Ja era hora!

La veritat és que no sé com començar aquest post; de fet no sé ni com continuar-lo ni com acabar-lo. Perquè és molt fàcil d’explicar i molt complicat d’expressar.

El fet és que m’han requalificat i m’han apujat la categoria, i per tant el sou.

I com a fet està molt bé. Però com a sentiment encara és molt millor. Perquè no tan sols es tracta de peles –que també, no seré hipòcrita- sinó, sobretot de reconeixement. Reconeixement per la feina que faig.

Però sobretot, i per això ahir al vespre no parava de plorar, significa un alliberament, acabar amb certa mediocritat i malson. La incertesa i el “patetisme” d’aquests últims dos anys i mig on el meu lloc de treball ha estat al costat de l’abisme constantment: pujant i baixant escales més d’un any perquè tenia que passar a la agència però com que encara no estava creada tenia que continuar a l’Àrea jurídica, però físicament tenia que estar separada de les fins aleshores les meves companyes. Després, les discussions polítiques i els treballadors pel mig sense culpa, treballar pel director de recursos humans i fer mans i mànigues perquè no em passés feina de la seva àrea, que si després de 4 anys el meu contracte d’obra i servei no es podia transformar en indefinit perquè no sabien si finalment hi hauria àrea jurídica a l’agència quan sols era estratègia política per desgastar-nos sindicalment, i quan finalment l’Agència es crea, hi ha àrea i tinc un cap, porten una persona nova per damunt.

I amb tot, el problema és que em vaig arribar a creure que potser no m’ho mereixia.

Però ja està. Ara tot té un color diferent, i encaro els nous reptes amb ganes. Avui em sento una mica més lliure. I potser alguna cosa comença a canviar.

I com m'ha dit tothom avui, ja era hora!