13/1/09

L'escola II

El meu pas per l'escola no va ser per tirar coets, ni espectacular, ni brillant, ni pèssim. Sempre vaig intentar passar decepercebuda, amb el meu grup d'amics, portar-ne bé amb tothom, fent cas als mestres, però sense destacar en res. Mai vaig demanar atenció. Anava aprenent, sense esforçar-me gaire però sense que em demanèssin gaire.
Hi ha episodis de l'escola que m'agradaria borrar completament de la memòria, com quan vaig agafar por de la piscina, però aquests records tornen de tant en tant. O com quan em van enxampar copiant en un exàmen de mates i el profe em va avergonyir davant de tothom perquè sabia perfectament que així no ho tornaria a fer.
Hi ha els bons records sobretot les colònies de sisè, els patis, les classes al laboratori, el carnaval disfressant al noi guapo de la classe de Blancaneus o l'intercanvi a Dinamarca.
La meva classe era la dolenta. Era aquella que a vuitè van demanar molta gent canviar i anar al grup B perquè era més tranquil. Érem més nois que noies, però a nosaltres ja ens anava bé. Era divertida i vaig crèixer amb tots ells des de que teníem 3 anys. I no la canviaria per res del món.
Bé potser si que hi ha una cosa que hagués canviat. Quan a segon de BUP no vam fer res per uns companys que no venien de viatge a Cantàbria. Crec que va ser una petita derrota de la que he aprés i m'ha fet ser més conscient amb d'altres causes més endavant i apendre la importància de fer pinya.
Quan ens vam veure fa ben poc en un sopar, al cap de cinc minuts, ja era com tornar a classe, les mateixes maneres de relacionar-se, de fer. I això em porta a pensar que no canviem massa. Som com som, podem modificar conductes, millorar-nos, però mai podem canviar la nostra essència. De fet si miro enrera i recordo com vaig reaccionar quan per casualitat, per estar allí en el moment, em van escollir per fer de fada a la representació de Canigó, representació de la festa de sant jordi on nens i nenes de totes les classes hi participaven, o com quan vaig guanyar el premi de Sant Jordi a seté amb un conte fet en menys de cin minuts, veig que sempre he estat igual. Totes dues coses em suposaven ser centre d'atenció i la pressió que algú estigués atenta al què feia no em deixava disfrutar del fet de sortir en una representació o de guanyar un premi. I ara continuo igual. Detesto els examens orals, parlar en públic. Els darrers anys, com a coordinadora, el pitjor moment era posar-se damunt la tarima o davant del micro i explicar-se, pors no superades.

Miro aquells temps i malgrat tingui un bon record, no hi tornaria. I podria dir que segurament faria coses diferents. Però en canvi continuo caient en els mateixos errors, relacionant-me de la mateixa manera que a l'escola. Potser és hora de fer alguna cosa diferent. O potser és impossible.

14 comentaris:

k ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
k ha dit...

... malgrat no recorda-la com una mala etapa ... no hi tornaria.
A vegades volem fer coses diferents o actuar d’altres maneres i ... sovint es impossible, som com som i actuem com actuem.
Així que ... potser val mes coneix-se’ns a nosaltres mateixos, valorar-nos i estimar-nos tal com som. Crec que és la millor opció.

òscar ha dit...

per l'escola hi sento una devoció d'una melancolia divertida.
fa uns mesos vam fer-hi el sopar-trobada (uns 20 anys més tard) i ... buffff ... va ser la bombaaa. era un tot ha canviat per no canviar res. gloriós!!!
a les sis arribava a casa :)

Jeroni Maleuff ha dit...

Potser. Però cal intentar-ho, si més no.
Bon any!

XeXu ha dit...

A l'únic sopar de classe que he assistit des que vam deixar l'escola, vaig trobar els meus companys molt canviats. Van venir pocs, i no em va agradar gens el que vaig veure. Mai havíem estat una gran classe, més aviat érem una classe de merda, i en aquestes escoles com les de quan érem petits, cada any tenies els mateixos companys, i ja m'hagués agradat a mi canviar de classe, però no podia ser. Però quan els vaig redescobrir anys després, vaig saber que no hi tornaria, que era un època de la vida que més valia tancar. Segurament sí que es pot canviar, i també es pot anar de mal en pitjor.

Striper ha dit...

Jo anava a una escola nomes de nois els Claretians i si recordo coses i tant , pero....

Cesc ha dit...

Bé sempre hi ha coses que oblidaries, jo avui hi pensava i deia millor que no agregui ningú si em fes el facebook del cole perquè no em voldran ni veure... saps, això que has dit de passar decepercebut em recorda, però tens raó, l'essència no ens la treurem no... es porta dins i costa modificar-la, els temps han canviat i costa que es pugui fer alguna cosa amb l'escola, o pot ser s'hi és a temps, jo crec que si el món no canvia, res no canviarà...

rits ha dit...

K, si que és una bona opció. Demà ens veiem i ens posem al dia.

Òscar, m'has fet gràcia amb lo de gloriós!!! realment ets de les persones més positives que connec (i això que no et connec).

Jeroni, si que no sigui dit!

XeXu, tela!! em sap greu que tinguis mal record. De mals records també en tinc, xò recordo més els positius. Jo també la creia una època tancada xò últiamment ha tornat i sense saber què fer.
Si canviem, que sigui per millorar!!!

Striper, no massa bons? mira que els meus pares són creients i en canvi una cosa que van tenir ben clara és que no ens volien portar a escoles religioses.

CEsc, et troben , et troben sense buscar-los! Així al final has caigut al facebook!!
perquè no et voldrien veure? apa!!!
mentre estiguem contents amb la nostra essència, anem fent.
Però perquè creus

estrip ha dit...

avui he llegit al diari un article que una dona d'uns vuitanta anys, de ben matí s'ha presentat a l'escola esperant que obrint per preguntar-li a algú si li podien ensenyar a escriure.
Ara li estan ensenyant a escriure...

Mai és tard per tornar-hi!

Assumpta ha dit...

Jo tinc bons records i records dolents, suposo que com tothom... entre els dolents estic igual que tu Rits, jo també vaig agafar por a la piscina per un incident amb un descuid per part dels monitors...

Però tinc bons records... fins a cinquè d'EGB era molt bona nena (mai molt estudiosa, eh? bona nena de comportament però en arribar a casa jo volia dibuixar i llegir els meus contes, res de deures, ecs) a sisè correcte i setè i vuitè un desastre... xerrava continuament, no estudiava gens, alguna classe m'havia saltat... però no ho recordo com a cosa dolenta (és estrany, oi?)

Ah!! I jo mai em faria el facebook aquest... res, tinc molt bons records però son això, records :-)

horabaixa ha dit...

Hola Rits,

Hi han coses que les podria signar jo mateixa.

De tot el que has dit, m'ha fet parar l'atenció el de "potser canviaria algo....".

Estàs a temps, sempre estàs a temps de modificar, de buscar, de fer, de canviar el timó. Fins i tot, de tornar-te a equivocar.

Per la por a la piscina i llençat-hi !!!!!

Una abraçada

jordicine ha dit...

Jo de l'escola guardo bons records. He fet un parell de sopars d'ex i m'ho he passat bé. Un sopar, Rits. I mai es tard per tornar-hi!!!

lulamy ha dit...

Tot i que hem compartit molts anys de classe juntes, per mi la "meva escola" és la d´EGB (ho sento...!).Potser perquè allà vaig anar per primera vegada de convivéncies ( a una granja escola!), ciudavem de l´hort i els conills, feiem basquet, obres de teatre... I suposo que la primera vegada que fas aquestes coses és quan més les recordes.
Tot i axí també tinc bons records de BUP...

rits ha dit...

Estrip, i tant. Aquestes gestes són molt admirables. Fa temps que vaig darrera que el apre torni a estudiar ara que està jubilat...

Assumpta, clavat! a mi tb va ser un descuit... a mi el passar em va arribar a la universitat...xò bueno, què hi farem.
Lo del facebook tampoc m'agrada, no et pensis... és el cotilleo pel cotilleo

Horabaixa, moltes gràcies. POtser si que queda temps per canviar cosetes!

Jordicine, me n'alegro molt que tinguis bon record, i tant!

Lulamy, estic d'acord! sempre el record de la infància és el més intens.
Un petó!! i ens anem a Budapest!!!