27/8/09

Darrers dies d'agost


Els darrers dies d’agost sempre són estranys a la meva família. Sense pretendre-ho, sense buscar-ho, sempre intentem estar ben a prop els uns dels altres. Encara que siguin les festes del barri, vacances o tinguem mil i una coses a fer. Sense pensar-hi gaire, sempre estem per allà. O si estem lluny, ens truquem més i ens dediquem més estona.

I tampoc és que ens diguem gaire cosa. Potser alguna discussió absurda per qualsevol tonteria que en d’altres moments portaria a enfadar-nos es dilueix suaument en una abraçada o fins i tot la rutina més rutina que sempre fem sols, la compartim.

És el moment de l’any que els pares es cuiden més l’un a l’altre, sense dir-se gairebé res l’un sap perfectament el que sent l’altre i les mostres d’afecte que poc sovint ens donem, es fan més presents.

Hauríem de celebrar que el meu germà fes 35 anys, però va néixer amb una cardiopatia greu i els pulmons poc desenvolupats, i es clar, 35 anys enrere tot era ben diferent. La mare no el va arribar a tenir en braços i aquest, és el dolor més gran que sent.

El petit angelet que té a prop del cor i per al que cada dia en té un record especial, que només comparteix amb els altres entorn a aquestes dates, però que tots coneixem bé, com quan una llàgrima d’emoció se li escapa dels ulls en veure el somriure d’un infant o l’esperit de lluita de fills i famílies amb alguna discapacitat. I nosaltres no podem, o no sabem, fer altra cosa que estar al seu costat. Igual que el pare, que mai en diu res, però porta una medalla prop del cor amb el sant del seu nom.
Però després d'aquests dies estranys, ens refem i no sé si és la necessitat de tirar endavant, però d'aquí 3 dies celebrem el sant del meu pare, l'únic que celebrem a l'any.

Sempre he pensat que hauria estat tenir un germà més gran. I això sé que no ho he de pensar. M’agrada pensar que seria un germà especial, a qui poder idolatrar i que m’obrís camí, que m’ajudés a ser més forta i decidida, que no m’hauria deixat tenir tantes pors. I a vegades sento que és així, que m’empeny i m’ajuda, i que fa que cada dia sigui un tornar a començar.

Per això quan aquest vespre miri al cel l’estaré buscant també a ell, en el racó més amagat del meu cor.






Ps. I a l’altra cara de la moneda podria explicar que vaig néixer gairebé dos anys després, i sé que vaig ser una filla molt desitjada. Tan desitjada, que sempre em van portar entre cotons, perquè no em fes mal i amb una responsabilitat massa gran que ara encara, de tant en tant, se'm fa feixuga i em fa mal. Però potser això, millor deixar-ho per més endavant.

M’ha costat molt escriure aquest post, per tot el que em comporta i pel que pot remoure a molts, em sap greu. Potser perquè són d’aquelles petites coses que comporta el fet de viure i que cadascú té les seves pròpies històries, les seves pròpies tristeses, moltes de molt més dures, segur. De vegades sembla que haguem d’entomar tan fort els cops de la vida que no els puguem recordar ni puguem mostrar feblesa, quan sovint la vida, fa mal, i et porta per camins que no voldries haver viscut.

17 comentaris:

Striper ha dit...

DE segur que quant miris al cel et dedicara un somriure de germa gran.

DooMMasteR ha dit...

Bonica, aquest text és molt intim. M'ha agradat molt!

Una abraçada ben gran!

Assumpta ha dit...

Imagino com es deu sentir la teva mare... Jo vaig perdre un fillet. Ara tindria 14 anys.

Però després ja no en vaig tenir més...

Qui sap, potser les coses havien de ser així per algun motiu que ara costa d'entendre...

Jo sé que el meu fillet és al Cel i que un dia el podré veure. Mentres, imagino que me'l cuida el meu pare :-)

Com la imaginació és lliure jo imagino al meu pare gran, però no tant com quan va morir... el veig gran però encara fort... i imagino al meu fill com un nen d'un anyet o així, en braços del seu avi :-)

Al meu fill també el vaig perdre un mes d'agost. Un motiu més perque no m'agradi l'estiu. No m'agrada l'agost. Gens ni mica.

Fes un petó a la teva mare de part meva (encara que no li diguis de part de qui és jejeje)

rits ha dit...

Gràcies, Striper, els somriures de germà gran són especials, oi?

DooMMasteR, moltes gràcies. Si que és íntim i m'ha costat molt d'escriure. una abraçada també per tu.

Assumpta, sense saber-ho, ho sabia. I per això em va costar molt escriure'l i publicar-lo. Una abraçada ben gran per a tú també. Segur que allà adalt s'han conegut i tot i veuen el Barça plegats.

zel ha dit...

Hi ha sentiments que han de sortir, i aquest moment ha sigut segurament el just. Gràcies per compartir també les penes...Petons!

- assumpta - ha dit...

Tots tenim unes dates "especials", aquelles on destapem poc a poc la caixeta de la memòria per por a que no ens faci més mal del que podem soportar.
Gràcies per compartir sempre amb nosaltres aquests sentiments.

Una abraçada!

helenna ha dit...

jo també vaig perdre a algú molt estimat un mes d'agost.
Ânims, preciosa!

Cesc ha dit...

Una abraçada ben forta Rits :)

kweilan ha dit...

Una abraçada, rits!!!

Carme ha dit...

Un post delicat i preciós. Una abraçada ben forta, Rits.

Luthien ha dit...

Tots tenim aquestes dates marcades al calendari dels nostres sentiments... i uns dies abans ho notem.
Per mi l'agost també ha perdut part de la seva màgia.
des d'aquí una molt forta abaçada.

jordicine ha dit...

Bufff. Et deixo una abraçada, RITS. Fins aviat.

Laia ha dit...

És molt bonic que malgrat tot mantingueu viu el seu record, tot i que faci mal i s'estremeixi el cor de vegades... però fer pinya és preciós, continueu així! Aquests petits moments són un tresor!

Una abraçada maca!

rits ha dit...

Moltes gràcies per als vostres comentaris.
Com ja vaig dir, són dies, després passa i tot continua.

Una abraçada a tots.

bajoqueta ha dit...

Felicitats per ser tan valenta i explicar-mos algo així. No podem anar enrera, però està bé crec jo poder recordar estes persones que ja no hi són, sempre ens agradarïa saber que hagués estat de la seua vida :)
una abraçada!

Ferran ha dit...

Una abraçada, Rits. De ben segur, algún dia entendrem perquè les coses són com són; mentrestant, molts ànims i força.

XeXu ha dit...

Un escrit molt emotiu, i una mica trist, però segur que amb el pas dels dies, com ens expliques, les coses ja s'han posat una mica més a lloc. No puc dir-te que entenc el que es sent perquè no m'ha passat, però entenc que ha de ser molt dur aquest record, i pensar en tot el que va poder ser i no va ser. Però mira, petits canvis generen camins molt divergents. Si ell fos aquí, potser tu no hi series, i si hi fossis, de ben segur que no series com ets ara, encara que de vegades pugui no agradar-te, però si no fossis tu no ens agradaries tant a nosaltres. I amb escrits com aquest ens tens ben enganxats a la teva manera de ser.