27/2/08

No aguanto més

Sovint anem aguantant, aguantant, callant per no ofendre, per por de no ser entès o de no tenir raó, però arriba un punt que ja no pots callar més.

Suposo que la salut passa per racionalitzar els punts de vista diferents i dir el què penses en el moment.
Mai n’he sabut; en vaig aprenent, de fet cada vegada més dic el què penso i em mostro una mica més segura de mi mateixa (tampoc gaire, no cal exagerar).
Però ahir va ser d’aquells dies on les celles es transformen en el senyor Spock, les arrugues del front es fan més que presents i sembla que et surti fum del cap.

No puc més. La feina, el Mijac, casa, la carrera,…. No puc més. Intento fer veure que tot és culpa de la meva mala organització, de no tenir clares les prioritats, de no arribar, de no valer prou. Sovint penso que si tot es gira en contra, alguna part de culpa, alguna cosa no faig bé, i intento esbrinar què és.

Però torno a repetir. Ja no puc més. No suporto la meva compi de feina, prepotent i mal educada, cotilla i trepa. Vale, déu ser bona, però tampoc hi ha per tant!!! És tafanera, va a la seva i la seva manera de fer no va amb la meva. Mira per ella, fa la pilota i es pensa que és la millor. No sap treballar en equip, i d’acord està per damunt meu, però llavors que em deixi en pau. No puc amb ella. Ahir em va demostrar de quina “calanya” va. Truca el cap per dir que no ve, surt del despatx per parlar amb ell i enlloc de dir-m’ho s’ho calla. Molt fort. Una tonteria pot semblar, però demostra tan…..

I fent-ho pagar a qui menys culpa en té. El meu petit Peter Pan i la k.

La carrera, en fi, què dir, el desastre personalitzat.

El mijac i la comunitat. En fi, un desastre. Prepotencia, ganes de fer-se veure, simplement una parafernalia, poc compromís i poc sentit crític.

I per damunt de tot, intentant passar pàgina. Intentant buscar nous alicients i recuperar el somriure. Però es resisteix. Ell, sempre hi és present, sigui o no hi sigui.

2 comentaris:

lulamy ha dit...

Ës possible que existeixi certa desorganització de base, però també és cert que hi ha certs límits humans que son impossibles de superar... I tu ja fa temps que els has traspassat...
Cal tenir temps per descansar, i carregar piles, per poder seguir endavant. Potser cal plantejar-se deixar alguna cosa... no?

rits ha dit...

doncs no començo gaire bé... avui m'he fet secretària de la nova delegada sindical. sembla que vulgui fer mèrits perquè em facin fora.
més feina i més responsabilitat, i tot disfressat de los mundos de yupi.....
vaig com una moto, ho sé. sé que tinc que parar, xò....
i buf, avui el tatuatge!!!!