Sempre he estat de l’opinió que parlant la gent s’entén.
Que parlant les coses, els conflictes es poden arreglar.
Que millor en fred que no pas en calent, però que tot té solució.
I que fer veure que no ha passat res no ajuda a deixar enrere una desavinença,
sinó que la fa més gran.
I més violenta.
Però és difícil parlar. És difícil no fer mal, poder tornar a la normalitat.
I més quan et sents feble.
Deixar enrere el que t’ha fet mal o el mal que has fet, i caminar de nou sense rancúnies, sense retrets, sense dolor.
Moltes vegades m’ha costat encarar situacions.
I així ens va en aquest món.
I així em va.
Embolicada en un conflicte infantil que causa molt dolor i que no entenc.
Que segurament és fruit de les meves exigències, però que fa mal.
I que he intentat arreglar, però no me’n surto.
Sobretot perquè l’altra part no vol –no pot- parlar-ne.
O simplement, passa.
I jo no puc fer com si res, perquè llavors ja res del que hem viscut té sentit.
Potser, altra vegada m’he tornat a equivocar.
Crec que he tornat a donar massa valor o importància allò anomenat amistat. I n’he esperat massa, quan potser no n’hauria d’esperar res.
Simplement deixar fruir el moment.
Que parlant les coses, els conflictes es poden arreglar.
Que millor en fred que no pas en calent, però que tot té solució.
I que fer veure que no ha passat res no ajuda a deixar enrere una desavinença,
sinó que la fa més gran.
I més violenta.
Però és difícil parlar. És difícil no fer mal, poder tornar a la normalitat.
I més quan et sents feble.
Deixar enrere el que t’ha fet mal o el mal que has fet, i caminar de nou sense rancúnies, sense retrets, sense dolor.
Moltes vegades m’ha costat encarar situacions.
I així ens va en aquest món.
I així em va.
Embolicada en un conflicte infantil que causa molt dolor i que no entenc.
Que segurament és fruit de les meves exigències, però que fa mal.
I que he intentat arreglar, però no me’n surto.
Sobretot perquè l’altra part no vol –no pot- parlar-ne.
O simplement, passa.
I jo no puc fer com si res, perquè llavors ja res del que hem viscut té sentit.
Potser, altra vegada m’he tornat a equivocar.
Crec que he tornat a donar massa valor o importància allò anomenat amistat. I n’he esperat massa, quan potser no n’hauria d’esperar res.
Simplement deixar fruir el moment.
Però és que el que hem viscut si que té sentit (el tatuatje n'és un senyal). Potser només per mi, però en té.
I no em puc creure el paràgraf anterior.
Sé que si cal tornar a començar, tornaré a començar com si res.
Però sé que si no som prou valentes per parlar-ne, ja res serà igual.
ps. I per acabar-ho d'arrodonori, el cap de setmana massa intens m'ha deixat amb unes angines-constipat que em fan tenir molt mala cara. O em serveix per dissimular-la?
He estat apunt de llençar aquest post, just quan ja l'havia desat, una escletxa de sol s'ha fet en aquest dia tan plujós. Però el mantinc, potser no ajuda a desfer la troca. Però és el que hi ha.
14 comentaris:
De vegades, les coses són més fàcils del que ens semblen en aquell moment. Sigui com sigui, la sensació de trobar-te dins d'un malentès i no saber com resoldre'l i que tot el que fas sembla empitjorar-ho és fotuda.
Cuida't d'aquestes angines-constipat!
Caram... no sé pas què dir-te, perquè en aquests temes cada persona és diferent.
Jo també prefereixo parlar les coses, però hi ha gent que no vol.
I llavors t'has de preguntar per què no vol. Tu dius que "no pot"... clar, no sabem de què va, què és el que ha passat, però trobo estrany que algú "no pugui" parlar per mirar d'arreglar alguna cosa...
Veig que és important per a tu i espero de tot cor que ho puguis arreglar... i si nó, doncs al menys sempre sabràs que tu ho vas intentar :-)
Si dius que no pot parlar... creus que podria llegir-te?
A vegades quan parlar costa massa, per la raó que sigui, es pot baixar la tensió escrivint, explicant-se un mateix i intentant entendre l'altre. No sé si en aquest cas és possible o adequat, només és una idea. Una amistat és massa important per deixar-la així, sense aclarir les coses.
De vegades amanim amb masses tonteries les coses , tenns tota la raó.
De les amistats de veritat esperem moltes coses encara que no vulguem. És normal que d'una manera o altra aquestes coses es vegin satisfetes, però quan hi ha conflictes d'interessos pot passar que ja hagi acabat el moment d'aquella amistat per diferent evolució, o que hi hagi malentesos que es puguin solucionar parlant. No sé quin és el teu cas, però entre amics les coses es parlen. Si tot i parlar-ho no s'arriba a una solució, pot ser que estiguem davant el primer cas. Però moltes coses podran millorar si hi ha una bona comunicació, que no sempre és fàcil, però com que sé que valores l'amistat, has de fer el cor fort, i demanar a l'altre que el faci també, és clar.
si s'estira del fil, la troca es pot desfer, però també corre el perill que s'hagi de tallar amb unes estisores.
Aquesta és la decisió, potser?
"...quan potser no n’hauria d’esperar res", dius. Rits, goso donar-te un consell (no et sàpiga greu, eh? Si no el vols, el llences a la brossa i tan amics):
proposat una cosa per empollar-te i aprendre't de memòria, i després aplicar-la a la teva vida: no s'ha d'esperar res de ningú, no s'ha d'esperar res de ningú, no s'ha d'esperar res de ningú, no...
No, no s'ha de fer. S'ha de viure al segon, disfrutar el que tenim; l'espera és font de disgustos. Fàcil no és, t'ho dic perque jo mateix no sempre me'n en surto, ho sé, però cal intentar-ho. No esperis, viu!
No fa gaire em vaig trobar amb la mateixa situació, i es va anar allargant fins durar gairebé 3 mesos. Fins que em vaig decidir a trucar la persona afectada. Aquesta persona és una persona que sembla que tot li rellisqui, i si alguna cosa em tirava enrere, és que seria jo qui acabaria baixant-se els pantalons i demanant perdó. Així va passar, però vaig dir-li tot el què pensava, el què no em semblava bé de les seves actituds, i les coses es van arreglar.
Ara estem en procés de construcció i d'anar-nos trobant.
Jo sóc anticonflictes i antimalsrollos, però hi ha gent que quan li fereixes l'orgull, no en volen saber res.
No ho sé, no deixis de provar-ho si més no per tu mateixa. Si no vol arreglar-ho, és el seu problema, tu ja hauràs fet passos.
Ahir vaig tornar i ara em poso mica a mica amb els blocs. Em trobaràs a:
www.gatetambturboinstints.blogspot.com
Ens anem veient!!!
M'he vist retratat en el penúltim paràgraf. Sovint, molts, n'esperem massa, i després ens sentim enganyat, i no ho podem entendre. Potser és una parada més en el camí, que ens serveix per acabar sabent el que val del que no.
Per cert, si passes per casa et trobaràs alguna cosa.
*Sànset*
La veritat és que va ser un post difícil de penjar i més perquè de qui parlo llegeix (o pot llegir) el blog i sap greu. Moltes gràcies pels vostres comentaris.
Gràcies Tirai, hauria de fer bondat. Mira que és una tonteria però no hi ha manera i tens raó, tot sembla que ho empitjori.
Assumpta, és el que m’ha dit, que no pot assumir parlar-ne. Que pot continuar com si res però que no en vol parlar, perquè segons ella només li faig que retreure el que fa malament. I t’asseguro que no era la meva intenció, sols volia que entengués perquè em passava el que em passa. És difícil d’explicar, perquè per respecte a ella no puc explicar-ho i també perquè en el fons és una tonteria. Espero que s’acabi arreglant, perquè si que n’és d’important.
Uix, Carme, precisament les paraules escrites són les que ens han fet més mal. No vam xerrar obertament del què vivíem i correus mal redactats o amb sentits entesos de diferent manera és el que ens ha portat a estar així. Crec que millor davant, podent-nos explicar. Però és cert que d’altres vegades funciona.
Gurmet, aquesta amanida està una mica passada i tot!
No ho sé XeXu, darrerament penso que potser si que és veritat que hi hagut una evolució diferent i que el que ens unia ara ja no. Però fa molt de mal, el sentiment de pèrdua és molt gran. Jo en vull parlar, però l’altra part no ho vol fer i jo ja no puc fer el cor fort. Potser tampoc sé entendre xq no en pot parlar.
Estrip, vols dir que cal arribar a les estisores? Seria moooolt difícil de gestionar perquè passem molt de temps al mateix lloc.
Ferran, me la sabia de memòria, durant molt temps m’ha acompanyat i tot semblava anar rodat,.... ara me n’havia oblidat. De vegades, quan et sents sol és quan més necessites dels altres, i quan no et responen,... sorgeixen aquestes esperes.
Institnts, bentornada!!! Espero que les proves hagin anat molt bé. Espero poder-me passar aviat per casa teva. 3 mesos!!! Jo en porto un i se’m fa etern. He ficat la pota, ho sé, però també ho he intentat arreglar i he trucat, he demanat veure’ns. No em costaria demanar perdó, perquè sé que ho he fet malament, però també cal poder-ho parlar. Saber què coi ha passat i com hem arribat aquí. Espero que el teu procés de construcció sigui molt satisfactori.
Sànset, en som uns quants, que patim aquest mal, i això reconforta perquè saps que hi ha algú que t’entén. Espero que només sigui una parada, però parada i fonda. Moltes gràcies! Després passo a comentar!
Moltes gràcies a tots i un petó ben gran.
A vegades, sense ni tan sols saber-ho, ens trobem davant problemes, malentesos o situacions desagradables que, a mesura que va passant el temps, van generant en una bola més gran. El millor, tot i que no és fàcil, tallar en sec. Ara bé, tb és cert k després d'una acció així la normalitat costa de recuperar. Però el temps ho cura tot, diuen!
Jo només vull dir tres coses petites. Potser costa d'assumir que el fet que l'altra presona no vulgui parlar forma part del problema pero`és així; dóna temps al temps -sembla una xorrada però és molt efectiu, desespera perquè no saps quant de temps és...-; la millor manera de desfer una troca és no intentar desfer-la i airejar-la...
Doncs si ella et diu que pot continuar com sempre però no vol parlar d'un punt en concret, jo ho deixaria estar i li respectaria... No n'hi parlis i ja està...
Si veus que veritablement ella segueix com sempre, doncs l'hauràs encertat... tampoc cal analitzar totes les coses de la vida... i, qui sap, potser el tema sortirà d'aquí un any, tres i en podreu parlar... o mai... i no passarà res :-))
NOmés puc dir que penso que has dit un seguit de veritats com un temple, que jo també hagués pogut signar aquest post fa un temps. Que un vol seguir endavant de forma neta i sense coses sense resoldre però que per desgràcia això no depèn de nosaltres si algú altre no vol/pot parlar-ne. I sobretot, que "fer veure que no ha passat res no ajuda a deixar enrere una desavinença,
sinó que la fa més gran.
I més violenta." Aquest fragment ho relata tot a la perfecció. Enquista la ràbia. Espero que puguis parlar-hi tard o d'hora, rits, i que torni una mica de calma. Ho desitjo de cor.
Abraçades d'en Xitus.
Publica un comentari a l'entrada