“I haurà un dia que la tarda ens vindrà a buscar;
Ens obrirà un sol a la plaça;
Ens trobarà agafats de les mans;
I un barri ple d’oportunitats.
Reinventant la nostra ciutat.”
Aquest és el post número 100.
I per aquest número rodó havia pensat un post sobre el bloc, lo desastre, poc constant i/o els diferents tipus de posts que penjo i com, amb tot, me’l sento molt meu.
Però ahir, després d’una maratoniana jornada familiar vaig arribar a casa, esgotada i vaig encendre la tele per trobar-me, de sorpresa, amb el concert al Teatre Liceu de Barcelona en homenatge al Casal d’Infants del Raval. I de sobte, van caure les llàgrimes que feia dies necessitava desprendre’m.
No he estat massa amiga –i potser justa- amb el Casal del Raval. Sempre, i he de reconèixer que és des de l’ignorància i pre-judici, els he tingut una mica de ràbia –potser era enveja-. És una institució que mou mar i muntanyes i que es beneficia de mil i un ajuts i subvencions. Sembla que tothom qui vol fer voluntariat hagi de passar-hi, i alhora que sembla que sigui la única associació que treballa a Barcelona en favor dels nens i nenes que viuen una infància difícil –tècnicament risc d’exclusió social, però m’agrada tan poc aquesta definició-.
Hi ha molts barris amb infants que passen moltes hores al carrer, amb famílies desestructurades i/o marcades per les diferències econòmico-socials que cada dia es fan més grans i dures. També hi ha molts barris amb diversitat de cultures i idiomes, i a tots ells hi ha petites entitats que treballen dur cada dia per donar una oportunitat diferent a aquests nens i nenes, una oportunitat de somriure i construir un món diferent. Però aquestes entitats passen desapercebudes, amb poc reconeixement de les administracions i la societat i pocs recursos, i en canvi el Casal del Raval tothom el té present (fins i tot, a la feina, una porra Barça-Madrid que va quedar deserta, la vam donar al Casal).
Sovint (i crec que ja ho he deixat escrit més d’una vegada) em pregunto si realment el temps que li dedico a una d’aquestes entitats serveix d’alguna cosa. Si l’estona de dues hores els dissabtes al matí serveix per encendre un petit raig d’alegria, de testimoni per aquests infants. Fa temps, una ex-animadora em va dir que alguna cosa els queda, que després ells son lliures per decidir el camí que volen seguir, però que almenys han conegut alguna realitat diferent al què els envolta. Al llarg d’aquests anys he conegut infants que l’han canviat, d’altres que malauradament tot i tenir-ho tot per deixar enrere la infantesa difícil han caigut en els mateixos malsons que els acompanyaven de petits.
Ahir em vaig retrobar en l’esperança d’un demà més clar i vaig entendre la grandesa del Casal del Raval. Un dels vídeos, sortien joves que s’havien format com a cambrers i tenien treball “estable”, com ajuden a formar joves del carrer, aquells que les escoles es senten incapaços d’entendre. Com realment mou molta gent, i com, donant a conèixer el Casal i fent actes com el d’ahir, dones una oportunitat de canvi a molts dels infants de la ciutat. I així poder arribar a reconèixer aquelles petites entitats d’altres barris.
Pd. Aquest post m’ha fet pensar en la Ruth, el Rafa i la Rosa, el Marc, els germans Muns, el Lluís, la Jèssica, el Jonathan i l’Aaron, la Isa, els germans Lebrón...
La lletra del capdemunt és la cançó de comiat d’ahir, escrita per Roger Canals.
Ens obrirà un sol a la plaça;
Ens trobarà agafats de les mans;
I un barri ple d’oportunitats.
Reinventant la nostra ciutat.”
Aquest és el post número 100.
I per aquest número rodó havia pensat un post sobre el bloc, lo desastre, poc constant i/o els diferents tipus de posts que penjo i com, amb tot, me’l sento molt meu.
Però ahir, després d’una maratoniana jornada familiar vaig arribar a casa, esgotada i vaig encendre la tele per trobar-me, de sorpresa, amb el concert al Teatre Liceu de Barcelona en homenatge al Casal d’Infants del Raval. I de sobte, van caure les llàgrimes que feia dies necessitava desprendre’m.
No he estat massa amiga –i potser justa- amb el Casal del Raval. Sempre, i he de reconèixer que és des de l’ignorància i pre-judici, els he tingut una mica de ràbia –potser era enveja-. És una institució que mou mar i muntanyes i que es beneficia de mil i un ajuts i subvencions. Sembla que tothom qui vol fer voluntariat hagi de passar-hi, i alhora que sembla que sigui la única associació que treballa a Barcelona en favor dels nens i nenes que viuen una infància difícil –tècnicament risc d’exclusió social, però m’agrada tan poc aquesta definició-.
Hi ha molts barris amb infants que passen moltes hores al carrer, amb famílies desestructurades i/o marcades per les diferències econòmico-socials que cada dia es fan més grans i dures. També hi ha molts barris amb diversitat de cultures i idiomes, i a tots ells hi ha petites entitats que treballen dur cada dia per donar una oportunitat diferent a aquests nens i nenes, una oportunitat de somriure i construir un món diferent. Però aquestes entitats passen desapercebudes, amb poc reconeixement de les administracions i la societat i pocs recursos, i en canvi el Casal del Raval tothom el té present (fins i tot, a la feina, una porra Barça-Madrid que va quedar deserta, la vam donar al Casal).
Sovint (i crec que ja ho he deixat escrit més d’una vegada) em pregunto si realment el temps que li dedico a una d’aquestes entitats serveix d’alguna cosa. Si l’estona de dues hores els dissabtes al matí serveix per encendre un petit raig d’alegria, de testimoni per aquests infants. Fa temps, una ex-animadora em va dir que alguna cosa els queda, que després ells son lliures per decidir el camí que volen seguir, però que almenys han conegut alguna realitat diferent al què els envolta. Al llarg d’aquests anys he conegut infants que l’han canviat, d’altres que malauradament tot i tenir-ho tot per deixar enrere la infantesa difícil han caigut en els mateixos malsons que els acompanyaven de petits.
Ahir em vaig retrobar en l’esperança d’un demà més clar i vaig entendre la grandesa del Casal del Raval. Un dels vídeos, sortien joves que s’havien format com a cambrers i tenien treball “estable”, com ajuden a formar joves del carrer, aquells que les escoles es senten incapaços d’entendre. Com realment mou molta gent, i com, donant a conèixer el Casal i fent actes com el d’ahir, dones una oportunitat de canvi a molts dels infants de la ciutat. I així poder arribar a reconèixer aquelles petites entitats d’altres barris.
Pd. Aquest post m’ha fet pensar en la Ruth, el Rafa i la Rosa, el Marc, els germans Muns, el Lluís, la Jèssica, el Jonathan i l’Aaron, la Isa, els germans Lebrón...
La lletra del capdemunt és la cançó de comiat d’ahir, escrita per Roger Canals.
6 comentaris:
Dius: Sovint (i crec que ja ho he deixat escrit més d’una vegada) em pregunto si realment el temps que li dedico a una d’aquestes entitats serveix d’alguna cosa i jo et diria:
I TANT QUE SI!!!
És meravellos qualsevol cosa que es pugui fer en aquest sentit, per petita que a tu et sembli :-)))
Endavant, guapa!!!
Mira, ja m'has ensenyat una cosa, jo desconeixia el tema del casal del Raval, no en sabia res... i ara ja en sé una mica més, a més, ens demostres la persona plena de sentimetns que tens a dins... Com te'n recordes dels teus eh! això no té preu!
Havia sentit parlar pero per altres motius ben be no sabia com funcionava.
Assumpta, gràcies! De vegades, xò, quan veus un jove que ha estat nen/a teu que s'autodestrueix sense cap tipus de sentit ni control dels seus actes, et desesperes. Això si, quan un infant conflictiu troba la seva pròpia pau, el món s'il·lumina.
Cesc, si vols més info: http://www.casaldelraval.org
i gràcies!! mmm, de vegades miro fotos de fa anys i veig com han crescut...buf!!!
Striper,... crec que sé de què em parles. També és un dels motius pels quals els tenia una mica de prejudicis, xò la institució és una, i personatges concrets, una altra. Ara tot és ben diferent.
Qualsevol petit esforç és necessari, vingui d'on vingui i tingui els diners que tingui.
Felicitats pel centenari.
per casualitat he entrat en el vostre blog. agraeixo, en nom del Casal, tant la visió crítica com el reconeixement. No som gens perfectes, és clar. hem tingut sort, també. es fan coses molt ben fetes, moltes. i moltes que no ho són, segur.
us proposo conèixer-lo directament, per si us pot servir per veure les coses i que pugueu
exposar els vostres dubtes. m'envieu un mail i quedem.
gràcies per les frases que ens conviden a seguir treballant. gràcies perquè ens feu reazfirmar que hi ha molta gent sensible per tot arreu.
una abraçada,
enric canet
ecanet@casaldelraval.org
Publica un comentari a l'entrada