2/8/09

Gerda Taro i Robert Capa


Sovint sentim dir allò de la realitat supera la ficció. I és ben veritat, per grans bestieses que es puguin escriure i filmar en cine, les històries reals sempre són més dures i punyents, arriben més al fons del cor.

Gerda Taro i Robert Capa, una parella que va escollir viure per fotografiar l'horror, la desesperació i la vida a la guerra. Una parella que es va estimar, recolzar i que van viure plegats les seves eleccions i conviccions. Es van construir una imatge i van treballar damunt d'ella, van ser consqüents amb els seus principis i van portar al màxim el seu compromís. Una història d'amor que perdura al pas del temps, dos fotografs que van retratar l'horror de la guerra civil. Ella va morir a la batalla de Brunete, de forma tan tràgica que encara m'esgarrifa i ell es va endurir, va enfortir-se i tirar endavant, sense por a res, per morir també tràgicament anys més tard en una altra guerra. La història d'ell és molt més coneguda, la seva trajectòria va ser més llarga, però tots dos es complementàven, es necessitàven i van aprendre l'un de l'altre. Ell senyala l'horror més beligerant de la guerra, el més cru i salvatge, sense miraments. Ella, la part més humana, els somriure i el dolor, les dones que també van lluitar en aquella guerra.

Al MNAC hi ha dues exposicions, una dedicada a cada un d'ells i la seva obra. I en part, a les fotografies de la maleta mexicana, la maleta que es va trobar fa dos anys i que contenia moltes fotografies perdudes de la guerra civil. Les fotografies de la nostra història, la dels nostres avis, i encara ara, quan les veig, m'esgarrifo. N'hi ha moltes de la batalla del Segre, i ves a saber si algún dels milicians que hi apareixen fora el meu avi. Està la famosa mort d'un milicià, amb la seva llegenda, sigui preparada o no, però és que tant dóna, doncs sigui instanànea o preparada, l'efecte esgarrifador és el mateix. L'horror de la guerra civil que queda tan lluny i que alhora tan igual ens és amb imatges dels nostres dies a les quals sembla que estiguem immunitzats.

6 comentaris:

garbi24 ha dit...

Gracies a ells potser perdurarà l'horror que ens privarà de que torni a passar . Aquest horror va ser el culpable de que molts com jo , no coneguesin el seu avi.Hauria de ser prou motiu per que no torni a passar mai més.

Ferran ha dit...

Saps què t'agraeixo més d'aquest post, Rits? Que m'hagis descobert la Gerda Taro. No sabia de la seva existència, i això que sóc un fan núm. 1 de Capa!

Gràcies al teu post, he començat a buscar informació de Taro. Se'm gira una feina que em ve molt de gust fer. Merci!

XeXu ha dit...

No sóc massa amant del tema de la guerra civil, no em desperta un interès especial. Però sóc conscient que les imatges parlen per si soles, i que quan algú sap retratar l'horror, l'efecte que produeixen és molt més devastador que la paraula.

Assumpta ha dit...

L'altre dia comentava a un altre blog que, encara que molta gent no ho entengui, jo miro de apartar-me de coses així... Llibres que narren coses massa crues, fotos esgarrifoses...

La persona d'aquell blog em va respondre que ella sí que ho llegia o mirava per no caure en el parany de creure que la vida és de color de rosa (tot i que ella, precisament, no ha tingut una vida gens fàcil)

Jo li vaig respondre que ja sé que la vida no és de color de rosa... precisament perquè sé com pot arribar a ser de crua en molts aspectes, prefereixo anar a veure una exposició de... no sé, flors? artesania? digues el que vulguis... abans que fotos d'escenes de guerra.

Això no vol dir que no consideri que la feina d'ells dos no sigui importantíssima per ajudar a reconstruir la història, per deixar constància de barbaritats que no haurien de tornar a passar mai... però jo no. Jo no puc anar a una exposició així...

rits ha dit...

Garbi24, em sap greu que no coneguéssis el teu avi. Doncs si, a més de la guerra civil encara hi ha un cert tel com d'amagar el que va passar i van viure.

Ferran, espero que t'hagi agradat el que has trobat de la Gerda Taro, no hi ha massa. Et recomano molt l'expo!

XeXu, si de vegades les paraules es poden difressar, però la imatge, sovint diu moltíssim

Assumpta, crec que hi ha moments per tot. Que cal deixar-nos empapar per coses boniques i que transmeten pau, però tb cal veure l'horror dels nostres propis actes. Si això ha de servir per conscienciar, encara que si et pares a pensar creus que algú es qüestiona arrel de les imatges? de vegades crec que ens hem tornat insensibles.
Jo tb creia com tu, arrel de la visita a un museu jueu a Praga, hi ha coses que no puc veure perquè em fan mal, xò tb crec que cal que les tinguem presents perquè no es tornin a repetir (i de vegades sento que es repeteixen massa sovint)

Cesc ha dit...

m'encanten els museus de veritat i quan la gent en parla, m'ho llegeixo atent per determinar què en pensa la resta de gent... ah i un secret, et passo la direcció del meu bloc de poesia :) una abraçada i mil gràcies

http://terradelletres.blogspot.com/