una casa

Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum. A casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú.

Fa gairebé un mes em vaig comprar sandalies noves i vaig estar esperant el suplici de les llaguetes i demés com el ritual de cada estiu. Però no van arribar, La setmana passada em vaig fer un munt de caminar per muntanyes i platges, però no van arribar. Avui, just quan ja pensava que havia aconseguit superar, avui he hagut de comprar corre-cuita les tirites a la farmàcia. Mecatxis! Però ha valgut la pena.

Déu ser la ciutat, que té aquest efecte! O potser que ja he perdut el ritme pausat i tranquil dels darrers dies. I és que la tornada ha significat tornar a un ritme trepidant encara que estigui de vacances. A fer llistes, a anar a mil i una botigues sense mirar res de rebaixes, a fer preguntes inintel·ligibles i anar carregada pels carrers de bosses i trastos.

Però alhora hi ha un efecte alliberador. Finalment, la setmana vinent construirem una casa. La casa que els llet amb xocolata –el grup dels petits del centre- han preparat per les colònies. I tal i com son aquests nanos no podien triar un ofici vistós i una activitat fácil –les colònies van sobre els oficis i cada dia un grup prepara per als altres nens i nenes les activitats en base a un ofici- van decidir que volien ser paletes i volien construir entre tots, una casa, per jugar o perquè visquin animals.

I així, finalment, la setmana vinent construirme una casa. Una casa ben especial, amb els colors que va pintar l’Abril i que s’ompliran amb les mans de tots els nens i nenes, amb la campana que hi va dibuixar l’Alejandro perquè ens sentin quan arribem, el camp de futbol del Pol per no deixar mai de jugar, les plaques fotovoltàiques perquè son ecològics, de fusta perquè tenim fuster, amb terra per jugar descalços, finestres i finestrals perquè entri la llum del dia i ben gran perquè puguem fer la festa de les Sares, l’Ana, la Màrian o la Marina.

I gràcies, Ramon, que la seva imaginació no té límits, a Asel·la que sempre troba la sol·lució més pràctica a les anades d’olla nostres, al Jordi que sempre podem comptar amb ell com a manetes, doncs la setmana vinent construirme una casa. I també gràcies a ells, m’he tornat a il·lusionar. Serà genial. Segur.

Pd. Per contrarestar l’anterior post, avui m’he sentit gran. He sobreviscut al Servei-Estació. Potser per l’home del Bricomanía és el paradís però per mi era un malson (he de confessar que al Bauhaus o el Leroy Merlin ja ni m’atreveixo a entrar). Entrar allà és com perdre’s dins d’un fantàstic món de tecnicismes i paraules estranyes, de mesures i metres i metres, i sobretot perquè preguntes alguna cosa i et sents la persona més inútil del món. Però no sé què ha passat, si ha estat l’aire que s’ha aixecat de sobte, si el moreno de la pell o què però he trobat tot el què ens faltava i han estat mooolt amables. Déu ser cosa de les vacances.

I si alguna vegada necessiteu plaques fotovoltàiques, al Centre de Recursos Sostenibles de Barcelona en diesen en prèstec a les entitats de la ciutat. Ha costat trobar-ho però és una passada.