7/5/08

El crit dels refusats




Avui tinc moltes ganes de cridar. I no és un crit de desesperació, tristesa o dir prou no puc més.


Un crit ben diferent. Cridaria ben fort per treure tota la ràbia,...si, si, ràbia que sento i que no m'agrada sentir. Perquè hi ha coses al meu voltant que em destorben de la meva pau, i això m'inquieta.


Ràbia perquè la gent és molt poc professional, no es responsabilitza de les seves responsabilitats, i en canvi jo em matxaco constantment per no fer prou bé les tasques que m'encomanen. Perquè sempre sóc allà disposada a fer el què calgui perquè les feines surtin el millor possible i a sobre, si exigeixes, demanes professionalitat, t'enfades i rondines, a sobre vas de" guais".


Ràbia perquè no confio prou en mi mateixa, perquè dubto i sempre acabo pensant que ho faig malament.


Ràbia perquè al meu voltant tot és crítica i ja no puc més. Ràbia amb mi mateixa perquè alimento aquesta crítica, ho reconnec, però ara em satura. I sovint les crítiques em fan riure, perquè sovint no son malintencionades i hi ha un toc d'afecte, però d'altres son per maneres diferents de veure les coses, d'altres son per temes que se'ns escapen i no en som responsables, d'altres és enveja,.... sigui pel que sigui, és crítica.


Ràbia perquè volia tornar a disfrutar d'anar a treballar. I ja torno a estar saturada i cansada.


Ràbia perquè mai estic contenta amb la meva acció sindical. M'agradaria ser valenta i decidida, tenir l'acció clara i no "arrugar-me" en moments claus. Quan m'implico m'agobio perquè penso que no ho faig bé o perquè tinc por de repercusions. Quan no m'implico prou, perquè considero que ho hauria de fer perquè les coses ja ens han anat prou malament. I ara és el moment clau, son les eleccions. I estic saturada.


Estic saturada. Tinc molta feina, i alhora no estic prou enlloc. I sento que no ens en sortirem i això que ja les hem passat de tots colors. I aquest últim fet també em fa recordar que tinc ràbia perquè encara que sempre vaig dient que tots som lliures d'implicar-nos com volem, que cadascú té les seves limitacions i obligacions i que l'únic important dins del col·lectiu és que confiem tots en tots, amb tot això, tinc ràbia perquè molts passen i s'enfaden. I ho he intentat entendre, ho he defensat però ara que és l'hora de posar mans a l'obra, em fa cert mal. I això, que em faci mal, també em fa ràbia.


Buf! Volia posar la foto de El crit, de Munch, però al buscar-la al flirck, no m'ha agradat. No m'hi sentia indentificada com altres vegades, em donava sensació de claustrofobia,... i he trobat aquest mural que estava penjat a un altre blog. Es diu el grito de los rechazados, i tal com estan les coses per la feina, és més que adient.


pd. Amb tot, després de rellegir la parrafada, em sento més alliberada, com si hagués cridat en silenci. I ara, més que mai, a fer campanya.

4 comentaris:

Unknown ha dit...

Genial! Desfogar-se va bé! Molt bé, de debò!
Mira, ara mateix, també, estic una mica emprenyada per una cosa, potser n'hauria de fer un post, però no el faré pas

Anònim ha dit...

Bufff déu n'hi do quants arguments per cridar, ben fet!!!

Suposo que agafar la imatge de Munch no seria "delicte", és un clàssic ja i no sé si té drets o com va...

Anònim ha dit...

Sempre hi ha qui té més responsabilitat, però creu en tu i el q fas i marxa a la teva hora i no et matxakis, primer ets tu, m'has recordat quan em passava una cosa semblant, estimat eh!

rits ha dit...

Moltes gràcies a tots tres!

Tirai, doncs quan t'emprenyis no t'ho guardis, sempre acaba sortint.

Francesc, Munch m'agradava molt però quan l'anava a penjar no m'hi vaig identificar. Per cert, quan penjo fotos, mai hi penso en els drets d'autor,...ais...

Cesc, gràcies. És tot molt complicat. I si ja ho intento, però sovint em costa creure en mi mateixa. I tant que marxo a l'hora!!