El largo y cálido verano

El títol d’aquesta pel·lícula (la traducció al català no em surt) sempre em recorda el mateix, les tardes llargues d’estiu. Migdiades d’escàndol sota algún arbre, ganes de no fer res, de mandrejar el màxim possible. La calor que s’enganxa a la pell i gairebé no et deixa respirar i només la brisa del mar o l’airet de la muntanya refresca i dóna alè per continuar. Però si a més, estàs a la ciutat, aquesta sembla dormida, sense ni una ànima pel carrer, sense vida que se t’encomani, i el resultat és una sensació de no res.

L’apatia de l’estiu (o el hastío) s’encomana de mala manera, i tot el que es mou queda aturat com una pel·li de dvd que s’enganxa. I si les vacances son per descansar i també per fer tot allò que el dia a dia no et deixa fer, de vegades em perdo en aquest no res, dono voltes i voltes, navego sense sentit i m’entristeixo.

Per sort, petites grans coses i esdeveniments així com un puntet de rebel·lió en contra seu, fan que no perdi el nord del tot. Així, van ser les festes de Gràcia, i Joan Blanques de Baix va guanyar el primer premi. Enhorabona!!!! K. Us ho mereixeu per tota la feina que porteu durant l’any i perquè encara que no fos tan espectacular com d’altres, tenia un toc personal que el va fer guanyador, els meus patrons!!!!!!!!!!!! Je, je, je, ...sense aquesta col·laboració ves a saber què hagués passat. Espero poder ajudar més l’any vinent, me n’ha quedat bon regust i no pel fet que hagin guanyat, sinó perquè és gaudir de la festa des d’un altre punt de vista, ja no sols des de la farra d’altres vegades.

Aquests dies, també ha nascut la Carla! Una nena preciosa i ben tranquil·leta, com els seus pares, i que des de ja, s’ha convertit en una princeseta per a tots nosaltres a qui estimar i veure crèixer.

I el neixament de la Carla ha fet que torni a pintar. Feia tant temps que no pintava cap roba, que n’havia perdut la pràctica, i esclar no ha estat la meva millor obra d’art, però ara ja he netejat els pinzells, he obert les pintures i he recuperat els dibuixos enterrats a les caixes de la mudança. I ara a pintar, que si l’any passat va ser de casaments, aquest és de naixements (ara un, però d’aquí no res, 4 de ben propers i especials!). I el pinzell petit ha portat al gran i finalment ja he pintat les dues parets de casa que volia pintar. Ara ja només queda obrir caixes i acabar de netejar.

Per tant, hi ha prou vida al voltant perquè m’entesti en quedar-me tombada passant l’estiu. Això no pot ser, l’estiu ha de ser per assaborir les postes de sol, per deixar-se acariciar per l’aigua salada, per riure, descansar, llegir i rellegir, moure’s i no deturar-se.

Pd. Les vancances tenen un efecte lingüístic que no sé evitar: no em surten certes paraules catalanes, dic castellanismes poc propis meus, i també dic moltes paraulotes. No ho puc evitar. A l’estiu, parlo pitjor.

Pd.2. La pel·lí, preciosa i el meu petit homenatge al Paul Newman, que em sembla que no està passant el seu millor moment. Ais, quin troç d’home!!!!