Si l’any passat va ser de casaments (bé, només en van ser tres, però com al meu voltant la gent no s’acostuma a casar, ja em va semblar molts), aquest any és de naixements.
L’allau de naixements va començar a finals de l’any passat amb el naixement de l’Àlex i en quatre mesos del 2008 ja ha nascut el Sam i el Joan; i estan apunt, apunt, el Marcos i la Jana (tot podria ser que ja fossin aquí).
Després també han de venir, com a mínim, sis més, dos dels quals em fan moltíssima il·lusió alhora que molt de vertigen.
I també hi ha un parell de parelles que en volen tenir ben aviat.
No sé si és l’edat, si és la moda d’aquest baby-boom dels últims anys o que tot s’ajunta i que sóc més susceptible al tema, però sembla que tothom es posi d’acord. Fins i tot la televisió n’està al cas, si no perquè de cop i volta han sortit tants programes per a pares i mares? Des de la Nanny fins al Qui els va parir, passant pel super programa de la Júlia Otero (per favor algú li podria dir que no té gens de gràcia en tractar els nens? Que no són joguines per fer riure!!!).
El fet és que de cop i volta tot gira entorn al fet de tenir o no tenir fills, com si fos el què toca ara i si no ho fas, vas contracorrent o no hagis madurat prou.
I en molts moments m’havia entristit però ara no. Sempre he dit que m’agradaria tenir fills, però també sé que ara mateix no. Que suposa una responsabilitat molt gran i has de renunciar a cert estil de vida que ara mateix no vull assumir. Potser és immaduresa, potser és la manca de parella estable, potser és la vida desordenada que porto, .... no ho sé del cert.
L’únic que m’espanta és que cada vegada en tingui menys ganes, perquè en el fons és com si hi estigués renunciant, espero que no sigui això.
En fi, que estic molt contenta amb tots els fills i filles dels meus amics, i poder disfrutar d’ells. I prou, que això s’està tornant massa transcendent.
L’allau de naixements va començar a finals de l’any passat amb el naixement de l’Àlex i en quatre mesos del 2008 ja ha nascut el Sam i el Joan; i estan apunt, apunt, el Marcos i la Jana (tot podria ser que ja fossin aquí).
Després també han de venir, com a mínim, sis més, dos dels quals em fan moltíssima il·lusió alhora que molt de vertigen.
I també hi ha un parell de parelles que en volen tenir ben aviat.
No sé si és l’edat, si és la moda d’aquest baby-boom dels últims anys o que tot s’ajunta i que sóc més susceptible al tema, però sembla que tothom es posi d’acord. Fins i tot la televisió n’està al cas, si no perquè de cop i volta han sortit tants programes per a pares i mares? Des de la Nanny fins al Qui els va parir, passant pel super programa de la Júlia Otero (per favor algú li podria dir que no té gens de gràcia en tractar els nens? Que no són joguines per fer riure!!!).
El fet és que de cop i volta tot gira entorn al fet de tenir o no tenir fills, com si fos el què toca ara i si no ho fas, vas contracorrent o no hagis madurat prou.
I en molts moments m’havia entristit però ara no. Sempre he dit que m’agradaria tenir fills, però també sé que ara mateix no. Que suposa una responsabilitat molt gran i has de renunciar a cert estil de vida que ara mateix no vull assumir. Potser és immaduresa, potser és la manca de parella estable, potser és la vida desordenada que porto, .... no ho sé del cert.
L’únic que m’espanta és que cada vegada en tingui menys ganes, perquè en el fons és com si hi estigués renunciant, espero que no sigui això.
En fi, que estic molt contenta amb tots els fills i filles dels meus amics, i poder disfrutar d’ells. I prou, que això s’està tornant massa transcendent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada