21/9/08

Testimoni

Boomp3.com

"He de confessar que el testimoni de comiat el vaig pensar ja fa temps, després de l’acció comuna a la Serralada de la Marina. Van ser tantes emocions concentrades en un mes que tenia moltes coses a dir-vos. Però no el vaig escriure, vaig pensar que ja tindria temps. I en d’altres ocasions tampoc ho vaig fer (una de les marques de la casa és anar deixant el que costa dir fins a l’últim moment). Aquest estiu, davant l’ordinador per escriure’l, m’he quedat en blanc. Ha estat tot tan intens i alhora tan ràpid que no sé ni per on començar ni com dir tot el què he sentit. Per sort, l’assemblea de la setmana passada, em va ajudar a obrir els ulls i reconèixer tot el què m’ha donat el mijac aquests tres anys. Que ha estat tant!!

Han estat tres cursos molt intensos, amb alguns moments complicadillus però amb moltes, moltes alegries. I ara, tot i que estigui esgotada, necessiti tornar al centre o encarar temes personals pendents, només em venen al cap els bons moments i, fins i tot, em fa una mica de no sé què deixar de viure tan intensament al servei del mijac. Perquè sí, la responsabilitat és intensitat, servei i amor.

Per mi, és la responsabilitat més agraïda perqué és la més propera als infants. Acompanyar-los a compartir el què viuen, veure’ls créixer, jugar, riure amb ells. Hi ha infants que ja coneixia de l’anterior pas per l’equip disc i alguns que fins i tot ja son –o han estat- animadors, com l’Emilio dels Esquirols o l’Imma, que fins i tot ara s’uneix a l’equip disc!!! Penso en infants com la Isa de Trinitat Nova, com a crescut - era tan petita i tan trasto quan la vaig conèixer-, l’Anna de Risitas, el Jonathan de Drac Màgic, el Juan de Llefià, la Jenni de Lleida, el Gil de Vic (per dir alguns només)... com s’estimen el Mijac, treballen a les coordinadores un diumenge al matí, esdevenen protagonistes i, sobretot, com somriuen a la vida que no sempre els ho posa fàcil. Potser el testimoni que més m’ha colpit ha estat el de l’Adrián de La Pau. El seu posat rebel i una mica distant amaga una timidesa i tendresa indescriptible. El seu pas per les coordinadores i pel CAJIM ens ha estat testimoni per a tots els que hem tingut la sort d’acompanyar-lo.

Aquests tres anys també m’han permès conèixer-vos més a tots vosaltres. Crec que he estat a gairebé tots els centres i totes les diòcesis (menys Mallorca,...ais) i ara ja em conec tota la xarxa d’autobusos, metro i puc fer-vos una combinació per anar a Lleida de lo més estrambòtica que us imagineu. I fins i tot sóc capaç de guiar un autocar per la Trini!!!. Gràcies als actes, visites, reunions i demés he conegut les vostres realitats. M’heu obert les portes dels vostres centres, la vostra manera de fer, el què viviu, i sobretot m’heu ensenyat la grandesa de ser militant: com dia a dia, tot i les nostres vides, els nostres horaris, com malgrat ens anem fent grans, com malgrat tot, fem les mil i una, el semblant i inversemblant, perquè els centres tirin endavant perquè els infants dels nostres barris tinguin la oportunitat de conèixer el Mijac.

A més, si em miro a mi mateixa, he de reconèixer que la responsabilitat m’ha donat l’oportunitat de conèixer millor el mijact o l’Església, entendre el perquè de certes coses, o no –o fins i tot d’interpel·lar-me de noves-. Però sobretot, també m’ha ajudat a aprofundir en les meves conviccions, a canviar i a trobar (o més que trobar, viure en pau amb) la meva pròpia fe. Durant aquest temps m’he independitzat, he fet més present el mijac i el seu estil de vida en el meu dia a dia i qui ho diria però fins i tot m’he implicat en una secció sindical i ara agafo una nova tasca.

He de reconèixer que si he estat capaç de gaudir i descobrir tantes coses en els infants, anis i en mi mateixa, ha estat perquè per damunt de tot he tingut l’oportunitat de conviure i apendre de tots vosaltres; en els equips diocesans, coordinadors c/b, equip permanent...i sobretot a la comi i l’equip disc. Hem compartit moments difícils o complicats, ens hem sorprés de decisions personals, hem tingut reunions llargues o multiplicades, ens hem trencat el cap pensant la millor solució sense fer mal a ningú o intentant no deixar-nos cap detall (ejem... acció comuna...). Divagar fins l’extanuitat, de vegades seriosament, d’altres, no. Perquè a més, hem rigut, molt, moltíssim!! I no tot ha estat feina, també hem tingut temps per fer soparets, alguna cervesseta i fins i tot algún cap de setmana (ja sigui d’excursió xirucaire de mitja bota a Montserrat o cosmopolita a Santa Eulàlia), compartir les nostres vides que no es deturen amb el mijac, els neguits, els sobresalts o les alegries i noves il·lusions.

Us vull de demanar perdó per les meves mancances i errors, pels dubtes, desordres, despistes o contradiccions que he pogut tenir o les autolimitacions que m’he imposat. Per arribar tard a reunions, enviar les convocatòries l’últim moment, no ser prou corresponsable o aprendre a delegar, per no despendre’m de la mandra de fer servir el telèfon, per algún silenci quan no tocava o nosaber vèncer aquesta timidesa de parlar en públic malgrat faci temps que ens coneguem.

Amb tot, només puc donar gràcies. A la família i als amics de fora del mijac, que respecten la meva opció malgrat no l’entenguin i pateixin l’agenda tan desordenada. A tots els infants i animadors que meu acollit i en especial amb els qui més he compartit en aquesta aventura; a l’Hèctor, la Cristina, la Maria, el Carlos, el Joan Ramon i la Núria, la Mònica, la Núria o l'Eva, per cuidar-nos tant i portar-me en cotxe), a l’Ester per confiar en mi per aquesta responsabilitat. Als que heu passat pel disc: el Max i l’Oriol, que em van coordinar a mi en un any especialment caòtic a nivell personal; les dues Annes i la Sònia ara, per atrevir-vos amb l’acció comuna i entusiasmar-vos amb el NP 60. A la Comi, per tots els moments irrepetibles; la Marta, la Mary, la Maria i el Jaume per fer-me descobrir la diòcesi i recolzar-me tant, la Martita, el Dani, el Natxy i el Quique, per fer possible l’impossible amb esforç, treball i bon humor.

A la gent de Sant Medir, per recolzar-me malgrat no estar tan al centre com voldria o arribar a on abans arribava, i sobretot a l’Asel·la i el Ramon, per tot l’amor que m’heu donat, que en molts moments m’heu portat del braçet on no he arribat, mai sense una paraula desagradable i amb moooolta paciència.

Només em queda encoratjar-vos a seguir creient en aquest projecte, que entre tots podrem tirar endavant. Desitjar-vos a la comi i l’equipdisc, i en especial a la Sònia i la Imma, molta sort i segur us anirà molt bé i viureu moments irrepetibles a la vostra militància, i recordar-vos que sempre podreu comptar en mi pel què sigui (Imma, millor truca tu)

Mari, crec que ara ja et puc contestar la pregunta ...I ara què? Doncs sobretot tornar a disfrutar dels Llet amb xocolata cada dissabte, que son un grup que tira de valent, aconseguir que els nens i nenes de Sant Medir s’interessin per la diòcesi (és una petita espineta) i seguir vivint intensament el mijac, que com vam dir fa temps, és un regal que tenim tots plegats.

Un petó!"

Assemblea d'animadors/es del Mijac Barcelona i Terrassa

Arenys de Mar, 21 de setembre de 2008

7 comentaris:

rits ha dit...

I ara mateix, no puc -sé- dir res més.

Striper ha dit...

ens haS DIT I EXPLICAT MOLRES COSES , VIVENCIES, SENTIMENTS, ....

Cesc ha dit...

Has dit molt, i molt... dir-te que espero que la nova etapa descobreixis esdeveniments que t'aportin moltes coses bones i que tots aquests records faran de tu una persona molt millor, que ja ho ets imaginat... sempre ens hem equivocat en els treballs, som humans diuen oi... però crec que en 3 anys has aportat grans coses.

Anònim ha dit...

UN TESTIMONI PRECIÓS I, SOBRETOT, TEU; MOLT TEU!! GRÀCIES PER LA PART QUE EM TOCA... UN PUNTASSO AIXÒ DE POSAR L'ADELE, NO?? UNA BONA BANDA SONORA DE TORNADA A LA NORMALITAT.... UN PETONÀS!!!

rits ha dit...

Ahir vaig arribar a casa tan cansada que era incapaç d'explicar res més.
Tinc una barreja de sentiments tan gran que no sé què tinc.

Moltes gràcies pels comentaris!!

I si, molt guai l'adele!

Assumpta ha dit...

Ostres, Rits!! :-))

Quan ahir vaig veure l'article tan llarg em vaig dir Assumpta, no el llegeixis ara, espera a tenir més temps per a fer-ho amb calma" i ara estic amb un somriure d'orella a orella contenta d'haver-lo llegit, mig emocionada de veure tot el que has fet i feliç de haver-te "conegut" ni que sigui a través dels teus escrits :-))

He hagut de buscar a Google que volia dir això de MIJAC, ho reconec, i quan ho he vist... ufff... he pensat que ara entenc perquè em sento jo tan a gust al blog de la Rits jejeje

Una abraçada, guapa!!
I endavant en nous projectes!!!

rits ha dit...

M'alegro que et sentis a gust al blog!

La web del Mijac està una mica descuidada i poc actualitzada, no s'arriba a tot, però aquest curs passat vam estar treballant amb els infants els continguts perquè se la puguin fer seva, una part per nens i l'altre per als anis.
És complicat explicar què és el mijac.