Crèixer

Els cabells blancs que es multipiquen cada setmana, les petites arrugues al voltant dels ulls (que una amiga s’encaparra en dir que son els senyals de somriure tant i que per tant no les hem de dissimular), la panxa que ja és gairebé impossible de treure per molta acupuntura o les pigues que cada estiu invaeixen una mica més la pell, tot i aquests símpotmes externs de crèixer, de madurar,… però em cotninuo sentint petita.

Si, potser si, hi ha l’experiència dels anys que fa que ja no et creguis tot el que et diuen, que no li donis importància a coses superficials i que no tenen res d’important, que deixi de buscar els motius per tot o que ja no esperi tant dels altres i em fustri perquè les prioritats no siguin les mateixes… però em continua mancant alguna cosa.

Potser tinc un llenguatge més ampli; potser crec que puc fer front a les dificultats i a les obligacions que em vaig trobant; potser he perdut algunes pors;.. però em continuo sentint feble.

Per tots aquests peròs, aquests dies m’he sentit molt petita, de no fer el què havia de saber fer, de no entendre el què ja es dóna per suposat que he d’entendre, perquè els desastres de cada dia es multipliquen quan no tens les pressions de cada dia.

Per tots aquests peròs, quan ara algú em diu que no sembla que tingui 32 anys, no m’ho prenc com un afalac, sinó que em qüestiono una miqueta més. I aquests dies m’he sentit molt qüestionada.

Pd. No sé, però cada vegada em costa més descomprimir-me per vacances. Necessito ben bé dos dies de trencar amb totes les rutines per assaborir les vacances….