12/3/09

Tot -o una part- del que mai et diré


Recordo el dia que vaig sentir-ho tot. Et mirava a la llunyania. Tu reies com fas sempre, amb les teves bromes i el teu somriure sincer; escoltant els que tenies al voltant i oferint el millor de tú. Jo amb d'altres, et buscavem parella. I quan ens senties cotillejar, et posaves nerviós i perdies els papers (féies riure molt; sóc dolenta, ho sé).

Una petita punxada quan et vaig veure amb la noia amb la que t'emparellavem no em va deixar dormir en tota la nit.

No podia creure el que em recorria l'ànima. Vaig tenir por i et vaig esborrar. Tenia molt mal d'amor encara per compadir-me.

Però poc a poc em vaig anar adonant de tot plegat. I un petit moment d'intimitat compartida - que potser mai li has donat importància però que jo encara recordo, i ja fa un any-, em va regirar tot el cor.

Un dia de borratxera, la teva sinceritat em feia posar vermella. Sense adonar-te em déies moltes coses sense gaires paraules, però era massa complicat tot plegat. Vaig tenir por -com sempre- però tú també.

He necessitat el meu temps -ja saps que sóc lenta-, masses complicacions, masses convencionalismes socials que m'avergonyeix sentir, i amb els quals he de lluitar, i la nostra timidesa han fet que faci tard. Ja has passat pàgina, i tot i que em cuides i em fas sentir especial, ja tens el teu cor en un altre cor.

El temps posa distància, i la distància refreda els sentiments, els amaga en un calaix per ajudar-nos a tirar endavant el dia a dia.

Sé que és millor així.
Sé que molts cops no he tingut clara la barrera que separa l'amistat i l'enamorament.
Sé que no sóm massa diferents, però masses coses ens separen.
Sé que, potser tot plegat, no és res.
Però també sé que desitjaria perdre'm entre la boira amb tu.




ps. La foto, Venècia, vista per un altre amic.
Tot es torna a situar (gràcies!) i aquesta espècie de carta sols és per deixar coses enrera. I tornar a mirar endavant. Portava massa dies negativa. Aquest post, encara que no ho sembli és positiu,

20 comentaris:

kweilan ha dit...

Si és positiu, perfecte. I a tirar endavant!

Assumpta ha dit...

Si et sóc sincera, m'havia entristit una mica mentre ho llegia... però si tu mateixa dius que és positiu, doncs vinga, un salt endavant i no mirar enrere :-))
La cançó que has posat m'agrada molt :-)
Petooooooons!!!

Sergi ha dit...

Les històries que no poden ser solen fer mal, i generen moltes preguntes, molts dubtes, i moltes males estones. Hi ha alguna cosa, però els dos saben que no és possible. I la pregunta principal, la que et fas més cops, és: 'per què?'.

Rita ha dit...

Doncs a mirar endavant ara... :-)
Bona nit, maca!

Striper ha dit...

Els mals d'amor s'han de guarir el mes abans posible. Anims!!!

Anònim ha dit...

Doncs endavant!!

Una abraçada :)

Salva Piqueras ha dit...

Potser en una altra vida, en un altre lloc, en un altre moment... si no fos per històries com aquestes, quina seria la salsa de la vida?

estrip ha dit...

amistat i amor, les coses son així, a vegades no hi ha fronteres. Un peu a una banda i l'altre a l'altre. I quan vols passar a una banda ja s'està en llocs diferents. Però la vida dona moltes voltes. De moment tothom ha de viure en el costat on ha travessat. I potser si que és millor així.

Unknown ha dit...

Sí és un post positiu, genial. No sé, aquesta història em recorda una altra i si assembla, bé, entenc que és una història agredolça, però que no fa mal. La frontera entre amistat i amor, sovint, és difícil de situar. Per mi, ara mateix, molt :p

òscar ha dit...

no vull ser aixafaguitarres però m'ha passat com l'assumpta: el post m'ha deixat un pèl xofff.

tancar planes, encara que sigui necessari, sempre se m'ha fet molt coll amunt.

petoons rits i ... bon finde!!!

rits ha dit...

Kweilan, Rita, francesc, gràcies i sempre endavant!

Je, je, Assumpta.... esclar que és trist, és molt trist, xò si he estat capaç d'escriure-ho i publicar-ho doncs tb vol dir que va sortint el sol, xq és una petita història que porto molt guardada dins del cor i que ha d'anar marxant perquè vinguin d'altes. Me n'alegro que t'agradi la cançó.

XeXu, generen moltes preguntes i que només un mateix o l'altre poden contestar. És molt dur quan els dos saben que no és possible o quan cap dels dos fa res per canviar aquest impossible. En aquest cas si que sé la resposta. El temps, que sempre serà distància massa gran entre els dos.

Striper, ho intentaré el més ràpid possible.

Salva Piqueras, potser en un altre vida, però no em puc quedar esperant un altre moment, perquè pot no venir.
Si, tens raó, és la salsa de la vida, i quan ja ho veus millor somrius i te n'alegres d'haver-ho viscut, xò en el moment que ho vius....

Estrip, xò perquè ens cotninuem marcant fronteres i creant barreres? aquesta frontera, xò la tinc molt difuminada i mai sé quan la traspasso o si l'he traspassat.

Tirai, no fa excessivament mal perquè mai ens hem afrontat als nostres sentiments (ni ell ni jo). És una història complicada i navega per mig d'una altra i barreja amistat i amor. Ja veus, que em complico sola. és molt complicat!

Òscar, ja ho sé. És el que li he dit a l'Assumpta, és trist l'escrit, no ho dubto, xò poder-ho escriure tb suposa un petit canvi. No puc continuar donant-li voltes. I si, es fa molt coll amunt, darrerament tot son portes que he d'anar tancant per poder-ne obrir d'altres, xò costa....

Bon finde a tots i totes!

zel ha dit...

Hi ha amors possibles que mai s'obliden...jo treballo amb un d'aquest amors possibles, que podria haver sigut, i sempre recordaré el primer, únic i gran petó que ens vam fer fa una pila d'anys...

Assumpta ha dit...

Ostres, Rits... doncs que surti el sol, que surti, xiqueta, que surti alt i maco

Una gran abraçada!!!

Ferran Porta ha dit...

Ostres, Rits, això que dius de "la barrera entre l'amistat i l'enamorament"... sóc dels teus! No poques vegades m'ha costat distingir aquesta frontera difusa perquè, al cap i a la fi, si algú et fa riure, t'escolta i t'agrada escoltar-lo, et fa sentir bé i saps que també se'n sent...

Sí, sí que costa, molts cops, distingir la frontera entre l'amistat i l'enamorament...

Que tinguis bon cap de setmana.

Ballarinadeplom ha dit...

la veritat és que m'hi he sentit bastant identificada en el teu text... el millor, passar pàgina. Sense tristor, aprenent del que s'ha viscut, i mirant endavant.

Bon diumenge!!

J.M. ha dit...

Un trosset de cor sincer que resta escrit i exorcitza per sempre, així, certes coses pregones.
No?

Cris ha dit...

Collons...

rits ha dit...

Zel, ostres això de treballar-hi, .... durillo, no?... hi ha petons que no s'obliden mai!

Assumpta, has vist com ha sortit aquest cap de setmana el sol? je, je, ... poquet a poquet anirà sortint al vuit8ena.

Ferran, doncs si que és complicat. Hi ha vegades que encara que els dos ho visquin diferent es pot parlar, xò de vegades....costa massa i tot queda en silenci i ves a saber....complicat, molt complicat.

Ballarinadeplom, doncs a passar pàgina, el que a vegades aquestes pàgines es resisteixen a passar!!!

Jeroni Maleuff, punyeteru!! doncs si,, tens tota la raó. Si les escric, apart que queden escrites, les puc deixar anar, i van enfora.

Cris, nena!!!! que és aquest vocabulari??? je, je, je... si, si, complicat, i segur que la Viñas ha flipat!!! no crec que sàpiga per on van els trets.....

horabaixa ha dit...

Hola Rits,

Poca cosa puc dir-te. En la teva escriptura m'hi veig una mica reflexada.

Hi ha cops, que quan passa l'oportunitat no t'adones fins que ja es tard.

Una abraçada de complicitat

Anònim ha dit...

Acabes el post amb lletra petita dient que no és negatiu, això vol dir que tu també comences a voler passar pàgina, i tens raó, la distància refreda però on hi ha hagut sentiments sempre hi ha alguna cosa... i el destí et portarà la persona que t'hagi de cuidar, no ho dubtis.