L'escola II

El meu pas per l'escola no va ser per tirar coets, ni espectacular, ni brillant, ni pèssim. Sempre vaig intentar passar decepercebuda, amb el meu grup d'amics, portar-ne bé amb tothom, fent cas als mestres, però sense destacar en res. Mai vaig demanar atenció. Anava aprenent, sense esforçar-me gaire però sense que em demanèssin gaire.

Hi ha episodis de l'escola que m'agradaria borrar completament de la memòria, com quan vaig agafar por de la piscina, però aquests records tornen de tant en tant. O com quan em van enxampar copiant en un exàmen de mates i el profe em va avergonyir davant de tothom perquè sabia perfectament que així no ho tornaria a fer.

Hi ha els bons records sobretot les colònies de sisè, els patis, les classes al laboratori, el carnaval disfressant al noi guapo de la classe de Blancaneus o l'intercanvi a Dinamarca.

La meva classe era la dolenta. Era aquella que a vuitè van demanar molta gent canviar i anar al grup B perquè era més tranquil. Érem més nois que noies, però a nosaltres ja ens anava bé. Era divertida i vaig crèixer amb tots ells des de que teníem 3 anys. I no la canviaria per res del món.
Bé potser si que hi ha una cosa que hagués canviat. Quan a segon de BUP no vam fer res per uns companys que no venien de viatge a Cantàbria. Crec que va ser una petita derrota de la que he aprés i m'ha fet ser més conscient amb d'altres causes més endavant i apendre la importància de fer pinya.

Quan ens vam veure fa ben poc en un sopar, al cap de cinc minuts, ja era com tornar a classe, les mateixes maneres de relacionar-se, de fer. I això em porta a pensar que no canviem massa. Som com som, podem modificar conductes, millorar-nos, però mai podem canviar la nostra essència. De fet si miro enrera i recordo com vaig reaccionar quan per casualitat, per estar allí en el moment, em van escollir per fer de fada a la representació de Canigó, representació de la festa de sant jordi on nens i nenes de totes les classes hi participaven, o com quan vaig guanyar el premi de Sant Jordi a seté amb un conte fet en menys de cin minuts, veig que sempre he estat igual. Totes dues coses em suposaven ser centre d'atenció i la pressió que algú estigués atenta al què feia no em deixava disfrutar del fet de sortir en una representació o de guanyar un premi. I ara continuo igual. Detesto els examens orals, parlar en públic. Els darrers anys, com a coordinadora, el pitjor moment era posar-se damunt la tarima o davant del micro i explicar-se, pors no superades.

Miro aquells temps i malgrat tingui un bon record, no hi tornaria. I podria dir que segurament faria coses diferents. Però en canvi continuo caient en els mateixos errors, relacionant-me de la mateixa manera que a l'escola. Potser és hora de fer alguna cosa diferent. O potser és impossible.