“Me voy a trabajar. Si, está guay. Recojo copas en una discoteca y así también puedo entrar en ellas. Desde las cinco hasta las tres de la madrugada. Está guay”.
La primera reacció és somriure. Un jove sense cap tipus de formació i greus problemes socials aconsegueix una feina però al mateix instant, un neguit. Com pot ser que es permeti que un jove, ex-tutelat, apartat de la seva família des dels 9 anys per problemes d’alcoholèmia, ara acabi treballant a la nit i recollint gots en una discoteca.
Una mala passada del destí?
Ningú s’ha parat a pensar el risc que suposa per aquest noi on anirà a treballar?
I les institucions? Quin paper juguen? No se suposa que li fan seguiment?
Si una cosa he aprés durant aquests anys és que la responsabilitat de no caure certes en temptacions que tots els joves tenen (i hem tingut/podem tenir) i acabar ofegant-se en addiccions complicades és, sobretot encara que no l’únic, pel voltant que t’ajuda a entendre el perill i risc de jugar, poder-ne parlar obertament, ser mínimament racional (i també en segons quins casos, per un xic de sort). I els joves amb realitats desestructurades i marcades per les addiccions dels seus familiars més propers ho tenen el doble o triple de complicat.
Des de petits conviuen amb hàbits de conducta peculiars, els assumeixen com a normals. Tenim comprovat que si deixes el vinagre a les setrilleres durant les colònies, els únics nens i nenes que tiren en desmesura vinagre damunt la verdura i la fan immenjable són casualment aquells amb un familiar alcohòlic. O precisament el nen que té 2 germans que rondaven les bandes és aquell nen que amb 7 anys ja balla reggeton com si en tingués 18 i fa de celestina de les nenes del grup de grans. Tot plegat, ple de sense sentits.
Segueixo pensant que ens han fet lliures per decidir el nostre propi camí. Però, què ens porta a agafar un camí o un altre? Com pot ser que joves per molt que maleeixin el que viuen, que vegin i visquin cada dia el costat més amarg de la vida acabin caient en els mateixos o problemes semblants. En molts casos han tingut la oportunitat de sortir, de canviar fins i tot de vida, en molts casos han acabat caient en els mateixos errors. Per sort, d’altres se n’han sortit.
Ha estat un segon trimestre de curs una mica dur en aquest sentit (i en molts sentits). Les nostres ofuscacions per tirar endavant el centre i trobar continuïtat han fet passar desapercebuts fets realment colpidors i preocupants. Una família que semblava que començava a tirar endavant, novament trencada per actes i errors del passat que semblaven haver-se allunyat definitivament i un futur incert en un infant que gairebé hem vist créixer des de que duia bolquers.
Ps. I amb tot, les pròpies contradiccions.
Com després de tot això és possible que diumenge tingués la ressaca que tenia. Alguna vegada m’he plantejat si podria arribar a tenir algun problema amb l’alcohol. En principi crec que no, crec que el tinc força a ratlla doncs no en bec contínuament, sóc conscient dels seus perills, ni en necessito per sentir-me bé, però m’agrada prendre’n quan surto i darrerament, no sé si és l’edat o el ritme de vida, però en torno a veure més sovint i m’afecta massa.
La primera reacció és somriure. Un jove sense cap tipus de formació i greus problemes socials aconsegueix una feina però al mateix instant, un neguit. Com pot ser que es permeti que un jove, ex-tutelat, apartat de la seva família des dels 9 anys per problemes d’alcoholèmia, ara acabi treballant a la nit i recollint gots en una discoteca.
Una mala passada del destí?
Ningú s’ha parat a pensar el risc que suposa per aquest noi on anirà a treballar?
I les institucions? Quin paper juguen? No se suposa que li fan seguiment?
Si una cosa he aprés durant aquests anys és que la responsabilitat de no caure certes en temptacions que tots els joves tenen (i hem tingut/podem tenir) i acabar ofegant-se en addiccions complicades és, sobretot encara que no l’únic, pel voltant que t’ajuda a entendre el perill i risc de jugar, poder-ne parlar obertament, ser mínimament racional (i també en segons quins casos, per un xic de sort). I els joves amb realitats desestructurades i marcades per les addiccions dels seus familiars més propers ho tenen el doble o triple de complicat.
Des de petits conviuen amb hàbits de conducta peculiars, els assumeixen com a normals. Tenim comprovat que si deixes el vinagre a les setrilleres durant les colònies, els únics nens i nenes que tiren en desmesura vinagre damunt la verdura i la fan immenjable són casualment aquells amb un familiar alcohòlic. O precisament el nen que té 2 germans que rondaven les bandes és aquell nen que amb 7 anys ja balla reggeton com si en tingués 18 i fa de celestina de les nenes del grup de grans. Tot plegat, ple de sense sentits.
Segueixo pensant que ens han fet lliures per decidir el nostre propi camí. Però, què ens porta a agafar un camí o un altre? Com pot ser que joves per molt que maleeixin el que viuen, que vegin i visquin cada dia el costat més amarg de la vida acabin caient en els mateixos o problemes semblants. En molts casos han tingut la oportunitat de sortir, de canviar fins i tot de vida, en molts casos han acabat caient en els mateixos errors. Per sort, d’altres se n’han sortit.
Ha estat un segon trimestre de curs una mica dur en aquest sentit (i en molts sentits). Les nostres ofuscacions per tirar endavant el centre i trobar continuïtat han fet passar desapercebuts fets realment colpidors i preocupants. Una família que semblava que començava a tirar endavant, novament trencada per actes i errors del passat que semblaven haver-se allunyat definitivament i un futur incert en un infant que gairebé hem vist créixer des de que duia bolquers.
Ps. I amb tot, les pròpies contradiccions.
Com després de tot això és possible que diumenge tingués la ressaca que tenia. Alguna vegada m’he plantejat si podria arribar a tenir algun problema amb l’alcohol. En principi crec que no, crec que el tinc força a ratlla doncs no en bec contínuament, sóc conscient dels seus perills, ni en necessito per sentir-me bé, però m’agrada prendre’n quan surto i darrerament, no sé si és l’edat o el ritme de vida, però en torno a veure més sovint i m’afecta massa.
ps2. encara no marxo.
13 comentaris:
Rits, no sé, admiro sincerament a les persones que fan una feina com la teva. Entenc com pot ser de descoratjador veure segons què. És cert, tendim a reproduir el errors una vegada i una altra. No sé, suposo que me'n vaig de tema. És el que dius, és el que han vist i han viscut. Em recorda un post de fa unes setmanes, sobre els pedaços. No sé, de vegades, penso que cometem un error, que hi ha coses que són responsabilitats de tots encara que no hàguem triat aquesta responsabilitat. No sé, estic divagant, no veig al dia a dia el que veus tu, però també, de vegades, veig coses que a alguns els sorprendrien i no sé... llavors faig el que faig, que és posar pedaços i fer coses que no són la meva feina i que, potser, ni tan sols hauria de fer, però em surt així. No sé és complicat. Tu no et pots implicar massa en el que fas perquè sinó tindries problemes a la teva vida personal, ho sé i els altres, de vegades, ens impliquem massa poc i ens limitem a posar pedaços o ni tan sols fem res perquè "no ens toca". Alguna cosa falla en tot plegat... Buf! Quina divagació! M'ha sortit així!
Deixa'm felicitar-te també per la feina que realitzeu, feina que crec que passa massa desapercebuda.
Esperem que lo d'aquest noi amb la feina de cambrer de discoteca no us doni cap ensurt.
Una abraçada!
Rits, penso que hem de fer tot el possible per ajudar qui ho necessita, sempre i sense excepcions, mentre això sigui a les nostres mans. Penso, també, que al final cadascú tria el seu camí; no només el camí que vol recórrer, sino com el vol recórrer. L'important és, per qui ajuda, saber que fa el que pot; i per qui rep l'ajut, ser conscient que la major part de la feina l'haurà de posar ell mateix.
Una abraçada.
He conegut i conec gent que fa la teva feina i l'admiro de veritat,i sobre l'alchol crec que no esta prou limitat per el perill que representa.
Allò de que els testos s'assemblen a les olles no és cap ximpleria. Els nens aprenen molt de les conductes dels seus pares, però no només, tothom que té una experiència per primera vegada l'aprèn com la veu fer, i després ens sorprenem de que hi ha altres realitats. Això en el cas dels nens és un fet, però no se n'adonaran fins molt després que la vida no és així. Trobo molt difícil treure'ls d'aquí, si no és allunyant-los de la seva pròpia família, i això no deu ser tan fàcil, i deu tenir també els seus desavantatges.
Dona, una mica de festa tampoc no està malament. A mi m'agrada controlar, però. Bec, però amb moderació, sense arribar als límits de perdre el control, i de tenir ressaca el dia següent, ja vaig prou cansat com per, a sobre, fotre'm més canya al cos!
És molt difícil la feina que fas i que requereix molt de tu. Suposo que de vegades esdevé impossible per part d'aquests nens deslliurar-se de la seua herència si no hi ha unes persones o una assistència social que els ajudi a fer-ho encara que en ocasions és inuficient.
Hi ha persones i persones i uns ho hem fet o fem d'una forma i d'altres d'una altra, crec que el món està molt desigualat, però és el què hi ha i és difícil canviar-ho ara...
Hola Rits,
Reflexió. Poc puc dir-hi. La vida hi ha vegades que és una loteria.
Tot en mesura és bó. Però saber trobar l'equilibri a les coses no és fàcil. Si no tens aquestes referències, soposo que tot es complica una mica més.
Una abraçada
El teu grup feu una tasca fantàstica.
Tens rao amb tot el que dius... els nens fan el que veuen fer, és així, i costa molt canviar habits, però no és impossible :-)
En quant al tema personal teu, no et voldria espantar, però vigila :-)
ostres això del vinagre és realment curiós.
M'he recordat d'un anunci en què un nen anava fent el mateix qua la persona gran al la qual seguia.
I és que és així, els nens fan el que veuen.
Felicitats per la feina que fas, RITS. No tothom està preparat. Un petó.
Ja saps que dono suport a la teva tasca amb els infants. Ânims! I no em puc estar de comentar aixó de diumenge...Quin panorama... i quin exemple per la Carleta!!!ja,ja!! Els anys passen...
Us volia dir que m'han sorprés, afalagat i fins i tot avergonyit els vostres comentaris. Fins i tot ho he parlat amb l'Asel·la, del trio calavera que sóm l'equip d'animadors. No crec que la tasca que hi faig sigui tan rellevant ni important, sols és un acompanyament, un servei que dono. No sóc ni educadora ni treballo per aquests infants. Al llarg d'aquests anys he conegut veritables herois que conviuen amb aquests infants, que els intenten ajudar molt més intensament que no pas nosaltres, i per mi ells si que són els veritables destinataris de totes les paraules boniques que heu dit.
A més, ara mateix al centre hi ha pocs nens amb famílies desestructurades, i per més que m'agradaria poder arribar a infants de carrer sóc conscient de les limitacions que tenim. Però com m'ha dit l'Asel·la, suposo que és que em surt el que em surt, el que visc dia rera dia i m'agradaria poder explicar molt millor tot plegat, xò potser seria massa llarg i feixuc.
Tot i així no tinc prous paraules per agrair-vos el vostre suport i encoratjament, com llegir les vostres paraules fan que llevar-se al matí i jugar a futbol malgrat preferís fer d'altres coses, sigui fantàstic.
Novament moltes gràcies.
Tirai, no recordava el post dels pedaços (ara el tornaré a llegir), xò suposo que si, que cada part del què vivim es reflecteix en totes les nostres accions. Fer coses que no són la nostra feina, posar pedaços on puguem arreclar alguna cosa és molt important. No deixis de fer-ho.T'enriqueix molt com a persona, i no sempre ens podem mantenir al marge, xò tp implicar.nos a nivell massa personal.
DooMMasteR, esperem-ho!! xò fa patir, ha conviscut amb tantes coses que ni et pots imaginar, que ara mateix és la última feina que podria servir-li d'alguna cosa.
Ferran, m'ha agradat molt el que dius. Són veritats que me les guardo per recordar-les quan defalleixi. Gràcies.
Striper, tens raó, és massa assequible, a més és acceptat socialment, i els seus riscos s'entenen menys.
XeXu, buf complicat el que planteges. Una part de mi creu que allunant-los de la família és el més sa, xò se'm fa molt dur això d'allunyar-los del seu entorn. HAn d'apendre a conviure-hi i acceptar-lo. Difícil decissió. Sempre he pensat que una de les places que més em costaria optar seria a la DGAIA.
Ja sé que per beure una miqueta tampoc passa res. De fet puc dir que mai he arribat a perdre el control del tot i que quan era més jove sabia quan havia de parar, xò últimament m'he adonat que quan surto a sopar, ja durant el sopar acabo una mica tocada doncs menjant acostumo a beure molt i no acabo de combinar bé el vi i l'aigua...si el cos demana més mimar-lo més.
Kweilan, jo no sé que els passa als assistns socials. No els vull jutjar, sé que van molt atabalats, xò de vegades fiquen cullerada on no cal i no estan on han d'estar.
Cesc, no t'acabo d'entendre, xò tens raó quan dius que hi ha persones i persones, que n'hi ha que canvien realitats que semblaven destinades a un camí no gaire de roses i qui en canvi tenint la oportunitat de tenir-ho tot, es desvien. Suposo que tothom pot endreçar el camí, sols és trobar el suport que calgui.
Horabaixa, m'ha sorprés, xò dius una gran veritat, tot és una loteria. només podem tenir més o menys números.
Gràcies Assumpta, no t'amoïnis, tampoc salten alarmes. De vegades penso en les coses que sóc més o menys coherent, m'espanto i em qëstiono, xò sempre he sapigut els límits del que vull per mi.
Molt curiós, Estrip, xò confimrat. Tampoc recordava l'anunci, i tens raó, s'hi assembla.
Jordicine, de vegades cotninuo pensant que no estic prou preparada pel què faig, que m'hauria de continuar formant. Crec que qui sàpiga estimar els nens està preparat per aquestes tasques.
Lulamy, dolenta!!!! tanta pena féiem? va ser un dinar en terrasseta en curiós! passe, massa que passen....
un petó a tots i totes
Publica un comentari a l'entrada