Una de les amigues de l’escola, d’aquelles que tens des de fa milions d’anys i que creus conèixer com si fosis tú mateixa, està passant un mal moment. Però ella es nega a acceptar, a dir-nos que està feta una merda i que no sap cap on vol tirar. Fa ja dies que estem estranyes amb ella, fets que han anat passant els darrers temps, persones que han tornat a les nostres vides de manera diferent i que totes no ho vivim igual fa que ens haguem distanciat.
I això fa mal. Fa mal que cada cosa que ens diguem ens porti a paraules malsonants, “mocs” i desprecis. Fa mal que no ens poguem mirar a la cara, abraçar, cridar i plorar si cal. Fa mal ja no riure juntes.
Qualsevol cosa porta a mal entesos, a ni mirar-nos als ulls. És com si la nostra amistat ja no fós prou bona o suficient.
Sembla dramàtic, quan no ho és. Però pensava que a aquestes edats aquestes coses ja no passen, que les relacions ja es porten d’una manera més tranquil·la i que cadascuna de nosaltres té la seva vida, i sabem compartir-la. Que cadascuna té les seves virtuts i els seus defectes, però que conèixe’ns tant fa que ens acceptem tal i com sóm.
Tancada en les meves ofuscacions, en coses que no entenc, reaccions que no són com considero que han de ser, somnis de pa sucat en oli i el fet que em dóna la sensació que últimament només dono voltes a les meves misèries sense avançar en res o que cada cosa que fem em qüestiona constantment, no m’han ajudat a entendre-la. A buscar moments per retrobar-nos. I potser simplement és un toc d’alerta, la seva manera de dir-nos alguna cosa que li fa mal l’ànima.
Però no sé com podem arribar a ella. Ella que és tan racional, tan pragmàtica i decidida, ella que se’n riu perquè mentre jo trigo 4 mesos a decidir quina làmpara ha d’anar a l’habitació, en una setmana ja té totes les làmpares, tampoc es deixa ajudar massa. I tampoc fa massa per entendre que les coses que vol ella no necessàriament han de ser les mateixes que els altres, que encara que m’encantaria anar cada dimecres a sopar tapes, l’economia no ho permet o que faci mandra creuar la ciutat per anar al gimnàs.
Suposo que totes hem tingut massa canvis el darrer any. Espero que el temps posi les coses al seu lloc. És una part de mi i no podria ser la mateixa sense la seva amistat. Com la de les altres.
I això fa mal. Fa mal que cada cosa que ens diguem ens porti a paraules malsonants, “mocs” i desprecis. Fa mal que no ens poguem mirar a la cara, abraçar, cridar i plorar si cal. Fa mal ja no riure juntes.
Qualsevol cosa porta a mal entesos, a ni mirar-nos als ulls. És com si la nostra amistat ja no fós prou bona o suficient.
Sembla dramàtic, quan no ho és. Però pensava que a aquestes edats aquestes coses ja no passen, que les relacions ja es porten d’una manera més tranquil·la i que cadascuna de nosaltres té la seva vida, i sabem compartir-la. Que cadascuna té les seves virtuts i els seus defectes, però que conèixe’ns tant fa que ens acceptem tal i com sóm.
Tancada en les meves ofuscacions, en coses que no entenc, reaccions que no són com considero que han de ser, somnis de pa sucat en oli i el fet que em dóna la sensació que últimament només dono voltes a les meves misèries sense avançar en res o que cada cosa que fem em qüestiona constantment, no m’han ajudat a entendre-la. A buscar moments per retrobar-nos. I potser simplement és un toc d’alerta, la seva manera de dir-nos alguna cosa que li fa mal l’ànima.
Però no sé com podem arribar a ella. Ella que és tan racional, tan pragmàtica i decidida, ella que se’n riu perquè mentre jo trigo 4 mesos a decidir quina làmpara ha d’anar a l’habitació, en una setmana ja té totes les làmpares, tampoc es deixa ajudar massa. I tampoc fa massa per entendre que les coses que vol ella no necessàriament han de ser les mateixes que els altres, que encara que m’encantaria anar cada dimecres a sopar tapes, l’economia no ho permet o que faci mandra creuar la ciutat per anar al gimnàs.
Suposo que totes hem tingut massa canvis el darrer any. Espero que el temps posi les coses al seu lloc. És una part de mi i no podria ser la mateixa sense la seva amistat. Com la de les altres.
I alhora tot això em fa replantejar com estic al costat dels que estimo. De vegades, sovint, penso en el que dono i en el que rebo. M'agrada pensar que dono sense esperar res a canvi, i que estic atenta, però de tant en tant topo en parts que em fan pensar que potser penso massa i faig poc.
Ps. Aquests dies que fa tant de fred me’n recordo molt com li agrada tan poc el fred i prefereix l’estiu i el calor, i com jo sempre li dic que molt millor aquest aire de refresca les idees, que amb el fred et pots abrigar però amb el calor res de res i com el sol d’hivern que fa tants dies que no es deixa veure és un dels plaers immensos que hi ha.
Ps. Aquests dies que fa tant de fred me’n recordo molt com li agrada tan poc el fred i prefereix l’estiu i el calor, i com jo sempre li dic que molt millor aquest aire de refresca les idees, que amb el fred et pots abrigar però amb el calor res de res i com el sol d’hivern que fa tants dies que no es deixa veure és un dels plaers immensos que hi ha.
13 comentaris:
Lo maco es donar sense res a canvi, pero quant moltes vegades no es fixen en el que reben també cansa.
Hi ha alguna cosa més complicada que la relació amb els altres? De vegades encara que et coneguis molt, les relacions es poden refredar perquè les persones canviem al llarg del temps. De totes formes de vegades es passa per algun baixon i despres es torna a recuperar el feeling. Espero que així sigui amb la teua amiga.
uf... tu fas i penses, la intenció hi és, però el fet costa quan no saps quuè et pots trobar i suposo que tots tenim les nostres coses i pateixes però no saps com dir-li va!!! parla ja! però si sap què hi ets parla... jo crec que ets una bona amiga, i pensa... donar voltes a les misèries que sigui per a aprendre'n i amunt amunt :)
M'agrada aquest blog... es veu una bona persona que té ganes de fer les coses bé... mira d'apropar-t'hi, ara, si ella no es deixa, tampoc i podràs fer massa cosa, llavors no t'hi obsessionis tu.
A vegades veus que una persona necessita ajuda i mires de dir-li paraules que li puguin anar bé, que li donin força però si veus que no et fa cas...
Per altre part, estic totalment d'acord amb tu: un dia fred d'hivern però amb la carícia d'un sol suau és una meravella... llàstima que aquest any si no plou fa vent i si no fa vent està núvol... paciència :-))
A cop calent et diria que miris de parlar-hi directament, que si tens problemes amb algú, el millor és buscar una mica de temps i seure davant de l'altra persona per parlar clarament del que sigui.
Però a part d'això, que seria la solució més escaient, he de dir que les persones també tenen el seu moment en les nostres vides, i que hi ha un punt en el que aquest moment s'acaba. No dic que sigui el cas, però és llei de vida que anem deixant persones enrere, igual que en coneixem de noves. I no és fàcil, però de vegades una persona deixa de quadrar en el nostre esquema, i ja no hi tornarà a encaixar.
Buf! Complicat! No sé ben bé què dir-te.
Tots ens sentim, de vegades, que no fem prou. Rectifico, tots no, moltes persones i això, per mi, ja vol dir que si que fas. El sol fet de plantejar-t'ho ja diu molt de tu.
Per la resta... em sembla que, només, tu pots saber què has de fer o què pots fer amb aquesta relació. No acabo de tenir gaire, diguem-ne fe, en les amistats des de la infància, però, sempre, hi ha excepcions i si no és una amistat que duri per inèrcia, alguna manera trobaràs de resoldre-ho. De vegades, les coses es resolen sense ni tan sols saber com...
Els misteris, amb coses bones i dolentes, de les relacions humanes. Un petó, Rits.
totes les relacions passen per daltabaixos o petits desencontres.
jo, que reconec que soc una mica d'anar amb el ciri a la mà, penso que les coses s'acaben posant a lloc amb el temps i que, per damunt de tot, quan ens adonem que la corda és massa tensada, amdues parts acaben posant el carinyo per davant. xerra-hi rits, amb carinyo i que ho noti!
parla-hi, però pensant k cadascú té el seu moment d'explicar les coses.
pensa en ella i demostra-li, però tb pensa en tu i tingues el teu moment.
una cosa més, afegir un petó.
limon
Que més puc afegir que tu ja no sàpigues... Crec que hem de trobar un moment d'intimitat en que poder-nos expressar. Encara que no serà fàcil, tal i com està el panorama...I si no ens vol escoltar o intentar compendre, que no ho faci, però almenys ho haurem intentat. Estic segura que ho podem solucionar!
potser quan creguis que ja no cal, serà un bon moment per arribar a ella. No hi haurà condicionats i allò de donar sense esperar res a canvi serà més viu que mai!
La veritat és que no buscava cap resposta, simplement necessitava deixar-ho anar. I potser, així, deixar-hi de pensar. Moltes gràcies pels vostres consells, segur que quan aconseguim xerrar tranquil·lament s'arreclarà tot.
Striper, potser t'arribes a cansar, xòtard o d'hora se suosa que s'adonarà
Kweilan, doncs si, les relacions humanes són complicades i no sempre sestà igual.
Cesc, apendre'n? ais no sé, de vegades es tropeça dues o tres vegades abans d'apendre.hi. Si, hi parlaré i s'arreclarà (segur)
Assumpta, diumenge, diumenge diuen que farà sol i que serà increible amb la neu!!
XeXu, ja, suposo que simplment cada vegada ens veiem menys. Si, hi parlaré.
Tirai, també hi vaig pensar en això que es resoldria sol i que no li tenia que donar importància, però la bola s'ha aat fent més gran, i si no l'ajudo una mica a desenredar-se, ....
Jordicine, de vegades penso, són complicades o ens les compliquem?
ôscar, doncs si, potser és hora de baixar veles, però crec que fins aquests darrers dies no me n'havia adonat.
Limon, ais com costa trobar els moments,...
Lulamy, i tant que ho resoldrem!
Estrip, donar sense esperar rebre, tan fàcil i complicat alhora.
Les relacions humanes, sempre tenen moments més bons i d'altres que no ho són tant ... per diferents raons.
Fa poc m'he trobat en una situació crec que semblant i em vaig capficar perquè em dolia moltíssim.
D'altra gent m'ha fet adonar d'això, que hi ha gent que canvia (en aquest cas diuen perque li han pujat els fums). I perquè potser sí que esperen alguna cosa a canvi, i si ja tan tret tot el suc i no et poden exprèmer mes ..., ja no els fas cap servei i et deixen com un kleenex.
Res, en aquestes ocasions (que tampoc passen gaire sovint, per sort), és quan realment baixes del núvol i t'adones de les persones de veritat i de les que són de "cartonpiedra".
Salut i Sort, Rits!
Publica un comentari a l'entrada