'interessava. Quants funcionaris es troben així i no poden fer-hi res, simplement pel “chollo” de tenir la feina assegurada, cobrar mil euros, tenir que tenir una segona feina per tirar endavant la família i ni poder fer res. Potser per la teva situació personal, com la meva, pots tirar-te a la piscina, trobar el teu lloc, sentir-te realitzat malgrat no tenir la seguretat d'una feina eterna. Hi ha qui diu que hauríem de canviar de feina cada cinc anys, però que potser hi ha possibilitats?
Si només fos el 5%..... però com ja he dit, segurament ens vindran més maldades!
JOANFER, gràcies, encara continuo un poc constipada però ja va a menys. Vols dir que la gent sortirà? Si ningú mou res. Només vol viure bé sense implicar-se en res.
XEXU, espero que no. Ara, amb el cap de setmana, a desemboirar-se i que ens surti el sol per on sigui. Ja estarem preparats encara que vinguin temps difícils! I que es curin els mals de panxa !!
JESÚS M. TIBAU, qui? Amagats comptant bitllets!
Un petó per a tots i totes!
El que has dit és del tot coherent. Res com expressar com et sents davant aquesta més que injusta retalla per a explicar-nos quina és la situació actual.
Com dius, sempre a pagar-la els més dèbils i els més rics i poderosos a viure com reis. ja està bé!
Força i molts ànims!
Ai, és que potser no m'he explicat bé ;-) Jo no imagino als funcionaris nedant en l'abundància... de fet, sé que alguns sous són força baixos. A més, que et redueixin la paga no agrada a ningú. La gent té les seves previsions i els seus "números" fets. Així doncs, entenc perfectament que els funcionaris estiguin empipats per la rebaixa... Els hi fan pagar, la ineptitud i els xanxullos d'altres.
Ara bé, el que jo deia és que, donat que tota la "classe treballadora" està malament, perquè la pujada de l'IVA ens afectarà a tots, per exemple... en aquest moment, ja m'agradaria a mi poder disposar d'una feina fixa. O sigui que jo penso que, en una època amb tant d'atur com l’actual, qui té el lloc segur té un "chollo"... i tant que sí.
De totes formes, tal com tu ho vas explicar semblava que tu fossis funcionària... però si no ho ets, ja els hi pots dir que tenen molta sort, dona ;-))
En quant a quina alternativa hi ha?... doncs aquest és el problema: Al país veí hi ha un bipartidisme pervers perquè tant PSOE com PP són dolents. Jo, que sóc ingènua per naturalesa, sempre creia que amb el PSOE les coses serien una mica millors pel tema de Catalunya, però vist que no és així, puc dir que tan fàstic em fan els uns com els altres...
Ja ho deia Josep Plà: "el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres"
Per tant, el que jo vull és marxar. Cap de les dues alternatives m'agrada, així que marxem d’aquest Estat.
I, darrerament, a vegades em passa pel cap un pensament que va i ve... ho penso, després crec que no... i després em torna... i va fent... i és que a vegades crec que potser ens convindria un govern del PP a l'Estat per acabar-nos de decidir a tocar el dos: Sentint les seves declaracions i veient les seves actuacions l'independentisme pujaria més i més i, mentre no acabem de marxar, potser no ho farien tan malament com aquests en matèria econòmica. Perquè pitjor que aquest govern de Zapatero i els seus amiguets no es pot fer... és patètic.
En fi... respirem fons... i esperem a demà a la tarda jejeje... a veure si ens arriba una mica d'alegria en colors blau i grana :-))
Tenen unes tisores tant poderoses que poden anar retallant per allà on vulguin, però després els treballs serà recollir els pedaços.
No sé pas on anirem a parar, són una colla de inutils tots aquests que estan per sobre...
el mal és que fa uns anys que la nostra societat s'està polaritzant "a l'americana". Servidora és menys que mileurista i amb la feina penjant d'un fil (aquesta setmana ja em van avisar que passat vacances tanquen la barraqueta) i si, els funcionaris tenen molta sort en això, però una cosa no treu l'altra. Les solucions proposades pel govern només són maquillatge de cara a l'FMI i als empresaris més carques. La realitat és tota una altra i, tossuda de mena, s'encarregarà de resorgir. El mal és que sempre s'acaba rebent per baix.
Ha arribat un moment que tot plega em fa esma, fins a arribar a prendre l'opinió. Sovint no sé que pensar ; el que sí que tinc clar; és que sempre pringuem els mateixos! I jo no em puc queixar perquè ara com ara tinc feina ( ja veurem fins quan) i anem tirant... que amb els temsp que corren ja es tot un luxe!
Doncs en primer joc gràcies per apropar-te a un del meus blocs, del tema del que parlas i vaja setmaneta!! no tinc molt a dir ..
Avui com sempre guayan els mateixos com el que te molt sempre tindrá més i nosaltres a pasar com bonament poquem, jo soc autónoma lo meu es una mica mes dificil perque m'he de buscar la vida i confiar a tenir sempre treball i per suposat confiança, i a pagar... IVA cada tres mesos i autonoms cada mes i viure.. Però aquí estem...
Així que noia els segles pasan però la vida sempre es la mateixa..
Pel que veig també t'agraden els felins oi?? Jo en tinc les meves nenes angores que em fam companyia.
Petonets
Publica un comentari a l'entrada