Els dies, les setmanes, la vida m’és desmesuradament ràpida.
I les petites passes, imperceptibles.
Com si tot passés davant dels teus ulls, i no poguessis retenir ni un instant.
Distàncies curtes, novament llunyanes.
Somriures perduts a l’infinit,
Una estranya vergonya multiplicada per mil
I el cansament damunt les espatlles.
I les petites passes, imperceptibles.
Com si tot passés davant dels teus ulls, i no poguessis retenir ni un instant.
Distàncies curtes, novament llunyanes.
Somriures perduts a l’infinit,
Una estranya vergonya multiplicada per mil
I el cansament damunt les espatlles.
pd. Yes, we can. Felicitats. Ara té una gran responsabilitat. No defraudar. 4 pesones ja m'han dit que a aquest noi se'l carregaran, espero que s'equivoquin.
11 comentaris:
Caram! què bé que ho has descrit això!! Tot és tan ràpid que, de les coses petites no ens adonem i, per tant, quasi ni les vivim...
El resultat final és aquest cansament...
(Per cert, lamento molt, molt, moltíssim dir que el meu sogre també diu que serà víctima d'un atemptat... Tan de bó s'equivoqui...)
si pots mirar la velocitat des de fora, vol dir que tu no corres.
Si veiessis lentitud voldria dir que vas massa despresa.
Observar no és símptoma de velocitat.
Doncs jo també espero equivocar-me.. però ho crec....
Bufff.... Hi ha llocs que es fan porres i tot, per veure quan durarà..
Esperem que tots ens equivoquem!!!
La respiració profunda pot portar-nos de l'estat de vertigen a la concreció del moment :)
Sí que sovint tinc aquesta sensació que descrius rits...Tot passa tant depressa i creiem que se'ns fon a les mans.
Jo confio que no li passarà res a n'Obama. No negaré que ho he pensat, però...
oooh que acabo de veure que m'has linkat :) Quina il·lusió. Arafa un temps que el tinc una mica abandonat però ja aniré fent ja quan tigui temps!
Jo vull que s'en surti notem el canvi i que no trenqui les il.lusions.
No trobeu molt trist que la gent vagi dient que el mataran, se'l carregaran... no sé, és com que realment tothom ha renunciat a la pròpia esperança d'un canvi.
Sé que no hi crec en els polítics, però com que aquest és llunyà, no sé perquè em fa somiar i el veig bon home,... i cada vegada que algú diu que se'l carregaran és com un que realment les persones bones no poden aconseguir res. I això no m'agrada,.. m'entristeix...
No sé, m'he fet un embolic, ho sento...
Assumpta, tens molta raó. Les petites coses, les que realment importen queden amagades... I si, estic molt cansada perquè no vaig veient aquestes cosetes de cada dia....
Estrip, .. si, i tant, corrents pots caure
Eli, gràcies per la visita,... i no ho trobes molt trist?
Xitus, i tant! l'altre imatge que em venia quan volia posar el post és la de l'aigua quan se t'escorre per les mans.
Me n'alegro que et faci il·lusió. Sóc molt desastre amb el blog, cuido poc les coses que hi tinc posades, vaig afegint els links que visito quan tinc una estoneta. Ja et vaig visitant, ja!!! espero que aviat tinguis temps
Striper, jo també ho vull!!!!
Les distàncies es poden fer molt llunyanes o properes, tot va i tot bé diuen, però la vergonya marxa amb l'edat i amb els instants.
espero que tinguis raó i desaparegui
Hola Rits,
T'he anat veient comentaris en altres blogs. Ara fa molt poquet que acabem de deixar un al d'en Cesc.
Quant que dius en tan poques paraules.
Vull retenir tants instants i no puc la majoria de les vegades. Les espatlles cansades d'aguantar el pes.
Referent a la pd. espero que doni un gir. d'entrada ja ho ha fet. No és blanc.
Una abraçada
Jo també he sentit que hi ha molta gent que vol carregar-se'l. No ho entenc. L'ha votat moltíssima gent.
I, com dius, el temps passa molt ràpid, però a voltes també molt a poc a poc. Ens hem d'adaptar a les diferents velocitats, no?
Un petó. Rits.
Publica un comentari a l'entrada