Vuit8ena

RC. Composition X

2012-02-17T21:52:00.004+01:00

Vull ballar amb tu tots els dies. No deixar de dansar, donar-te la mà perquè em portis al teu ritme, m'abracis i fins i tot perquè ens perdem al so de melodies que desconeixem.

Ballar amb tu és festa, alegria i omples de color les nits fosques i fredes, negres d'aquests temps que ens envolten.

Vull ballar amb tu, només has de dir-ho i deixo tots els papers del què diran perquè volin ben lluny.

ps. Nova aportació als Relats conjunts.

Bocins de dimecres

2012-02-15T16:15:00.002+01:00

★ Petites joies com aquest curt d'animació. Deliciós. The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore

★ Meryl Streep. Divina i una estrella ben gran.

★ Un viatge en tren vora el mar, un diumenge el matí que feia molta mandra però que va resultar ser recomfortant.

★ Per primera vegada, malgrat els problemes, sentir que faig la tasca que em toca fer.

★ El somriure dels companys de feina perquè m'apunto a la calçotada.

★ El partit del Barça d'ahir. Gaudir d'una estona sense pensar.

★ Els iaioflautes. Energia pura de qui no se'n parla i un exemple per a tots.

★ El sol d'hivern. Energia que m'és necessària per entomar el dia a dia.

ps. I quins son els vostres bocins?

Paraules escrites

2012-02-11T12:29:00.004+01:00

“Tot això es meravellós, paradisíac.
Ojalà ho puguis veure. Va, no en dubtis, vine!”

Ja fa dies, primer en Ferran va parlar de recuperar la tradició d’escriure a mà. I després en Garbí, va recuperar alguna de les seves postals preferides. Alguns blogaires us heu animat i n’heu ensenyat algunes de vostres.

Ahir vaig obrir la capsa on les guardo totes. N’hi ha moltes més de les que recordava i m’és molt difícil triar-ne alguna. N’hi ha dels cinc continents, de ciutats, pobles i indrets catalans, de les espanyes, d’un munt de racons de la vella Europa i d’indrets meravellosos dels més agosarats. La més propera, de Castellar del Vallès i la més llunyana, de Nova Zelanda.

Moltes son de persones que fa un munt d’anys que caminem plegats. És ben bonic descobrir com hem anat canviant i tot allò que hem fet. N’hi ha de persones que ja no estan a prop, de qui ens hem distanciat per històries que no funcionen, malentesos, desenganys. Tristeses o el fer de la vida. I confesso que ara en trobo a faltar alguna que vaig arribar a estripar.

N’hi ha de paisatges preciosos, de composicions fantàstiques, d’animalons, dibuixos o quadres, de grups de música o fins i tot alguna escrita des d’un bar musical en plena festa. Amb poques paraules o tantes que semblen no cabre dins dels espais. Amb dibuixos, lletres de cançons o tonterietes que fan riure. Amb emocions descrites que fan caure alguna llàgrima.

Des de fa un temps, des de que em vaig independitzar, des de cada lloc que visito, me n’envio una. És una raresa meva i sempre que viatjo amb algú que no ho sap, em mira com amb cara estranyada. Però el curiós és que després més d’un també se n’envia. En elles no hi descric el que faig, sinó el que sento. Instants de vida que suposen cada viatge, cada experiència i que no vull deixar escapar a l’oblid.

Totes les que vaig rebent les deixo a la nevera, i a final d’any la buido. La darrera que m’han enviat, des de Nova York, el novembre passat. Ara, la nevera encara és buida. Qui sap què passarà aquest any.

Ps. La cita, d’una d’elles, des de Mèxic, ja fa uns anys.
I entre postals també hi he trobat cartes, de quan encara no hi havia correu electrònic. Tenen quelcom especial. Tot l’escrit des del cor és especial.

Tot és interpretable? qüestionable?

2012-02-10T00:01:00.002+01:00

Sempre vaig dir que no volia ser advocada. És un món molt competitiu i aparentment elitista. No m'hi veia. Però creia en la justícia. I tots els pilars en els que s'assentava el meu petit raonament, se m'estan desmuntant poc a poc. Un a un. No entenc res i tot em fa absolut fàstic. I el pitjor és que les companyes de carrera, la que s'hi dedica professionalment i la que com jo, està en temes orbitants al dret, totes tenim cada dia més decepció.

Hi ha un pilar en el dret (un de molts). I és la interpretació de les normes jurídiques. Hi ha diferents maneres d'interpretar una llei, un decret, un reglament.... Segons el judici de valor que li donis, pots arribar a canviar el sentit d'un fet. Ahir, Montserrat Tura, en una entrevista a TV3 (al programa Divendres) deia algo així: la interpretació restrictiva de les lleis és la pròpia d'un govern de dretes.

I bé, aquestes paraules crec que prenen molta força avui. Els darrers dies, de fet. Entre el judici de Camps i avui la condemna de Garzón i la més que ja esperada inhabilitació per poder investigar els crims del franquisme, tot m'agafa una nova dimensió. I m'espanta. Em sento una nena completament perduda i amb les bases enfonsades. Desencís (i aquesta paraula em sembla molt tova, però no en sé trobar una altra).

Per tot el que creia creure. I no sé cap a on anem. L'únic que pren força és la meva consciència indignada.

Si?

Farà cosa de mig any, més o menys, un dia en una reunió, la meva cap (he de dir que tenim bona relació. Per alguna estranya raó -els meus companys diuen que és perquè no li faig la pilota, anem per feina i no amaguem res- hi ha confiança) va intentar fer un xist i davant d'una lloança meva a una proposta seva, va deixar anar que en quatre anys encara acabaria convencent-me de fer-me d'Unió. Els presents es van posar a riure de valent i jo em vaig quedar tan a quadres i perduda que no vaig poder reaccionar fins una estona després.

Ahir, amb un alt càrrec varem tenir un intercanvi d'impressions sobre la interpretació d'un decret. I em va dir que havia de fer una interpretació més laxa, que estava fent una interpretació massa restrictiva.

Tot sumant, em fa trontollar tota jo. Avui, al mateix que ahir, li comentava que m'havia fet trasbalsar tots els meus fonaments. Sé que no sóc la persona més progressista del món, tampoc ho pretenc. Tinc coses de conservadora, sobretot en l'esfera més íntima, però em considero persona d'esquerres, de tenir present les persones per davant de tot, independentment de la seva condició (social, econòmica,...). Em sumo als canvis cap a una redistribució de la riquesa, de manera de fer i d'organitzar-nos. De fer justícia social, lluitar i treballar per la llibertat i la igualtat d'oportunitats.

Però de tant en tant, sento que em perdo, i només sé que ja no sé res. I això em trasbalsa.

ps. aquest és un post molt estrany, i suposo que tot aquesta boira tb ve donada per la boira personal. Massa pensar no és bo.
Ahir al vespre veia l'Assemblea popular del Clot i va ser un moment de recomfort. Però segueixo sense anar a la meva.
A la facultat hi havia un doble del Chris Cornell. Quins records!

Bocins de dimecres

2012-02-08T17:01:00.002+01:00

★ La meva primera T-11. Em va fer molta il·lusió quan dissabte a la tarda, un noi em va dir si volia un viatge gratis. Em va costar pillar-ho –anava tard i pensant en altres coses- però en pillar-ho vaig dir de seguida que hi tant! Ja heu convertit la vostra t-10 en t-11? Contra els abusos, ingeni!

★ Qui té por de Virginia Wolf? Queden poquets dies però si us podeu escapar al teatre, no ho dubteu pas. És brutal. I els actors, genials. Història molt i molt dura, que et deixa sense esma ni paraules i com va dir una amiga, normal que al final no hi hagi aplaudiments contents sinó molt corpresos. L’entrega de tots quatre actors que quan surten a saludar estan esgotats ho diu tot.

★ Prendre una decisió. Donar-hi les voltes necessàries i prendre una decisió. Ara em falta explicar-ho a qui toca.

★ Un troçet de tarda amb la Júlia i converses.

★ Començar a preparar la disfressa de carnaval (i això que una festa amb 80 desconeguts em fa una mica de cosa. M’és més fàcil fer el tonto i ridi en la intimitat).

★ Aquest bocins voldria dedicar-los, o més que dedicar-los voldria que fossin alè. Alè d'esperança al poble sirià, als joves egipcis i tots aquells qui lluiten dia a dia. M'entristeix profundament que es persegueixi, que es trenqui amb la violència i la mort la cerca de la llibertat. La recerca d'un futur millor. Perquè no sabem ben bé que passa, només que hi ha un gran abús i em trenca per dins que l'esforç, la perseverança d'uns ideals de societat més justa s'esmicolin en mil i un bocins de dolor. M'agradaria poder convertir aquests bocins en força i suport.

Ps. Quins son els vostres bocins?
He decidit no posar perquès. Certament, podien embrutar els bocins i millor que no sigui així, que ja costen prou de trobar.
Ah, i me n’adono que cada vegada em costa més ser concisa i explicar breument els bocins. Ais...., potser és que hi ha bocins que haurien de ser posts sencers. Xò amb les restriccions, retallades o com vulgueu dir-li a les meves absències a la catosfera, doncs els bocins son del poc que mantinc. O potser que com n’hi ha poquets, només donen per un post.
La foto, a mode de dedicatòria, de l'únic país àrab i l'única vegada que he anat al desert. El que em recorda més a Síria (tot i que sé que no té res a veure). M'encantaria poder anar algún dia a Orient mitjà.

Dickens 2012

2012-02-07T17:15:00.007+01:00

Mai he llegit res de Charles Dickens. Una vergonya, oi? Doncs sí, ho reconec, és així. A l’escola no el varem estudiar (de fet, no recordo haver estudiat cap escriptor estranger). I així com hi ha noms il•lustres de la literatura universal que d’una manera voluntària havien arribat fins a les meves mans, de Dickens, res de res. És més, ni se m’havia acudit mai llegir-ne cap ni entra dins de les llistes.

Tot i així, si amb el pas dels anys continua sent tan important, potser és que Charles Dickens va transmetre alguna cosa ben especial a través dels seus llibres, de les seves paraules, històries i personatges; les grans veritats universals, les superacions personals, les febleses humanes, el pitjor de les persones i també els valors dels que tan mancats anem tots. Allò que tots volem reconèixer. I ho devia de fer de forma ben propera per a tothom. I per què ho penso? Perquè crec que si Charles Dickens visqués avui, seria el guionista més famós i premiat del cinema. Doncs, pot ser que no se n’hagi fet alguna pel•lícula basada en els seus llibres?

Algú mai no ha vist el ratolí Mickey tot esparracat, víctima del malvat tio Gilito fent de Ebenezer Scrooge?

El conte de Nadal ha estat versionat en moltíssimes pel•lícules, del Carrey als muppets, de manera literal o desbiaxada, arrelat al moment històric o a l’actualitat, com pot ser en Los fantasmas atacan al jefe. I encara que diguin que no, estic segura que el gran clàssic que cada Nadal posen a la tele i que surt a nombroses pel•lícules de fons, ¡Qué bello es vivir!, té moltíssim del conte de Nadal.

Grans esperances la vaig veure fa molts anys, d'aquelles pelis antigues que veia amb la mare. Una història d’amor tan vulnerable, trista com bonica. I també l’han intentat canviar, demostrar que l’amor és etern i que sempre està present, per molt que canviïn les maneres. Però fins i tot, encara que el sensible poeta Ethan Hawke faci d’atormentat Pip, la història no t’arribava tant.

Oliver Twist, Tiemps difícils, El casalot o David Cooperfield històries totes elles portades a la gran pantalla. Per explicar-nos tot allò que passava en èpoques llunyanes, però tan actuals alhora.

Potser per tot plegat, potser perquè es celebra el bicentenari del naixement de Charles Dickens o per la insistència i perseverança d’alguna ferma seguidora, crec que és hora que li doni una oportunitat, crec que avui és un bon dia per començar a llegir Charles Dickens. I potser per no deixar-me endur pel que ja he vist, millor començar per una història completament desconeguda per mi: Història de dues ciutats.

ps. A veure què pass, i si seré capaç de seguir dos llibres alhora. Ah, i gràcies Assumpta! tot un plaer seguir-te en aquesta iniciativa teva.
I de música, Sunshower, inclosa en la BSO de Greats expectations, que potser no va ser una gran peli però si que té una molt bona música (almenys que m'agrada molt, vaja).
He tingut alguns problemes amb la foto del llibre i finalment l'he hagut de passar a blanc i negre perquè quedés presentable.

Dia 4, 4 anys

2012-02-04T16:19:00.004+01:00

Si avui piques el timbre, trobaràs la porta oberta. A l’entrada, veuràs les plantes, potser una mica descuidades, possiblement una mica porugues de tant de fred. Ah, i no cal que diguis res, la màquina de cosir antiga que ha de fer de taula del balcó encara està allà al mig per muntar.

Rere la cortina verda entraràs per la cuina, doncs sempre acostumo a tenir els porticons del menjador tancats. Coses que passen en aquesta casa singular, que entusiasme als més moderns, estranya als més convencionals i ens fa passar fred als més porucs.

Deixaràs les coses a l’habitació del fons, damunt del llit i te’n riuràs de les fotografies emmarcades sense vidre que fan de capçal del llit. Una és patosa, què hi farem, i encara que vulguis fer algun acudit amb doble sentit, el cert és que se’m va trencar al muntar-lo.

Intentaré que passis de llarg de l’habitació dels malendreços, m’ha fet mandra planxar i em fa vergonya que recordis que he de comprar un llum perquè no es vegi la bombeta per poder llogar l’habitació i recollir els calerons que em falten. Això sí, si venen els petitons, aquí és on els deixarem dormir mentre fem gresca.

Soparem truita de patates, amanida, pa amb tomàquet, pernilet i formatge del bo. Beurem vinet (o cervesa, si prefereixes. Fins i tot aigua, si cal fer bondat) i ens regalarem uns riures. La taula serà més o menys gran, amb cadires plegables o no, segons els que siguem. Encara no sé qui picarà al timbre. Però això tan li fa, s’improvisa sense problema. Et tocarà cuinar una mica, segur, que sempre vaig amb presses i mai està res a punt.

El puck et vindrà a veure, t’olorarà i després et demanarà teca. Dissimuladament es posarà dempeus vora la cadira, a veure si el convides a pujar a la falda o si t’olora amistosament, saltarà damunt teu sense pietat. I si el deixes i li fas mimitos, es pot estar una eternitat, fins que digui prou i demani jugar, fins i tot mossegant-te. Això sí, no et preocupis, he passat bé l’aspirador i tinc els antiestamínics al bany per si de cas descobreixes que li tens al·lèrgia.

Riurem plegats, recordarem moments passats, xerrarem dels coneguts i els desconeguts i filosofarem pensant que podem canviar el món. Cantarem la música que surti de l’ordinador, o si vols pots posar algun CD de l’estudi per així, dissimuladament, com qui no vol la cosa, mirar els llibres i agafar-ne un. No recordo els que hi ha desperdigats a d’altres cases i en canvi també hi ha la pila dels que m’han deixat.

Segurament jugarem a jocs de taula, posarem la play per fer un sing-star encara que només funcioni un micro o improvisarem algun joc amb paperets, per en riure’ns els uns dels altres. I és clar, el gel i les ampolles faran que la taula continuï plena (però sense ratafia, que ja l’he aconseguit col·locar a algú a qui li agrada). O si no ens ve de gust, ja pensarem què podem fer.

I ens oblidarem de tot el que ens fa mal, de tot allò que ens neguiteja o no va com esperàvem o volíem. De tots els fracassos que inunden el passar dels dies. No hi haurà lloc per a ulls tristos, paraules que no surten, somriures amagats ni forçats. Encara que només sigui per un dia.

Perquè avui fa 4 anys que caminem plegats en aquest petit espai tan meu com teu. Què? picaràs? Recorda, és el vuit8ena. I encara que només sigui una finestra virtual, és tot de vida; ben real i compartida.

ps. El cert és que avui podíem sopar a casa amb els amics no virtuals i hagués estat xulo fer-ho coincidir, però no m'hi veig massa en cor, tot i que aquest post porta escrivint-se una setmana a estones.
Gràcies per venir, gràcies per ser-hi aquests anys. He mirat enrere, els posts de celebracions passades, i ja som uns quants els que fa temps que caminem plegats. D'altres heu anat arribant i alguns ens han deixat.
I també gràcies als no blogaires que de tant en tant passeu. Aquest lloc també és vostre.

Vull una sopa!

2012-02-01T16:29:00.005+01:00

Que una servidora vulgui prendre una sopa, només pot ser per dues raons:

a) no queda res més al congelador.

b) fa moooooolt de fred.

ps. I en aquest cas, és per la segona. Ah, i tb és un bon motiu per tirar avall cosetes enquistades a l'estòmac com el post d'abans.

Ridícul

2012-02-01T13:00:00.002+01:00

Avui torno a tenir sensació de ridícul.
Penso i repenso molt i en canvi, les coses passen davant meu sense veure-les.
Avui no puc amb res.
No puc creure-m’ho. Sempre es repeteix.
Sento com si tothom tingués dret a riure’s de mi. I jo no tingués dret a res.
Avui no puc fer com si res. Segurament no és important, no hauria de ser-ho per mi, deu ser cosa de la lògica natural de les coses, això és una jungla.
Avui la lògica em diu que estic condemnada a fer el ridícul.
Condemnada a sentir-me pedacets de vidre fràgil que es trenca en mil.
I quan em sento tan ridícula és com si tornés aquella nena de 15 anys que pensava que ja havia deixat enrere.

Ps. Avui no hi ha lloc a bocins. Sols és un dia gris i plujós.

Dilluns, queda't a un costat

2012-01-30T21:55:00.003+01:00

Els dilluns son tediosos. Odiosos. Mandrosos. Farragosos. S'hi està massa bé sota el nòrdic i treure el nas fa mandra, fa molt fred. Els minuts es fan eterns i les hores impossibles. Sols, de tant en tant algú et fa somriure. Fins i tot et poden desquadrar i desbordar propostes que t'haurien d'alegrar.

Els dimarts son llargs de portar. Jornada completa i moltes hores de feina, però la tarda comença a allargar-se en quant a llum i dóna més de si. I, a més, de tant en tant, hi ha sorpreses, com anar al teatre per quatre duros, com passarà demà.

Els dimecres trenques amb la rutina, i fins i tot, amb sort, sopes amb els amics. Encara que ara ho tinc malament, tant pels diners com per les reunions. Aquest dimecres marató de tres.

Els dijous rejoveneixes. Dia llarg i esgotador, amb berenars-sopars adolescents, per saber qui surt amb qui, què es porta ara, se'n riguin perquè no ser dir emoticones, per filosofar una mica intentant que els somnis de joventut no s'esborrin, al contrari, es facin possibles.

I així arriba divendres, i per fi, te n'oblides dels maldecaps diaris, tot torna a començar i tot és possible. Fins i tot que mengi shashimi.

Així que, millor comenci a pensar què pot passar el proper divendres.

ps. Avui ha estat un dia horrible, no he rascat bola en res i fins i tot algú s'ha preocupat. La tarda ha millorat, m'he quedat novament descansada i de cop, a la dutxa m'he sentit cantant aquesta cançó.
Quines coses que passen, no?

RC: Chop Suey

2012-01-26T16:22:00.002+01:00

- Hola. Gràcies per haver vingut, Senyoreta Arnault. Suposo que no entén res i li ha de ser difícil, també ho és per mi. La puc tutejar? Gràcies. T’he demanat un té vermell, és el que t’agrada, oi? Jo, .... ehem..., no sé per on començar. Em sap greu tot plegat. Se m’ha escapat de les mans. No sé com explicar-ho; et veia cada dia com sorties de casa, tan elegant, amb els vestits tan bonics, amb sabates de taló i tots els complements perfectament coordinats. Sempre li dedicaves un somriure al senyor Smothie quan recollies el diari. Irradiaves una barreja de tendresa, elegància i alegria difícil d’ignorar. Mira que n’ets de seductora, i sembla que tu no ho sàpigues. Un dia vas entrar a la merceria. Portaves un viso que se t’havia fet malbé. Et vaig dir que podia cosir-hi una punteta delicada i que et quedaria com nou. Va ser l’inici de tot. A casa, mentre sargia, vaig tenir la temptació d’emprovar-me’l. M’estava clavat i amb ell posat, per un moment vaig pensar que tota jo podia canviar. Vaig començar a confeccionar peces de roba semblants a les teves, em vaig tallar el cabell com tu i fins i tot, quan un dia vas venir a buscar uns botons per un abric, et vaig preguntar quin llapis de llavis et poses per comprar-me’l, el lady red. No sé quan va ser, crec que una tarda de pluja. Vas sortir de casa sense paraigües i et resguardaves de la pluja amb un diari. Un senyor et va acollir sota el seu paraigües i jo vaig decidir seguir-te. A partir d’aquell dia ho vaig fer molts. Anaves al parc, als cafès, de compres. Molts vespres anaves al local de la Tercera Avinguda. Sempre estaves radiant, envoltada de molta gent, amb molts homes afalagant-te. Un vespre, mentre t’observava des de l’altra banda del local, un home se’m va acostar. A mi!!! Em va oferir una cigarreta i vaig començar a coquetejar amb el cabell, com fas tu. No m’ho podia creure, ja no era un fantasma. Em va preguntar el nom, i és clar Clóe sonava molt més interessant que no pas Gertrude. A partir d’aquell dia vaig saber què era ser tu, què era que un home et correspongués. Vam coincidir al banc, te’n recordes? No em vas reconèixer i em vas dir que t’agradaven les meves sabates. Vaig veure com escrivies un taló; la teva signatura era tan clara i bonica... Tens una pensió familiar vitalícia! Què fàcil és tot quan no has de treballar, oi? Vaig deixar la merceria, la son em podia i les festes m’agradaven molt més que no pas aguantar la vella Patrice i els seus mals. Vaig abandonar el meu pis per llogar l’estudi que donava just davant de casa teva. I tot i així, reproduint tots els teus detalls, avançant-me als teus moviment i millorant els teus descuits, era impossible ser tu. Volia més, però mai aconseguiria que ell em correspongués. T’estima. Per això ho he de fer. No tinc cap altra alternativa. No puc deixar-ho aquí, ara ja no puc rendir-me i tornar a la vida gris que duia. Em sap greu. Me’n vaig, que en Ricky està apunt de picar-te al timbre. Em sap greu. Adèu

Mentre la Gertrude Schimd s’aixecava d’una revolada i pagava el té, la Vivianne Duggs va deixar caure una llàgrima. Va entendre que la Clóe ja mai més existiria en el seu cor. La Clóe que tant li havia costat construir, que l’havia fet venir a Nova York i que tants bons moments li va donar, seria d’una altra. Sabia que el seu cor deixaria de bategar en breus minuts, ja ho havia presenciat abans, el dia que li va servir té enverinat a una jove hereva de Chicago per qui treballava al seu servei, la Clóe Aranult.

Va tancar els ulls i es va sentir descansada. Es va adonar que l’únic que la Gertrude Schimd no sabia és que és impossible substituir algú; cadascú és únic i les imitacions sols una falsedat que tard o d’hora es destapa.

ps. Nova aportació als Relats conjunts. Espero que us agradi, tot i la llargada.

Bocins de dimecres..... i alguns perquè

2012-01-25T17:49:00.004+01:00

★ Una cervesseta ben freda a la salut de Chico&Rita, nominada a l’Oscar (No és que m’encanti aquesta peli, però li tinc una mica de carinyu egocèntric, ves per on. Ah, i també està nominada Midnight in Paris).
★ Complir objectius: m’he apuntat a un curs de punt i ganxet! (llàstima que serà a l’abril, perquè les places de febrer i març ja estaven agafades).
★ Les tardes amb llum: sortir de la feina i que encara hi hagi una mica de claror.
★ Un vermut al sol de diumenge passat (això si, amb coke, que no m’agrada el vermut).
★ La notícia d’un nou embaràs. (aquesta epidèmia és un no parar).
★ La màgia i força de l’any xinès del Drac (perquè jo també sóc nascuda un any del Drac, i perquè li diguin a la Dany si donen força els dracs).
★ Les mobilitzacions (encara que siguin minses, qui diu que no pensem defensar-nos? Que venen maldades i hem de tenir les guàrdies altes perquè no es riguin de nosaltres)

Per què sempre em costen les cançons quan un grup retorna?

Per què, tot i posar-me a la cua del super amb menys gent, és la més lenta?

Per què m'agafa vergonya adolescent per anar a una signatura de llibres tota sola?

Per què sempre poso títols tan horrorosos als posts?

Per què m’embolico posant perquès a tot?

Ps. Quins són els vostres bocins?

Això dels xq potser és una tonteria com una casa. Simplement, que com darrerament postejo poc, doncs aprofito i no em repeteixo tant en les rutines. Simplement per canivar. No sé si la setmana vinent ho faré.
Ah, i per cert, la de la foto és la mateixa copa que en pons007, que m’ha copiat!!! Hehehe
No hi ha cançoneta. Au, va cliqueu i aneu a escoltar Monsieur Cosetau. M'ha costat, sonen seriosos, però ja se m'ha enganxat...no, no, no, no.

Millor junts

2012-01-23T22:53:00.003+01:00

De vegades, no aprecies segons quines coses fins que li dones una segona mirada. O una tercera.

Darrerament em costa trobar pel·lícules que m'agradin. Que m'entretinguin, m'emocionin, em facin riure o em colpeixin. Que em facin remoure per dins d'aguna manera per tirar endavant la setmana, la nit o el dia.

Sento que m'he tornat insensible.

Em sento anestesiada. Com si anés deixant-me portar pel corrent. Sense esma, sense dolor, però sense alegria. Barrinant projectes, neguits, embolics dins del caparró que no deixa de pensar, però que alhora sento ben lluny. De tot i de tothom.

Però la vida, sovint et resitua i et fa deixar-te de mirar el melic. És prou difícil i se't planta al davant d'una manera cruel.

Aquest matí em veia davant del facebook, l'únic canal que tenia per contactar amb una de les nenes que vaig conéixer temps enrere i que ja és una adolescent, i no sabia què dir. No hi havia paraules possibles i alhora era una frivolitat apropar-se a qui és tan lluny però qui et fa patir perquè has vist créixer.

I de cop, la pel·lícula, amb tot que té de semblant i tot el que té de diferent, agafa una dimensió diferent. Li trobes tota la fortalesa, tot el dramatisme i tota l'energia, com la màgia que despren perquè pugui passar a Hawai, doncs no hi ha vacances per sempre. I un munt de matisos, de realitats, de decàlegs i d0idees que sovint se'ns escapen pensant que fem el que hem de fer.

I esperes que pugui haver-hi un amic qui acompanyi, i veus que sí, que n'hi ha. I saps que se'n sortiran. Que miraran endavant. Per difícil que sembli ara.

ps. los descendientes és llargueta, més de dues hores. Però s'ho val. Ara l'entenc i veig que s'ho val. Clooney? Crec que agrada tant perquè és ben diferent als papers de sempre.
Crec que alguna vegada he explicat els meus problemes amb el fb. Molts nanos dels que vaig portar (o acompanyo ara) em demanen amistat (simplement perquè per als adolescents és important tenir molts amics al fb... si, si, banal....). Això té les seves coses bones, xq t'assabentes que ja van a la universitat, que estan enamorats,..... xò tb comporta de dolentes. S'ha d'anar amb molt de compte amb el que es diu o es penja.

La moda del gintònic

2012-01-21T18:36:00.004+01:00

El gintònic està de moda. Després d'uns anys obscurs, fa un temps que torna a tenir dies de glòria a la city cool.

Hi ha locals dedicats a l'art del gintònic. Ara li diuen gintònic d'autor. Amb molts tipus de ginebres, de tòniques i d'acompanyaments. Amb copes grosses, molt de gel i cogombre, llima, maduixes,.... i fins i tot, regalècia.

Però no hi ha manera. Per molt que diguin que si és bona no amarga, el cert és que la tònica em resulta especialment desagradable al gust.

Ho he intentat. La cervessa fins fa poc tampoc m'acabava de fer el pes, i ara ja no demano gairebé mai clares, doncs trobo que segons quines llimonades, espatllen la cervessa.

Però amb el gintònic, em rendeixo. Fins i tot no m'acabo la copa!

Ja pot estar de moda, ser molt més femení, divertit o canviant, que jo continuaré fent el prèssec i demanant el darrer de la carta, amagadet, com si ja no fos el rei de la festa. El whisky.

ps. si, ja sé, el whisky no és gaire femení, xò mira és el que hi ha, doncs el rom tampoc em fa el pes. Això sí, whisky-cola, encara que al cambrer gairebé li agafi un espasme. No es pot anar a llocs de glamour.

Nota a tenir en compte. En algun lloc de tendències he llegit que lo del gintònic ja va de cap a caiguda (el que sempre dic, vaig tard), que el proper en marcar tendència serà el vodka. A aquest encara li podrem donar una oportunitat.

ps2. post de dissabte a la tarda després d'un dia de fer massa dissabte. Cal començar a preparar el vespre!

Bocins de dimecres

2012-01-18T20:46:00.005+01:00

★He acabat Choque de Reyes. Ja toca alguna cosa diferent.

★L'expo de la Maleta Mexicana, el darrer dia, amb molta gent, però igual de xula.

★Allisar-me els cabells. Feia moltíssim que no ho feia. I avui, per primer cop, he enyorat dur els cabells llargs. Aviat farà un any que me'ls vaig tallar.

★Fer una coca, boníssima, modèstia apart!

★Un sms dient que ja té feina, quan encara no ha tancat la quitança d'on l'han despatxat.

★ Tancar completament una finestra.

★ Arribar, canviar el post perquè has sentit que el Barça va perdent, posar en Puyal,... i que marqui Abidal! A veure com acaba.....

ps. I quins són els vostres bocins?

Segueixo pesadeta amb Love of lesbian. Em sap greu... m'encanta aquesta versió.

Saber el final

2012-01-14T18:49:00.003+01:00

Fa molt de temps, no recordo on ni qui. Si m'ho va explicar algú, si ho vaig llegir en un llibre, en una entrevista o si ho vaig sentir en una pel·lícula o en una série de televisió. El cas és que algú, abans de començar a llegir un llibre, llegia la darrera pàgina.

I em va sorprendre. I ho vaig fer. I la vaig esguerrar. Em va dir masses coses del llibre, sabia massa i ja no tenia emoció. Ni encant. Ni sentiment.

Estic atrapada en un món. Brutal. Amb massa guerra. Però que alhora em fascina. I cada vegada que en parlo amb algú, em maleeixo el poc temps que tinc i dedico a acabar aquest petit gran llibre. Fins ahir. Ahir, al llit, d'un plomall tancava el llibre. No podia suportar el que estava llegint. Em feia molt de mal. Feia molt de temps (tant que no recordo que m'hagi passat abans) que no em sentia tan colpida llegint. No podia ser, era massa, però cada paraula que llegia em deia que tot el que el meu cap barrinava era equivocat i que tot és molt bèstia. I vaig estar apunt de deixar-ho córrer.

Amb el llibre tancat, apunt d'apagar el llum, vaig decidir mirar la darrera pàgina. I vaig poder dormir en pau.

Avui, al metro, quatre pàgines més, i em tornava a maleïr haver-ho fet. I és que la curiositat pot matar el gat (però bé, només he perdut quatre pàgines d'intriga).

ps. un altre costum que no sé d'on he tret xò que sí que faig és mirar (perquè no arriba a llegir) el diari al revés. I s'ha de dir que les contres de La Vanguardia estan molt bé!

Bocins de dimecres

2012-01-11T22:32:00.004+01:00

La petitona Júlia.

Una altra setmana laboral de 4 dies.

Les cançons de Love of Lesbian (fins ara no els acabava de trobar el què)

Projectes, projectes, projectes.

La revista Kireei impresa, amb molts blogs de coses boniques.

L'àvia ha sortit de l'hospital.

Llegir tranquil·lament amb el Puck a la falda (fins que decideix mossegar i l'he de fer fora).

Tornen els 90' (pa'lo bueno i pa'lo malo).

ps. Va, que fa massa que no ho pregunto, quins son els vostres bocins?

Les teves mans

2012-01-09T21:42:00.004+01:00

M'agraden les mans. Sempre m'han agradat moltíssim i m'hi fixo sovint.

M'agraden les mans fines, petites, dolces, tendres. Per acariciar, acaronar, tocar. Per eixugar les llàgrimes, amagar somriures entremeliats; per caminar plegats, donant-nos les mans.

M'agraden les mans grans, virgoroses, amb les venes marcades. Per recomfortar, assegurar, portar i ajudar a aixecar-se quan cal.

I aquestes manetes son precioses. Petitonetes, vermelletes, senzilles, delicades, fràgils i plenes d'amor. Unes manetes que t'agafen fort el dit polze i sembla que el món es capgiri. Que fan que tot sigui possible. I t'arrenquen un somriure.

Quan calgui, et seguiré donant la mà. El dit polze, l'índex, la mà sencera. Per la palma, la mona, el sant, quan els pares vulguin fer una escapada, per quan vulguis, per quan et faci falta. Perquè tots els somnis siguin possibles.

ps. perquè hi ha coses que no saps la il·lusió que et fan fins que passen, o fins i tot més tard, quan les has assimilat.

Aquesta maneta, tan petiteta, delicada i bonica, és la maneta de la meva fillola!

Un regal preciós, que em diu que sí, que 2012 serà un bon any.

Això sí, jo no sé si aquests pares saben ben bé què es fan, amb lo desastre i despistada que sóc! Fins i tot mai recordo agafar la càmera per fer-li fotos!!!!!! La posada, robada del pare!

Fred als peus

2012-01-07T22:43:00.003+01:00

Sóc més aviat calurosa i estranyament tenia fred. Per això, i perquè resulta molt més melangiós, íntim, cassolà, m'agrada més l'hivern que l'estiu.

Però no suporto tenir fred a les mans i als peus. Em molesta i inquieta moltíssim. M'agrada dormir sense mitjons (i a qui li agrada dormir amb mitjons?), però de vegades, quan et fiques al llit amb els peus glaçats és impossible adormir-se.

Em dec de fer gran. Darrerament, gent propera es sorpren perquè masses cops dic que tinc fred. I això que aquest hivern no és gaire rigorós.

Decididament, em faig gran. Aquesta nit passada i tot el dia d'avui he passat molt de fred als peus. I és que divendres, vaig punxar.

El que no m'havia passat mai i estava tan orgullosa, el fet de no perdre mai el control, és ja un mite. Avui encara em passen factura els excessos amb un mal d'estòmac (i un mal a tot el cos) impressionant. La barreja dels antibiòtics pel queixal, un constipat mal curat, els menjars i beures de tots aquests dies, la fatiga dels maldecaps familiars, les festes i la inestabilitat emocional pròpia d'aquests dies, m'han passat factura. I de quina manera.

Per sort, ja s'ha acabat el Nadal. I ara, toca tornar a la normalitat, fer bondat i que tot es vagi posant al seu lloc. Fins i tot la panxa. Fins i tot l'ànima.

ps. la foto, un dels reptes d'aquest any: aprendre a fer mitja. I el que m'encantaria fer, uns guants d'aquests, per teclejar el portàtil més fàcilment!

Ps2. Com que ho heu demanat, doncs aquí va la minsa llista de llibres del 2011, que per cert me n'adono que no segueix lògica alguna. Molts autors joves catalans i novel·la fantàstica, amb tocs romanticons. Un altre repte d'aquest 2012, fer-la arribar als 20!

Canción de hielo y fuego: Choque de reyes, Georgre R.R. Martin (acabant-lo).

Canción de hielo y fuego: Juego de Tronos, Georgre R.R. Martin.

Cosas que los nietos deberían saber, Mark Oliver Everett.

El palau de la lluna, Paul Auster.

El Senyor dels anells: el retorn del Rei, J.R.R. Tolkien (relectura).

El Senyor dels anells: la comunitat de l'anell, J.R.R. Tolkien (relectura).

El Senyor dels anells: les dues torres, J.R.R. Tolkien (relectura).

Emma, Jane Austen.

Indigneu-vos! Sthepan Hessel.

Jesús t'estima, David Safier.

L'últim dia abans de demà, Eduard Màrquez.

La llista, Laia Fàbregas.

País íntim, Maria Barbal (començat el 2010).

Totes les coses que hauries de saber abans d'estimar-me, Gerard Guix.

Totes les coses que no ens vam dir, Marc Levy.

L'estrella dels Reis

2012-01-05T19:50:00.004+01:00

Ja heu estat bons minyons? Teniu les sabates ben enllustrades? Anireu a dormir ben d’horeta?

No he fet carta als reis, les coses que desitjo son tan difícils d’aconseguir; crec que millor no les demani, i el que em vulguin deixar, serà benvingut.

A més els reis tenen bona memòria, saben que no els faré cas i avui no aniré a dormir gaire aviat.

Per això, i com que arriben a Barcelona per mar, ja s’han passat per casa i m’han deixat un grapat d’estrelles, a veure si així s’endolceix una mica aquest començament d’any.

N’hi ha una per cadascú de vosaltres, unes quantes per la iaia, que a l’hospital no les pot veure i també pels de casa, que son qui més les necessiten.

Diuen que l’estrella resplendent que aquests dies es veu a prop de la lluna és Júpiter; per la mare sempre ha estat l’estrella dels reis. La miro i torno a ser nena, encara que només sigui un instant.

Bons reis a tots!

ps. L'any no ha començat gaire bé! això passa per queixar-me! I com sempre, el dia 5, de bòlit! Tant, que m'he d'endur les estrelletes encara dins dels motlles, perquè encara son calentes!!!

Que s'acabi ja.....

2011-12-30T22:10:00.003+01:00

Que s'acabi 2011, que s'acabi 2011, que s'acabi 2011,...

Com una nena petita, d'acord. Però que s'acabi ja. I encara falten més de 24h!

Any de contrastos. Any d'extrems, bèsties i completament oposats.

Un any desastrós personalment, i alhora amb instants preciosos. Amb problemes al voltant, però també nous personatges que fan somriure.

Any que acabo completament abatuda però amb ganes d'agafar forces i recomençar. No sé cap on ni com, però sols tirant endavant. És l'única opció que hi ha.

Que s'acabi 2011, que s'acabi 2011, que s'acabi 2011, i així poder gaudir de tot el bo que ens envolta, del somriure de la petita Júlia que avui ha nascut, però que sols l'he vist dormir i espantar-se. I espantar-nos.

Que s'acabi 2011, si us plau. I neixi un nou any, fràgil i espantat, que avanci poc a poc i que tots els maldecaps, malsons, dimonis daquest any es vagin diluïnt suaument.

Perquè ja sé que encara podria ser pitjor però el 2012 no, no pot ser pitjor.

I és que si miro els propòsits que em vaig fer l'any passat veig que s'han anat acomplint: he anat al País Basc, he passat el meu 35è aniversari a Paris, amb les nenes dolentes no vam anar a Londres però si a Palma i preparem viatge, he vençut algunes pors i sé que m'he de sentir orgullosa. Però en canvi, el cert és que he sofert com mai.

Que arribi 2012, un nou any.

Si encara fossis aquí

ps. aquest post havia de ser de mil i una maneres diferents. L'he anat pensant i aquest matí la notícia del naixement de la Júlia ho endolcia tot.

Ah, i en quan al blog, vaig començar l'any plegant, donant-me un descans, que molts heu anat comentant i tenint en compte al llarg de l'any, i miro, i no vaig arribar a estar ni deu dies sense poder estar sense el blog. Darrerament hi sóc menys, en sóc conscient. I molts també m'ho heu dit i alguns fins i tot preocupat. Així que millor no digui res, i ja veurem cap on va tirant aquest petit espai tan meu, tan vostre.

Ps2. No poso la llista de llibres, és tan minsa, però m'ha sorprés perquè només he llegit dos llibres menys que l'any passat i tinc la sensació d'haver llegit molt menys (14 enlloc dels 16 del 2010). Això sí, res de poesia. I si miro els llibres que he llegit, potser trio el descobriment de Canción de hielo y fuego I. Juego de Tronos.

De pelis, vaig deixar la llista a mig any (que també la volia fer). I si m'he de quedar amb alguna, Mitjanit a Paris, sobretot pels riures dels compis amb qui la vaig anar a veure que no entenia . I és que dues setmanes després em durien a Paris de sorpresa.

Ps3. La foto, moment a Paris. Les cançons, diverses. La que vaig descobrir ahir al darrer concert de l'any, Si encara fossis aquí, no l'havia escoltat mai, és preciosa. I crec que m'agrada encara més la nova versió. Però encara no està penjada enlloc. Llàstima.

Fent el turista a casa

2011-12-27T17:26:00.017+01:00

Feia temps que ho tenia pendent. Tant, com temps fa que visc en aquest barri. Un barri canviant, de contrastos però on que també manté l'escència de barri. De vegades me n'oblido que estic a la ciutat.

Barri obrer, barri que li deien el Manchester català. Carregat de fàbriques, graffitis i stencils. Que canvia vertiginósament, per fer-ne un de nou. I alhora manté la seva escència.

Per la xarxa hi ha milions de racons fotografiats, i molts que ja no es poden veure. Molts que quan els vaig descobrir pensava, carai per què ja no porto la càmera al damunt? però fa temps que no m'acompanya. I molts ja no es poden trobar, com un follet amb una escombra que hi havia a la porta d'una casa okupa enderrocada i que em tenia el cor robat.

Avui era el dia, però s'ha llevat ennuvolat. O potser qui s'ha llevat ennuvolada he estat jo. Per sort, a migdia a sortit el sol i he decidit no deixar-ho més. Una primera excursió pel barri.

Hi ha la casa encantada, que ja no ho és tant i a pocs metre. Edificis fashions. Contrastos.

Quan mires amunt, sembla que no s'acabin mai.

Com ho devien dibuixar? sempre m'ho pregunto. I la lona, com la devien penjar?

Més contrastos; grafits, runes i lofts fashions.

I la platja, el que més m'agrada de viure aquí.

Poble de pescadors i amb una plaça preciosa.

I amb la rambla central, que porta posades les llums de Nadal des de la festa major al setembre. Peculiar i estimada, on hi veus tothom passar. On sigui l'hora que sigui sempre hi ha vida.

ps. Hi ha moltes més fotos, i moltes més que en faré. M'he quedat amb ganes de més. I de millorar-les, doncs miro les de la xarxa i son molt millors. A més feia un fred que pelava i un vent que al meu constipat no és que li hagi anat gaire bé. Serà qüestió d'agafar més sovint la càmera.

Bon Nadal!

2011-12-24T11:55:00.004+01:00

"un altre món és possible,
un altre món és necessari"

D'aquí uns dies tornarà
a estar mig buida.
Per tornar-la a omplir
d'instants de vida,
alegria i pau
viscuts al vostre costat"

Bon Nadal i fresquet 2012!
rita

ps. la cita, d'una pancarta de la mani dels indignats del 15 d'octubre. Queda molt per fer i és a les nostres mans.
A la nevera ha estat impossible posar tots els bocins de vida d'aquest any, molts queden dins del cor, fins i tot aquells que fan una mica de mal. Però ara no cal pensar-hi gaire, és Nadal i és temps de pau.
La cançó pot tenir una lletra una mica trista, però és la veu de l'any i és una cançó preciosa.

Dos premis

2011-12-22T23:55:00.004+01:00

Avui ha estat un d'aquells dies que tot et surt al revés. Fins i tot ara m'acabo de barallar amb l'impresora i he desistit. L'hagués llençat a mar.

El dia s'intuïa gris des de bon matí. Només llevar-me, al mal del queixal que em van treure dimarts s'hi ha sumat mal de coll. I ja no sé què pendre'm: entre antibiòtic i antinflamatoris estic super dopada i feta un nyap. Si fins i tot m'he de prendre protector d'estòmac per la cremor que em produeix l'antibiòtic. I és clar, encara he de donar gràcies que tot plegat ha estat abans de la taxa.

La feina, millor no parlar-ne, ja que cada matí el recull legislatiu aguditza la cremor d'estòmac. No entenc què busquen, què passa. La corda s'està estirant massa i ja no entenc res. Decisions que ratllen la legalitat fins al mil·límetre, que sols creen massa mal ambient entre la gent i molt neguit. Em diuen pessimista, però ho veig tot negre. sincerament, espero equivocar-me, però aquest govern, aquesta marea blau fosca no sé cap on ens porta. I als treballadors públics ens estan cullant d'una manera que només et venen ganes de fer el que es creu que fan els funcionaris: posar segells i passar hores, perquè jo ja passo d'esmerar-me. I podria parlar i parlar, però em recordo continuament, que demà agafo vacances i tinc despatx.I que per alguna raó que no entenc li he caigut en gràcia a la cap, suposo que per dir-li les veritats, anar de cara i no fer-li la pilota, però és clar, dient les veritats es perden les amistats i jo no em puc permetre el luxe de perdre la feina mileurista que tinc. I no sé perquè no m'imposa com a altres caps i em genera confiança, de manera que dic el que crec, i és clar, no vaig bé.

I bé, la loteria ni un cèntim.

Però el dia ha estat un gran dia. Un 22.

Han nascut el Nil i el Marc. I em fan immensament feliç. Dos neixaments esperats i molt desitjats. Dos parts induïts per raons ben diferents però que fan que tots els neguits quedin lluny i sols pugui somriure. Ells son el demà, per qui hem de treballar avui.

Així doncs, millot anar a dormir amb un somriure, i és que d'una manera o d'altre, resistirem. A les marees blaves.

ps. Ahir, nit de pongo i riures, em van parlar d'aquest vídeo. Realment bo!
No podré acabar la felicitació de nadal per enviar-la a tots els compis de la feina a temps. què hi farem... un desastrillo...

RC. Bocca della verità

2011-12-17T19:49:00.004+01:00

Vaig viure quatre anys a Roma, i d'això ja n'han passat deu perquè hi hagi pogut tornar.

Hi vaig arribar enfadat, l'empresa m'enviava a una ciutat bruta i vella, el bressol del món, deien, però per a mi era un taüt que enterrava ben al fons les meves aspiracions d'anar a Nova York.

No hi veia ni un bri de bellesa. Les cases eren antigues, els carrers amb llombardes, pudor d'humitat a les clavegueres i el trànsit infernal que em posava dels nervis. Mai arribava a l'hora enlloc. La gent volia fer-se amiga meva, fins i tot quan no els deia res; els companys de feina em volien treure com fos del petit apartament on passava les hores, però jo m'hi negava.

Una nit, mentre redactava la meva dimissió, a la televisió pública italiana van posar Vacances a Roma. Em vaig quedar embadalit. Semblava una altra ciutat. En blanc i negre, però hi havia tanta llum, com no l'havia vist cap dia. I no sé perquè, la pel·lícula em va portar cap aquell racó rere el Forum per veure la Bocca della verità.

Bé, sí, de seguida ho vaig saber. Allà hi era ella, menuda, distreta, jugant i rient fent veure que es quedava sense mà en posar-la dins la roca. Només feia que riure i fer anar els cabells curts amunt i avall, jugant amb el mocador a ratlles del coll com si no hi hagués ningú més que ella i els seus amics. Fins que ens vam trobar amb la mirada. I em va prendre el pèl; em va prendre el cor.

A partir d'aquell instant, la ciutat va ser completament diferent. Corríem amunt i avall pels carrerons entorn el Campo di Fiore, passejàvem de nit vora el riu i se'ns feia de dia xerrant a les escalinates de Piazza Espagna. Menjàvem pizza al taglio pel Trastevere, llegíem mentre preníem un cafetó tranquil rere la piazza Navonna i em feies passar vergonya fent veure que t'anaves a ficar dins la Fontana.

Després, ens vam haver de separar, quan ja no em volia moure d'allà, em van enviar a aquella ciutat de gratacels on no podria veure els colors del cel i els núvols com els veiem estirats a la gespa de Villa Borghese.

Ens vam estimar en aquella ciutat d'on no podies marxar, i ara que hi torno, cada un dels seus racons, em recorden a tu.

I aquí estic, apunt per posar la mà a la roca, perquè se me la mengi si no és veritat que mai he estimat com et vaig estimar. Perquè se me la mengi si no és veritat que no et puc retrobar.

ps. segona aportació. Aquesta més o menys sí que és l'ensucrada que tenia pensada.

RC. Bocca della verità

2011-12-17T02:31:00.003+01:00

Recordes aquell viatge a Roma? Aquell estiu, aquell juliol calurós.
Un gran viatge, amb sorpreses, sopars preparats, detalls increïbles, carrers sense atrevir-se a creuar, visites i somriures.
Amb runes i història. Amb passejos vora el riu al vespre, festes al Trastevere i al Campo di Fiore i una ciutat eterna als nostres peus.
Amb gats, gelats i vins. Allí va ser on va començar la nostra afició a brindar en copa de vi.
I calor.

I vam arribar a posar la mà a la Bocca, després d'una cua llarga, esperant que no se'ns engolís ni ens mossegués. Desitjant que els nostres somnis de joventut s'acomplíssin.
I també vam llençar la moneda a la Fontana esperant tornar a somriure i ballar. Fent de la nostra vida un camí planer.
I tot era fàcil.
I tot era senzill.

Però ara, ara ballem al costat sense saber què dir-nos. Amb un silenci incòmode que ens trenca per dins.
Amb les arruges que marquen el què ens ha passat.
Com si aquella bocca ens hagués engolit l'ànima del què creiem etern i que no sabem com esmenar.
La nostra amistat.

ps. Nova aportació als Relats Conjunts. Avui he estat pensant un relat diferent, cursi, com són sempre els meus, però diferent. Potser l'escrigui. Però ara m'ha portat aquest. de vegades hi ha coses que s'escriuen com si no tinguéssin sentit, però que surten soles. Només es poden deixar anar.

La persecució del ninotet de gingebre

2011-12-14T14:32:00.006+01:00

Tinc un amic txec que quan va rebre un paquet amb el conte del Patufet perquè la seva filla llegeixi contes catalans i en català als USA va sentenciar que els catalans som ben estranys. Una espècie curiosa i de costums escatològiques com cap altra que hagi conegut. Entre el caganer al pessebre, el caga tió com cagador de regals, la llufa pel dia dels innocents, els pets de grup musical de referència o el pet de llop com a bolet apreciat, sols li calia el conte del patufet per confirmar les seves sospites.

A mi, el que encara m’estranya és que sigui capaç de creure’m i continuar posant-li màgia a un tronc que caga regals quan l’estomaques i en canvi el conte del Pinotxo em produeixi certa basarda. M’agrada tan poc. Un tronc que per obra, gràcia i amor d’un fuster de primera adquireix vida. El cert és que mai m’ha agradat i crec que mai l’he arribat a escoltar sencer, encara que sé que una balena se l’engoleix, com la vaca que es menja el Patufet que dorm en una col, molt més real i propera als nostres camps sense anar gens lluny. Em crec molt mes tenir un tronc a casa, tunejar-lo com una drag-queen amb pestanyes i morros i fer-lo sortir cada nadal del seu cau perquè sota la manteta de quan érem petites, ens cagui aquells regalets, detallets que a la mare tant li agrada preparar cada nadal.

Però si hi ha un personatge que em crea encara més angoixa, aquest és el ninotet de Gingebre. Una galeta, si us plau!!! Si és que ni a Shrek es salva, amb aquella veueta que em posa nerviosa i que m’espanta quan s’infla i es torna un gegant. És així quan se m’apareix als pitjors malsons. Potser li hauré de demanar al txec que enviï el conte americà perquè no hi ha manera que li trobi la gràcia.

I el pitjor és que aquest any s’ha posat de moda i està per tots els racons del món. Tot de galetes amb el ninotet de gingebre. Tot de receptes possibles per fer i aquell somriure que sembla que em persegueixi amb certa sorna. Potser és un mal auguri per aquestes festes. Potser simplement és que he de menjar més dolç encara que em faci molt mal el queixal. Potser és simplement que aquest coi de globalització ja no sap què més intercanviar. Això si, m’agrada pensar que algun any el tió serà estomacat als USA o que el caganer serà mundialment posat als pessebres. Bé, si més no, sé que en un petit racó dels Los Angeles ja ho està.

ps. A. ja sé que ets fan del ninotet de gingebre. I'm sorry! però de debó... no puc amb ell.

L'estat de la Unió

2011-12-09T09:53:00.003+01:00

Només sé que ja no sé res. La meva assignatura preferida a la universitat va ser Dret Comunitari Europeu. Els meus primers raonaments polítics eren aquells que em qüestionàven el tema de la independència de Catalunya, doncs si optava per una Unió Europea perquè ens volíem separar? Em semblàven pensaments antagònics unió-separació (i em va fer molta gràcia saber que era un plantejament similar al que creia Pasqual Maragall, amb el seu federalisme). I encara que ara sé que una cosa no té res a veure amb l'altra, em continuo plantejant tot plegat.

M'agrada considerar-me europea, com m'agrada sentir-me mediterrània i catalana.

No entenc res. Tot plegat em supera. Només sé que no sé res, que som titelles de tot plegat i que com vaig llegir en algún lloc fa temps, els temps d'ara són els de la informació i alhora estem més desinformats que mai.

Creia en la vella Europa des dels països escandinaus, passant per la potent Alemanya, els frikis anglesos, els estirats francesos o els seductors italians. Em fascinava poder pensar que ens unim per fer-nos més forts. Però em persegueix el pensament que tot plegat és mentida i que només son interessos i que els pobres, continuem més pobres. I ja no sé què és bo i què és dolent; pels estats, per les economies, per les persones.

Recordo que els meus professors insistien que mentre no hi hagués una acceptació de cessió de sobirania política la Unió Europea seria paper mullat. I així es demostra, estem en un moment clau, i només s'ha arribat per una crisi econòmica. Tothom vol tirar endavant, tothom vol salvar perquè és l'únic camí però ningú vol cedir el seu poder. Estem en un moment d'inflexió i tot em fascina i alhora em preocupa. Se m'escapa i no entenc res. Aquests dies penso que com m'agradaria poder tornar a anar a classe i sentir algunes veus.

I enmig de tot, un estat de txitxarel·los. Amb un govern encara no nomenat i que ves a saber on ens portarà.

ps. I contrasentits de tot plegat. Muntar una cimera com la que estem vivint costa una burrada de milions d'euros.

Bocins de dimecres

2011-12-07T14:53:00.003+01:00

★pensar una escapada (finalment tenim destí, Irlanda i és que em vaig posar tonta dient que a Alemanya no volia anar a gastar els 4 euros que tinc, em semblava incoherent amb mi mateixa…. Ara toca buscar data, que encara serà més difícil, i començar a estalviar... ) .

★els sopars a casa plens de cants i riures. I per primera vegada a la història, tenir el sopar preparat del tot quan arriben els convidats (és clar que era fàcil, pa amb tomàquet i embotits, truita i sols uns montaditos per preparar...) .

★Un dia reparador, caminant per la ciutat, anant al Festivalet per primer cop i acabar al cinema.

★Que em sorprenguin recordant detalls de fa temps enrere.

★Descobrir tendresa i delicadesa.

★Trobar, per casualitat, el primer dels regals.

★El Petit Caus, versió vi negre (el vi blanc ja és un clàssic.. i el Gran Caus, haurem d’esperar temps millors per descobrir-lo....)

★Avui començo el pont!

★Regalar-nos un massatge per celebrar un aniversari avui: Felicitats, C!

Jane Eyre

2011-12-05T17:31:00.003+01:00

“Vols dir que no series més feliç si provaves d’oblidar la seva severitat i els sentiments apassionats que et provocava? Jo trobo que la vida és massa curta per malaguanyar-la alimentant rancúnies o fent llistes de greuges. En aquest món tots som culpables, tots estem carregats de defectes “

Jane Eyre. Charlotte Brönte

Mai ningú va dir que fos fàcil. Tant cert com difícil de recordar. Mai és prou dolorós, sempre et pots sentir encara més trist. Encara pot ser pitjor.

Quan et sents ferit, malmés, no hi ha res que guareixi, no hi ha manera humana de somriure.

Cal ditància, temps, cal deixar passar aire, mullar-te de pluja, tapar-se amb una manta i menjar calent. Temps etern.

Per refer-te. Reconstruir-se. Perquè cal recordar que sols així es pot somiar que viuràs el millor.

Mai s'oblida el dolor, però no es pot viure amb rancúnia. Sols fa que no llueixi el sol.

I quan t'has refet, t'has sentit lliure de tot, llavors és quan sents la crida del teu cor. Que et porta a allà on estimes.

ps. “Has llegit Jane Eyre?...uuuuau, això sí que és un llibre”A.

No, encara no ho he fet, però el llegiré, he entés el perquè (trigaré, perquè tinc joc per temps, i entre joc i joc busco algo senzillet). Per variar, he vist la pel·lícula abans. Una, de les moltes versions que han fet i que mai havia vist ja que era una història que no em venia gens de gust. Molt obscura, dura. Però ara afegeixo, fascinant.

Ara no sento cap crida. Només el miol del puck, que ja és molt.

ps2. Per cert, d'on ha sortit aquest troç d'home? carai!

1 de desembre

2011-12-01T22:42:00.003+01:00

Dia Mundial de la lluita contra la SIDA. Fa pocs dies es commemorava el 20è aniversari de la mort de Freddi Mercury i en fa 30 que es va detectar el primer cas de SIDA. Si ell avui encara visqués, veuria com ha avançat el tractament d'aquesta malaltia, fent-la enlloc de mortal, crònica. I podria continuar cantant amb la seva veu única, movent-se d'aquella manera que sols sabia fer, fent votar la gent als estadis, fent-nos cantar i somiar. Malaurdament ens queda el seu record.

Avui és una malaltia crònica. Però només per a uns quants. Per a molts, sobretot aquells d'allà abaix, on no ens agrada mirar gaire, qui ens fa llàstima però que no sabem fer-nos iguals, encara és símbol de mort (com la fam o la guerra).

Encara hi ha molta feina per fer. I només tenim les nostres mans per posar-nos-hi.

Em vaig topar una vegada a la SIDA i per això és una causa que no m'és indiferent. Era molt joveneta i encara era una malaltia desconeguda. I no vaig reaccionar com hauria. No sabia què implicava i com tractar-ho, però aquella reacció em va fer mal a mi mateixa durant molt de temps. Encara me'n fa. Sovint penso en aquella persona, sobretot el dia d'avui. Viu, sobreviu més aviat. Però d'ella vaig aprendre que no es pot viure amagant-nos, fent veure que hi ha coses que no ens poden passar o no poden ser properes, que no podem reaccionar amb por. Només volem ser estimats, siguem com siguem.

ps. La foto, de la fanal blau. I per cert, heu intentat escriure el dia d'avui en números diverses vegades i ràpid? com costava!! he posat totes les variants possibles entre 1 i 2.... xò això molt em temo que serà cosa d'un altre post.

Bocins de dimecres

2011-11-30T17:46:00.004+01:00

★l'olor de tota la casa a eucaliptus.

★encertar el primer enigma del McAbeu.

★el dibuix de la Carme.

★la tornada de la Núr i la seva gran notícia.

★el calendari d'advent.

★l'arribada d'una comanda especial.

★un bany recomfortant i eixugar-se amb tovallola neta i suau.

★l'escalf de la mantena al sofà.

★gairebé apuntet per començar Choque de reyes i apunt d'acabar la primera temporada de la série de la TV.

★retrobaments i posades al dia.

★una excursió de tarda a Lleida, anada i tornada.

★esperonada per la Martulina, i tot i que costa trobar-los, torna a escriure bocins.

Temps d'espera

2011-11-27T11:37:00.002+01:00

Hi ha temps d'espera etern. Esperar que arribi aquell moment desitjat, aquella quedada que et fa tenir ànsia i un somriure entre desitjós, espectant o espantat. Aquella quedada que et fa mal a la panxa quan no saps com encarar, que t'incomoda i et fa sentir un nyap. El temps que queda per entrar a fer un exàmen o per entrar a la visita del dentista. Minuts que semblen que mai acabin. Un rellotge que sembla que no giri.

Hi ha temps que no sé si passa ràpid o lent, però en tot cas és un temps d'espera suau i dolç. Per preparar-se, sense presses per un nou canvi. Temps per estimar qui creix dins, temps per acariciar una panxolina, o fins i tot tres, per imaginar com tindrà els ullets el Marc, si el Nil s'assemblarà a sa germana o com serà de gran el somriure de la Júlia.

Hi ha temps d'espera de qui necessita temps. Temps per reconstruir-se i retrobar-se, mirar-se endins, agafar força i no deixar-se perdre més. I hi ha temps d'espera de qui no sap què espera.

Això si, sigui com sigui, el temps mai s'atura. Arriba l'advent, el temps d'espera i per preparar-se el Nadal. Un nou Nadal. Temps de tot un any que malgrat els eterns temps que ha tingut aquest any, passa molt ràpid.

ps. I aquest Nadal a mi m'esperen tres naixements dels fills de tres parelles amigues. Tres històries ben diferents, totes tres molt estimades.

La planta dels diners

2011-11-21T23:56:00.004+01:00

No sé era el dia més indicat, avui és un dia de cares llargues, de qüestionaments i de desconsol (per molt que ja ho sabíem). Però potser sí; cal tenir esperança i la mare ja té aquestes coses i el seu balcó i les plantes no s'aturen ni que estigui encara convalescent. De la terra en neix vida, de les cendres en pot néixer vida. I és que l'economia domèstica, apunt de ser rescatada per l'economia mundial i la particular, està tan moixa com la planta dels diners que tinc a casa. Quan l'Elfreelang va parlar de la planta al seu blog com a solució de la crisi, semblava que la meva remuntava. Però va ser una falsa alarma.

La mare, un pou de saviesa, poc a poc em va anar cultivant una de nova. Dels darrers esqueixos de la iaia Esther, amb terra del iaio portada del Penedès. I avui, fos com fos -i això que fa temps que no ve per casa i no sap com està el meu balcó-, amb pluja inclosa, era el dia que me l'havia d'endur a casa. Perquè mai s'ha de perdre l'esperança i s'ha de treballar, amb esforç i sense rendir-se, i l'esperança sempre està tenyida de verd.

Oi que és preciosa? Si està florida i tot! No sé si portarà bonança econòmica, un dia ben gris i plujós que ens diu que venen temps foscos, i ni el verd pot fer-hi gaire. Però intentaré tenir cura, mesurar bé les inversions de bons, els regs i el lloc on posar-la. Confiar i esperar que no segueixi el mateix camí que l'anterior.

ps. la mare diu que la planta dels diners no es pot comprar. Que te l'han de regalar (com totes les coses que porten sort i aquestes coses). Algú en vol un esqueix?

Buscant, buscant el post de l'Elfreelang, el que m'ha fet més gràcia és que va fer el post el dia de l'aniversari de la mare.

Les cares al metro

2011-11-18T22:34:00.004+01:00

Cares. Una noia que s'adorm, se li tanquen els ulls irremediablement fins que se n'adona perquè és apunt de perdre l'equilibri. Una dona capficada amb les celles ben juntes que sembla que surti fum, potser intenta quadrar mil i una obligacions, potser fer fora els maldecaps. Un noi enviant un whats'up rere whats'up, sense cap tipus d'emoció, sols el passar del temps.

Una senyora amb la mirada perduda, absorta en un no res. Una parella que no parla. Un noi negre amb la mirada trista i amb una bossa feta de troços de tela on es deixa veure la nansa d'una bossa de mà. Una àvia sense esma per aguantar les parpelles. Una noia dempeus que se li escapa una llàgrima.

Estranyament es fa silenci en el vagó. Cadascú a la seva, pacientment esperant que arribi la parada i baixar. No hi ha emoció, ni divertides converses. Tot és gris i ni un amable somriure d'anem tirant o de és divendres a la tarda.

Arribem a Bogatell. La dona de davant meu, inflexible amb l'esquena ben recta i les cames ben juntetes però amb les ulleres tortes, s'aixeca. I llavors, just llavors es veu una nova cara, la meva reflectida en el vidre. No desentona en el conjunt.

ps. Quan vaig en metro normalment vaig llegint o submergida en els meus pensaments i aïllada de tot per la música. Però avui estava tan cansada que ni això. M'he posat a mirar al meu entorn.

Quan sents que fas justícia

2011-11-15T22:57:00.003+01:00

Diumenge a la tarda vaig estar veient Philadelphia. Feia molts anys que no la veia i em va commoure. Moltes coses em van fer plorar i fer agafar una òptica diferent de la pel·lícula. Volia fer-ne un post. O dos; o fins i tot tres. Sobre com ha canviat la societat aquests darrers 20 anys (si, si, 20 anys!) en relació amb l'homosexualitat, o com ha canviat el SIDA. Com superem els prejudicis i ens enfrontem quan alguna cosa ens fa por. Com la discriminació encara pot ser present en la nostra societat. Fins i tot, sobre la desesperació, la tristesa quan sents que no te'n surts. Una imatge, la del personatge del Tom Hanks, quan surt de veure un advocat i està completament abatut. Fins aquesta vegada no havia entés aquella cara, aquella desesperació, resignació davant el fet de haver mostrat totes les cartes i no obtenir ajuda. De no saber per on encaminar-se.

Però no els he fet.

I avui, després d'un dia de feina ben llarg, com el d'ahir, em venien al cap unes paraules. Les que Andrew Beckett diu quan dóna el seu testimoni durant el judici “m'agrada el dret. I tant que m'agrada. Tot el que l'envolta, i sobretot, el fet que, de tant en tant, pots fer justícia”.

A mi el dret no em mou excessivament. Mai vaig voler ser advocada, és un món massa agressiu i competitiu per a mi. Però indirectament, d'una altra manera, hi treballo. Alguna vegada ja he parlat del neguit que em suposa el fet de contrariar els meus valors, el que crec quan he d'aplicar el dret. En el fet d'haver de fer prevaldre els interessos del lloc on treballo als ideals. I de lo malament que et sents quan xoquen.

Com a jurista (que no m'agrada massa, em sona seriós i pretenciós, i no reflecteix el que faig) he de buscar tots els plantejaments. Hi ha la màxima aquella que diu que l'escrit és el que preval. Però també aquella que en dret tot és interpretable.

Ahir em perdia. Sentia que em perdia i estava completament abatuda. Un Reial Decret i diferents maneres d'entendre'l. I em veia buscant maneres d'interpretar allò en el que no crec per poder donar resposta a tots els plantejaments que es pugéssin donar. Per sort, em van sostenir i algú em va entendre. I va fer que fés prevaldre el bé comú per damunt de l'interès particular.

Sento que ahir vàrem fer justícia.

I tot i que avui, el diable ja ha buscat tres peus al gat i es torna a replantejar tot, em continuo sentint satisfeta, que continuo sentint que tinc la sort de treballar en algo que realment val la pena. Feia temps que no ho sentia.

ps. No he trobat la cita textual de la pel·lícula. Ah, i també podia parlar de la meva inseguretat a la feina. Però, potser millor deixem-ho còrrer, ja que de moment tot va amunt i em veig capaç d'afrontar altres pollastes, fins i tot de plantar a un advocat d'aquells durs, durs.

La safata d'entrada

2011-11-11T15:47:00.002+01:00

Ser despistada i no semblar-ho. Aquesta és la qüestió.
I no és tasca gens fàcil.

Els que et coneixen i accepten tal i com ets, doncs bé, s’enriuen quan poden (i quan no, també, i ajuda a desdramatitzar situacions). Però els que no, de vegades, al·lucinen.

I és que és una manera de ser difícil de portar, sobretot si es combina amb una altra variant complicada de gestionar: ser tremendament desordenada o caòtica.

Per no caure en l’absoluta desesperació, cal buscar-li “truquillus” a la vida.

En la vida privada, un munt. Em comporta que l’agenda tregui fum (encara que me la miri poc), que no m’importi caminar i caminar per anar amunt i avall amb les tasques que m’oblido. Que tingui post-its a la nevera per penjar-los a la porta de sortir de casa i així recordi agafar l’entrepà, posar menjar al gat o engegar la rentadora. Que les plantes siguin extremadament supervivent. Que les piles de papers i notetes s’amunteguin el mínim possible. Que els amics gaudeixin d’una gran paciència.

Però i en la vida professional? Doncs en aquesta vessant, els “truquillus” han de ser molts més. Comporta que t’hagis d’organitzar i reorganitzar molt i molt, ser terriblement conscient del teu tarannà. I podria dir que ho aconsegueixo sobretot quan la meva companya em diu que sóc ordenada. Doncs la gestió d’ordre arxivístic i de paperassa arriba a nivells molt alts. Però no és perquè m’agradi l’ordre sinó una qüestió de supervivència. I és que o està ben endreçat o morim. I o tinc l’outlook, la llibreta de notes, els arxius endreçats i els pos-its o no sortiria res de res.

Però per damunt de tot, una de les peces claus, tan a casa com a la feina, és la safata d’entrada. No m’agrada que se m’amunteguin els correus a la safata. Quan els contesto i dono per tancat un tema, els guardo en carpetes (això sí, tots ben guardadets per poder recordar). I és que si s’amunteguen a la safata, van quedant a baix i llavors cauen en l’oblit. I quan cauen en l’oblit i un dia te n’adones, llavors és una catàstrofe.

Tinc les safates d’entrada massa plenes (les del correu de la feina i les dels dos personals principals). Masses temes oberts, masses oblits i temes sense tancar. Masses coses en les que pensar. Tantes que fins i tot, temes tancats apareixen posant més càrregues de les necessàries.
Llàstima que seria una irresponsabilitat esborrar-los tots, per molt que, en la majoria de casos, és el que voldria fer. Fer net del tot, amb la safata d’entrada buida per tornar-la a omplir.

ps. Bon 11/11/11. Teniu cupó? sé, del cert, que continuaré tan pobre com fins ara. Sols desitjo que continuï lluïnt el sol. La cançó, d'Okkervil River, que van actuar ahir a BCN. D'aquells concerts que amb tot plegat ja no et pots permétre (com tantes altres coses)

Llamp de llamp!

2011-11-07T23:06:00.004+01:00

Quan me'n vaig assabentar no ho vaig veure massa clar. De veritat? En pel·lícula? Però si ja han fet els dibuixos. No tenen idees. No em feia el pes.

Després vaig llegir una entrevista. Resulta que els directors i productors son l'Spilberg i en Jackson, dues bèsties del cinema, que sempre ens fan gaudir de la butaca i emocionar-nos com nens. Però no. De veritat, un còmic al cinema? I aquesta barreja dibuix-carn i ossos? Una mica cutre, no?

Finalment i per acabar-ho d'adobar, resulta que els Dupont i Dupont son Hernández i Fernández!!!!!!! Llamps de llamps, això és imperdonable!!!!!!!!!! com serien els insults d'en Haddock? I les trastades d'en Milú? Què estrany tot plegat.

El misteri estava servit. De veritat El secret de l'Unicorn s'ho valdria? Mmmm, no em convencia gens ni mica.

Però poc a poc, el cuquet es va arrelant, i sense saber com arriba el dia de l'estrena i tens unes ganes immenses de veure aquesta pel·lícula. En català, tal i com has llegit els llibres, al cinema, en gran, a emocionar-se i deixar-se emportar per la fantasia del tot és possible dels còmics.

I que consti que no sóc pas com ara en diuen Tintinóloga. Sols he tingut un parell de còmics a casa, però recordo haver-los llegit tots a l'escola i anys més tard als vespres quan feia de cangur. Això si, el lavabo de casa és presidit per la portada del Lotus blau, que em va portar ma germana de Brusel·les.

I gaudeixes com feia temps que no gaudia al cinema, amb un nen al costat que semblava envadalit a la pantalla, mentre ric amb en Milú, em fascina com d'aconseguit està el Capità i fins i tot em commociona la fisonomia del Tintín. Reconec petites coses d'altres llibres i em deixo endur des del primer instant, des del primer fotograma de la capçelera, de la música i de les imatges.

Això és cinema. D'entreteniment, però CINEMA. Passin i vegin, que tots els maldecaps s'esfumaran.

ps. I per cert, com m'agrada el cinema en català! de debó, no creuaré la ciutat en una militància aferrada a veure pel·lícules en català, però tan de bó, n'aprenguin després de veure la sala d'ahir plena. I entenguin que si doblen més cinema en català, més gent l'anirà a veure. Que no s'hi val pel·lícules de poca tirada o en sales apartades.

La foto, que li vaig dir al Porquet que la posaria, i és clar, no podia no posar-la. Però com m'ha costat fer una foto al pòster que es veiés que era el lavabo i quedés una mica decent. A, i que xulo és el Picnik!, com ajuda que les fotos semblin més maques.

Esl primers dies d'universitat

2011-11-04T22:26:00.001+01:00

Aquesta tarda he vist les pestanyes més llargues del món. He vist un dels nens del centre, que quan era petit tenia les pestanyes més llargues del món, tant, que se li quedàven enganxades i doblegades als vidres de les ulleres. Té uns ulls preciosos i ara que ja no porta ulleres s'entesta en mig tancar-los per fer-se l'home dur i interessant.

Perquè sí, aquell nanet que va aparèixer quan encara no tenia els 6 anys i que sempre ens va acompanyar amb aquell somriure mig melancòlic mig espantat de qui no ho passa gaire bé ni ho té fàcil a la vida, doncs aquell nanet ja és tot un homenet de 18 anys acabats de fer.

Com passa de ràpid el temps (i que iaia que em sento dient això), però aquell grup, un dels més recordats per tot el que van fer ja s'han fet grans.

Gràcies al facebook (si, si, el facebook) vaig seguint la seva pista (tafanejant sense malícia) i alguns d'ells han començat la universitat. Sempre seran els nens dels Goril·les, crec que mai els sabré veure com joves i adults. Però sí, alguns d'ells han començat la universitat i els primers dies anàven explicant les aventures. Era molt divertit.

Em van transportar als primers dies meus de la universitat. Com aquells primers dies coneixeria gent que ha passat a ser molt important. De qui aprendria i continuo aprenent molt. Recordo la primera persona que vaig conèixer, justament a la cua de secretaria fent la matrícul·la, o les del primer dies, les mallorquines rossetes que em van acollir amb els braços oberts entre tanta gentassa. Crec que les persones de la universitat que encara son presents a dia d'avui van ser precissament les que vaig conéixer els primers dies, els primers mesos. Tot un món nou que s'obria davant nostre, tot una nova aventura, l'aventura que després ha anat canviant i que perdurarà. I que ara veig que es repeteix en els ulls (o més ben dit, en les paraules escrites) de tots els noiets i noietes.

ps. el noi de les pestanyes més llargues del món no va a la universitat, però com li dic no per anar a la universitat li assegura un futur. La seva personalitat és el que el farà triomfar, n'estic segura. Però això ja és una altra història.

Per cert, altra cosa és el que implica tenir al fb menors (que no m'agrada massa, la veritat, però tampoc els sé dir que no). Però això també és un altre post.

Ps2. A algú li agraden els canvis del reader? D'acord que no m'agraden els canvis en general, però aquests no valen res!!!

Aquesta nit ha plogut

2011-11-02T22:49:00.002+01:00

Es veu que aquesta nit ha plogut. Ho han dit els tolls d’aigua pel carrer a l'hora d'anar a treballar.

El sol ha sortit i s'ha amagat durant tot el dia, jugant al gat i la rata.

I ara torna a ploure.

Aquesta nit passada no he sentit ploure, tampoc m'han escalfat els rajos de sol i ara, torno a no escoltar la pluja.

Dormiria hores i hores, tan profundament com pogués i sé que per més que dormís, em continuaria sentint cansada.

I és que el caparró no descansa.

Novembre porta el fred, els colors de la tardor, les nits eternes. Temps de recolliment, temps d'enyor i melangia. Temps per retrobar-se a un mateix?

ps. i mentrestant fantasejo pensant que Arya seria un bon nom de gata, encara que sempre havia pensat que si tinc un altre gat (recomenat per la veterinària del Puck que sigui una famella, pel caràcter que té el gatet) es diria Eowyn (és clar que el Puck també s'havia de dir Bagheera, la pantera negra, el meu felí preferit). La raó em diu que no he d'agafar un segon gat, segurament no ho faré, però com m'agradaria.

Sopars a casa

2011-11-01T01:22:00.004+01:00

Fer sopars a casa tenen aquesta tradició. No puc parar taula. Les coses queden al moble de davant el sofà. Les copes esperant ser omplertes amb vi, els coberts recollits i els plats per ser servits ben calents. L'amo té que ficar cullerada i sempre està inspeccionant tot detall, de manera que és impossible parar taula. Però de fet ja em va bé, que sempre vaig tard i atabalada amb el menjar. És l'excusa perfecte i la marca de la casa. M'agrada que sigui d'aquesta manera. Que la gent sàpiga on trobarà la copa de vi per ser servit i que sigui a un lloc diferent de la taula.

Avui (o ahir com es vulgui entendre), l'amo, fins i tot ha embolicat la troca encara més. I en una trucada al timbre, s'ha espantat tant que ha tirat dues copes de vi per les estovalles, fent que acabéssim sopant damunt d'estovalles de paper i les estovalles en una galleda a la banyera esperant ser rescatades.

Ell sempre mana. Fins i tot en els antiestamínics que s'ha de prendre un amic. Té el pèl massa llarg (i jo passo massa poc l'aspirador). Sempre vol anar a la falda de qui li fa por, sempre vol cotillejar-ho tot i sovint té que acabar com si estigués castigat en una habitació (i això em sap greu, perquè mira que s'ho passa bé quan va de falda en falda, deixant-se acaronar de valent o mossegant per deixar empremta).

El que m'agrada i alhora em sap greu de quan venen els amics a sopar a casa és que ells acaben cuinant, fent-se seva la cuina, traginant les coses amunt i avall. I jo atabalada sense controlar res. És deliciosament, un desaste encantador.

I la castanyada, sembla que un punt de trobada de casa, un punt de trobada perquè passin tot de coses, com fa dos anys que gairebé incendiem el pis posant les castanyes al forna amb paper de diari. I avui perquè ens retrobessim en aquesta ratxa, desastrosa per molts, dolça per uns quants. I que espero que ens encomanin. Per tornar-nos a explicar les coses del dia a dia, els viatges que comencen, les panxes que creixen, les vides que anem constuïnt malgrat costi.

M'agraden aquestes trobades a casa. Malgrat l'amo sigui incomprès, malgrat vagi atabalada i em faci molt mal el peu, malgrat els antiestamínics, i malgrat demà tingui feina de valent. Quan marxen, em sento amb un somriure commovedor. Oferir casa meva és un regal i que vinguin a casa també és un regal. I és que no hi ha cases de ningú i casa meva és casa vostra.

ps. desitjo que passeu molt bona castanyada. Encara que vagi tard en el meu desig.

La cançó no sé si s'adiu, però és que comença novembre, un mes preciosament melancòlic que m'agrada especialment ( i no sé perquè).

Les coses de Can culer

2011-10-30T18:45:00.003+01:00

Ahir vaig anar a Can Barça. En tenia moltes ganes i és que hi anava amb una amics que aquesta temporada tenen uns abonaments. Em feia especial gràcia, ja que quan hi vaig ho faig sola, i allà em trobo amb mon tiet i els amics de mon pare (i és que a casa sols és soci mon pare, la butxaca –ja prou dolorosa el setembre i gener- no dóna per més, i ens anem repartint els partits. I que el meu tiet no hi vagi i pugui portar algú, és una mica missió impossible).

Ja ho he explicat molts cops, si sóc culer i futbolera és per les tardes de petita al camp, per anar als partits del mini, del Palau, les banderes, els bikinis i córrer amunt i avall de Can Barça amb mon cosí.

És com si fos casa meva. És gegant, hi ha molta gent però no hi he passat mai por. Tan et trobaves els venedors ambulants de coca-cola com en Kubala que et somreia i picava l’ullet. El Barça perdia, la gent rondinava i els puros fumejàven. Però allò era una casa.

On és aquest Barça? Per mi, això el feia més que un club, la pertinença a alguna cosa que et feies propera. Ara, tan majestuós, tants turistes, diners i seguretat fan del camp un espai molt més impersonal. La gent ja no es coneix, els treballadors no tenen perquè viure els colors. Tot és tan diferent.

Ahir havia d’anar de tribuna a lateral per trobar-me amb els meus amics. Mai hagués tingut problemes per anar-hi. Ahir no hi havia manera, amunt i avall i ningú em deixava passar.

Entenc que la seguretat ha d’anar per davant de tot, però de vegades s’arriba a certes absurditats que fan que una bona estona pugui ser un suplici. Que no era un Barça-Madrid o una Champions!

No vaig poder veure el primer gol del Messi, però el segon ja estava amb els meus amics. No en veuria dos més, però això és per una altra marca de la casa, estiar de txatxara o a l’inòpia en el moment que algú marca.

Crec que si no es cuida el soci, aquest deixarà d’anar. És clar que això a la maquinària no l’importa, hi ha tanta cua i tants turistes que volen entrades que, a qui l’importa que es vagin perdent les arrels del club? Sort que els jugadors i tècnics encara les tenen. Però, desenganyem-nos, ara és la glòria, el 5-0 d’ahir fins i tot un tràmit, però no sempre serà així i hem d’estar preparats perquè això passi. Els qui vam viure jornades estrepitoses amb l'estadi mig buit, ho sabem, la resta?

Ps. Això si, m’ho vaig passar molt bé! Cridant i cantant poc, la vergonya em podia, però ballant en Jean Luc creuant les graderies per marxar.

Segurament no tinc raó, però la mala estona et fa veure les coses amb poca prespectiva. I els socis es queixàven de moltes més coses que van canviant. Potser no ens sabem adaptar. Potser millor quan érem un equipet amb aspiracions, quan els partits es jugaven a les 5 de la tarda i tot era més fàcil.

A casa el Camp Nou és Can Barça o Can culer. I la veritat és que no sé perquè li diuen així, però sempre m'ha fet gràcia.

La foto, de ma germana, el dia de celebració de la Champions de la temporada passada.

Què pot passar una tarda de pluja?

2011-10-24T21:58:00.003+02:00

Què pot passar quan has tingut un dia horrorós a la feina? Què et pot passar quan els maldecaps dels pares et saturen i vols fugir a casa teva? Què et pot passsar quan vols parlar, dir el que sents, explicar el què em passa i perquè em passa, que no és pas el que sembla, però que els nusos es tornen a posar a la gola en rebre indiferència, compassió i mentida piadosa? Què pot passar quan comences a creure que totes les pèrdues de darrerament eren sols un entrenament per afrontar aquesta? Què pot passar quan plores i plores com una magdalena per culpa de les hormones? Què pot passar quan has d'anar al hiper sense ganes, amb el cabell encrespat de la humitat (i que de tant curt que és no puc recollir de cap manera), els ulls inflats, un gra prominent a la barbeta, la roba mig desmanegada i mullada amb el paraigua que regalima?

Doncs passa que et trobes un rollete de l'estiu mal gestionat per part meva Que just quan encaro el passadís de la nevera dels formatges és allà, mirant envadalit la secció dels formatges italians.

I jo amb aquestes pintes!!! Com si fos un membre del Ballet rus fent el Llac dels cignes entre camemberts i parmesans, dono mitja volta i començo a caminar ràpid en direcció contrària a qualsevol lloc, intentant pensar ràpid el què dir, intentant recordar que podia passar, que també viu a prop, i decidint que no em sento capaç d'encarar la situació. Amb el cistell buit, decideixo que no sóc prou extrovertida per anar-lo a saludar com qui es troba amb un amic que fa temps que no veu, ni puc temptar la sort i fer la compra com si res o trobar-lo a la cua de les caixeres, que ja se sap que de ràpid no tenen res. I vull marxar, però la sortida sense compra és just a l'altra banda i de tan ràpid que intento anar rellisco i gairebé caic. Per sort, els reflexos encara son a lloc i només semblo una surfera sense taula. Crec que mai ningú ha travessat l'hipermercat tan ràpid i acabo a un altre super força més car que el primer.

Ara, ja sana i estàlvia a casa, amb la pluja que torna a caure insistentment em pregunto què coi faig. Me'n ric de mi mateixa, de l'absurd que és tot plegat i com hauria d'estar acostumada a aquestes coses. Que quan et vols trobar a algú, no te'l trobes i quan no, doncs aquell és justament el moment. I que sóc especialista en això i pensava que estava preparada per tot. Però sobretot em repeteixo com hauria de ser capaç de no donar tanta importància a les coses que no tenen.

I finalment, ric. Em podria enfonsar encara més però no, em ric de mi mateixa, de lo gran que és aquesta ciutat i lo petita que pot ser; de lo gran que és l'univers masculí i de les casualitats que es donen. I que tot és inevitable i possible, que res m'hauria de sorprendre. Quin desastre estic feta.

Això si, ara ja gaudeixo de la pluja. Potser les idees es comencen a aclarir.

ps. Sols espero que no m'hagi vist, quina vergonya. Per cert, que guapo que estava!

RC: Temps moderns

2011-10-21T22:04:00.002+02:00

Em dic Charles. Porto molts, moltíssims anys treballant de mecànic del cor. Diuen que tinc un do per arribar als racons del cors de la gent, per fer-los riure i per fer-los plorar, desofegar-los si cal. No és una feina senzilla, requereix molt d'esforç, tenacitat, elasticitat i molta paciència; les peces són tan delicades que un mínim descuit pot suposar una catàstrofe. Són tan petites que sovint no es veuen amagades entre mil i un engranatges, vasos comunicants i floritures.

Em diuen geni, i la fama i la fortuna em precedeixen. I és que tinc el millor sou: fer bategar els cors, generar somriures i endorfines, generar vida.

He netejats cors plens de brutícia, de rancúnia, de dolor. Cors malmesos per vides poc saludables, per persones que no s'estimen gaire a elles mateixes i es maltracten.

He guarits cors trencats, bocins que semblaven no poder-se recompondre, peces perdudes enmig d'un oceà de llàgrimes.

He escalfat cors glaçats on semblava que seria impossible desfer, gèlids, rocosos, innaccessibles.

He fet pessigolles a aquells cors mandrosos o tímids, aquells que necessiten una empemta per fer fluir la sang i bategar amb força.

Però ara em sento perdut, no sé trobar el defecte o la peça espatllada d'aquest cor. No sé quina vàlvula puc bombejar per ajudar-lo a tornar a sentir amor. Busco i rebusco la manera de tornar-lo a fer funcionar. Però no hi ha manera. Està tan esgotat.

No em puc rendir, no em vull rendir ara, seria un fracàs dolorós, imperdonable. Tornaré a mirar de nou totes les peces, li faré beure els millors olis, li faré agafar força, l'acariciaré tan delicadament com sàpiga perquè torni a sentir-se estimat, però encara que sigui el darrer cor que arregli, que em porti anys i panys, no el puc deixar marcir d'aquesta manera.

ps. Nova aportació als Relats conjunts. No té a veure massa amb el títol del film i del fotograma, i quan escrivia m'enrecordava d'aquest llibre.

West side story. 50anys

2011-10-18T22:01:00.002+02:00

Avui fa 50 anys que es va estrenar West Side Story, diuen que el musical més famós, i per mi, el millor. Mai he vist aquesta peli al cine, però la recordo com de les primeres que ma mare em va deixar veure, sens dubte sabia que m'agradaria (i també perquè la Natalie Wood és la seva actriu preferida, sens dubte s'assemblaven molt)

Joves rebels, una ciutat que espanta, ball, música i amor. I tot amb un cine que ja no es fa, on es posa cura en tots els detalls, que sense dir res, sols amb quatre notes et deixa la pell de gallina i t'emociona. I és que sols començar ja estàs en tensió, sabent que no es tracta d'un barri de flors i violes.

Els Jets i els Tiburones, i és clar sent petita, des del principi et posiciones amb els jets, es feia difícil no fer-ho. El Rick, el noi ros que mai m'he aprés el nom, el babyjohn, el del jersei de llaneta o la noia que no la deixen ser de la banda.

Intenten colar-nos que son joves, adolescents, suposo, però no cola i fan un ball en un gimnàs, Mambo!!! (si voleu tanqueu els ulls i deixeu-vos portar pel so de la trompeta, fantàstic).

I enmig, una de les cançons d'amor més conegudes, i perquè no dir-ho, pasteloses. I és que suposo que la cara de peix bullit del Tony mai m'ha convençut i la fleuma de la Maria era massa cursi per mi.

Per això el meu personatge preferit era l'Anita, suposo per ser més pícara, perquè l'actriu es deia Rita (Moreno) o pel vestit lila, quin vestit, sempre he ballat la millor de les cançons de la pel·lícula pensant que duia aquest vestit lila, impressionant (i que consti que fa un munt de vergonya reconéixer això).

Hi havia un moment cursi, cursi, d'allò tan ensucrat que feia una mica de cosa, però el cert és que quan les noies estem enamorades irradiem somriures, qualsevol cosa ens fa gràcia i res ens pot enfadar.

Però la pel·lícula de cursi només té moments, ja que els Jets i els tiburón, d'amics no ho son gens. I arriba un moment que tot s'ha de precipitar, començant per cànon espectacular.

I se suposa que per damunt de tot, l'amor és el que guanya. I aquesta és una de les cançons d'amor més boniques i versionades de la història. Perquè l'amor és allà fora, en algún lloc, algun dia.

L'escena final de West Side Story és tan colpidora que per més vegades que la vegi, sempre em fa plorar. Sempre m'agrada, sempre m'emociona. De gran, he aprés que és una versió de Romeu i Julieta, que parla de l'immigració, dels conflictes socials, de l'odi, de la venjança, de l'horror que és capaç l'home, de la tristesa, i sobretot de l'amor, de l'amistat i també de l'esperança, de la superació i el creixement (com creix com a dona la Maria!).

Sens dubte una joia.

ps. I la veritat és que no crec que aquest post surti com el tenia pensat, ja que he comés l'error de mirar la darrera escena i ja estic plorant com una magdalena.
Seria una gran idea que alguna sala reposés pel·lícules antigues (com fa el cinema Urgell, que un cop al mes reposa pelis dels anys 80 però amb grans clàssics.)

Un ou ferrat

2011-10-16T21:23:00.003+02:00

A vegades ens posem dels nervis quan els avis arrepleguen el menjar que sobra. Hi ha qui no deixa ni una engruna per molt que ja no pugui dir ni fava, agafen un troç de pa com si fos un tresor preuat per embolicar-lo amb un mocador i amagar-lo a la bossa de mà, pensant-se que ningú ho veu.

Un dia algú em va explicar que estava relacionat amb el fet d’haver passat gana. La meva iaia ho fa, i sí, a casa van passar gana. I això també fa que ens demani que tinguem molta cura dels aliments, que haguem de llençar el menys possible, aprofitar les restes i no comprar per comprar. Quan el iaio feia l’hort s’aprofitava tot, quan hi havia molts tomàquets, en féiem conserva i els pebrots s’acabaven regalant als veïns qui ens donàven mongeta. I també féiem compostatge amb les restes, és clar que no li déiem així sinó adop natural.

Ara la iaia viu en una residència i està molt ben assistida. Però és clar, el menjar no és com el de casa. Entre els amiguetes es porten uns trapis a base de fruites, galetes, fuets o xocolata que quan l’infermera els enxampa els ho requisa tot. I quan ve a casa gaudeix del menjar com la que més. I el seu plat preferit és no pas paelles o carns elaborades sinó sucar pa en un ou ferrat.

Ja no es viu post-guerra, però sí aquesta crisis ferotge i cruel, sobretot amb els més febles. Les llistes de les persones que recullen aliments no deixen de créixer i aquell rumor que diu que són els immigrants qui copen aquests serveis i s’aprofiten del sistema s’està canviant. Els immigrants que van venir en busca d’un futur millor marxen, tornen als seus països d’origen o es tornen a moure. I les llistes no s’abaixen. Avis amb pensions mínimes i rendes en pisos elevades, famílies amb tots els membres actius a l’atur, parelles joves sense feines hipotecades esclavitzades pel sistema. El quart món que no veiem, que ignorem o fins i tot ens enfadem perquè recullen dels contenidors d’escombraries els excedents d’aliments que els supermercats ja no venen.

Per no parlar de la fam que ens colpeix, sobretot quan veiem imatges d'infants del tercer món. La crisi que també els toca d’aprop per molt que els bancs i els polítics els quedin ben lluny. El TN explicava que un incendi a Rússia en camps i camps de cereals i l’especulació en el preu dels aliments son part d’aquesta fam. I encara que puguem fer poc, mai és suficient, sobretot si tenim en compte que es produeix el doble del que seria necessari per alimentar tot el planeta.

I la fam causada per la política i l'economia no és un motiu per sortir al carrer? Doncs sí, entre molts d'altres. Potser el vídeo que ha penjat la zel ho explica millor.

Els canvis que tan demanem (i demanarem) els indignats comencen per ser una mica conseqüents amb nosaltres mateixos, en tenir cura del que ens envolta i treballar, perquè el sistema canviarà si nosaltres també canviem la nostra manera de viure. A l’assemblea popular del meu barri hi ha una comissió de medi ambient (en la que em vull implicar però no acabo de donar el pas, ara em veig incapaç de donar més de mi). Un dels seus àmbits de treball és aconseguir fer parcel·les d’hort urbà al barri. I és que hi ha molt sól, sól públic i on no s’hi està construïnt res, ni habitatges socials ni equipaments. Demanar horts urbans es té com un acte hipigi, que fa somriure o fins i tot burleta. Absurd o entés com d’ecologistes de pa sucat en oli. L’absurd em sembla que és menystenir el treball per una economia més sostenible, l’aprofitament dels recursos naturals, el treball de la terra i de tot el que ens pot donar.

Avui és el dia internacional de l’alimentació, i a mi que això dels dies internacionals no m’agraden massa, em passa factura l’excés de sopar d’ahir. Com tots, encara em manca canviar moltes coses del meu pensament i manera de fer acomodada, però poc a poc ho anirem fent. Pels qui han patit o pateixen. Perquè tots mereixem poder sucar pa en un ou ferrat.

Ps. Per cert, la meva iaia va sortir a la tele no fa pas gaire…. Sortia amb el seu taca-taca desfilant rera la reportea que conectava des d’una de les residències on van anunciar que l’ICASS no transferiria els diners assignats. Sincerament, hagués preferit que no sortís.

Et penses quedar a casa?

2011-10-15T12:13:00.005+02:00

"De la indignació a l’acció: les nostres vides o els seus beneficis?”

Bocins de dimecres

2011-10-12T11:28:00.009+02:00

★Tota una declaració de principis

(per molt que sigui publicitat, m’encanta i me la faig meva).

★La mare ja està a casa

(per molt que comença una etapa durilla i no s’acaba de trobar bé)

★Els mails de dimarts comentant el convidat.

(per molt que sempre ens posem d’acord de seguida)

★La manera com el Bojan va descriure el ser sensible, que tan difícil és d’explicar i més d’entendre pels demés.

(per molt que no sigui el que més es comenta del programa).

★Les bones notícies de la setmana en la lluita contra el càncer.

(per molt que no m’atreveixo a posar els titulars, doncs millor anar passet a passet)

★Apuntar-me a la cursa de la dona

(per molt que sé que l’acabaré caminant)

★Un mail que em no entenc i em sorprén. Potser no tot està perdut

(per molt que ja ho havia assumit. Potser la clau estava just en això, en no esperar ni pretendre res)

★Agafar consciència que el pitjor ja ha passat

(per molt que a estones no m’ho acabi de creure).

★Un dia de festa entre setmana.

(per molt que no em digui de celebrar res)

★21, Adele

(per molt que gairebé totes les cançons siguin de desamor)

★La gala dels premis c@ts d’aquest vespre. Molta sort a tots i sobretot, a passar-ho molt bé!

(per molt que arribaré molt tard)

Cansada

2011-10-01T14:16:00.003+02:00

Ahir va ser un dia molt dolent. Gris, trist.

Abatuda, amb masses obligacions, masses amunt i avall i alhora massa temps per pensar. I només amb ganes d'estirar-me.

A estones em desfaig. I ho veig tot negre. I em sento petita, petita, petita. Vulnerable, patètica i egoista.

A estones voldria fugir. No sé cap on.

A estones em sento forta. Faig el que de fer i m'hi esforço.

A estones somric. Una nova oportunitat de començar. Sé que sóc on vull estar, que aquest és el meu lloc, que sols em manca tornar a caminar per nous camins. I descansar. Sobretot descansar.

Avui ha sortit el sol, he endivinat el mar a l'horitzó.

Poc a poc torno a ser jo.

ps. Però tinc por. Endevino que res tornarà a ser igual.

Ps2. El millor d'aquests dies de no estar massa per casa és no haver d'escoltar el so de la patrulla àguila. Carai, que en son de molestos!! pobrissó pucket, no és que ho porti massa bé.

El árbol de la vida

2011-09-26T23:43:00.005+02:00

“Uno es feliz cuando ama.

Si no sabes amar, tu vida pasará como un destello”

El árbol de la vida.

Fa uns dies, en una conversa que girava entorn les relacions, les amistats que venen i se'n van, de les que has de deixar marxar,.... admetia, sense que qui m'escoltava ho entengués, que a mi em costen molt les pèrdues. Acceptar-les, entomar-les, deixar marxar persones amb qui em vinclo, a qui estimo m'és molt i molt difícil. Sé que ha de ser així, que no es pot retenir res i que hi ha coses que s'acaben. Però perdre algú em genera una tristesa desmesurada, un buit en el cor, un dolor que fa sortir el pitjor de mi. Persones que marxen lluny, a prop, per sempre; malentesos, maneres de fer diferents, canvis de vida.... poden ser mil els motius perquè una persona es distanciï i totes em costen. Em sap greu, m'empetiteix. I sempre, les trobo a faltar. Fins i tot quan qui s'ha distanciat he estat jo.

Potser això em passa perquè la pèrdua més valuosa és una que ni vaig arribar a conèixer, ni a veure. I que m'ha marcat moltíssim, més del que voldria, sé o entenc, i que en part m'ha fet ser com sóc. De vegades en el que no veus o no hi és, viu bona part de la nostra essència. I sovint em pregunto què hagués passat si hi fos.

Tinc una germana. El meu petit tresor. Que no cuido gaire i riem poc. A qui li agafo roba i sobretot bosses. Qui m'aguanta els mals humors, em perdona les mil i una crítiques, “despistes” o discussions. Amb qui no ens expliquem gaires coses ni compartim temps ni activitats doncs duem vides molt diferents. I tampoc busquem fer-ho. Que confia en mi. Però que m'estimo incondicionalment. Fa un temps va tenir un petit “susto”. La sola possibilitat de perdre-la va ser un petit infern. Només la vull veure riure, només la vull veure feliç.

La vida és un misteri. És meravellosa i difícil. Però s'ha de viure, és un petit instant, insignificant i alhora valuosíssim, que no podem malgastar. I que molts ens entestem en no veure, perduts pujant en ascensors que no ens porten enlloc, pensant en el que no tenim i voldríem, en allò que hem perdut, en allò que fem malament, els nostres defectes, les nostres limitacions, torturant-nos, sense saber veure el bo que ens envolta, com les papallones grogues del jardí del iaio que veia voleiar entorn les roses estones i estones sense fí els estius, quan era petita.

Tinc només una germana? No.

En tinc més d'una. Amb qui no comparteixo cognoms, però que és un vincle de molts i molts anys, de molts i molts somriure, plors, silencis. Que suporta mals humors, em perdona els mil i un disgustos, despistes, discussions, qui sap quan escolto i quan em desconnecto, qui m'encoratja i no es desespera amb les meves pors (o si, però no ho diu). Amb qui ens ho expliquem tot (i el que no cal explicar-nos, doncs no s'explica i no passa res) i fem un munt d'activitats. Amb qui podem estar en silenci. Que confia en mi. A qui he fet mal, ens hem fet mal. I la sola possibilitat de perdre-la, se'm converteix en un petit infern. Només la vull veure riure, només la vull veure feliç.

M'agradaria poder agafar i poder posar-me a plantar de nou, en silenci o amb les paraules adequades que mai surten quan han de sortir. Encara ens queda molt per viure, l'esperança que per molt que hi hagi coses que no son com haurien d'haver estat, la vida encara ens pot oferir un munt de somnis. I que els que hi ha a tocar, cal entomar-los, aprofitar-los i no deixar-los escapar.

Hem de veure tortuguetes a Tortuguero, pingüins a la Patagonia, voltors al Machu-Pichu. Hem d'acaronar moltes panxolines, peuets i encara ens han de sortir molts cabells blancs. Que encara ens queda molta vida. Que pot ser fascinant.

ps. Ahir em van recomenar El árbol de la vida. Se n'han dit tantes coses, que no ho tenia gens clar. Però les paraules tan belles, la descripció em va obrir el cor i avui he sentit que necessitava anar-la a veure. Feia molt de temps que no anava al cinema sola, i això significa molt. I no és un argument i prou, és un torrent de pensament, de recomfort i d'alè. Que no es pot anar a veure pensant que es va a veure una pel·lícula, sinó deixar-se portar per les imatges, la música, la vida que es desprén. I hi ha moltes coses que no he entés i sentiments que no sabia que tenia. M'ha remogut de cap a peus. Potser és el que necessitava.

Ps2. Els propers dies no crec que hi sigui gaire. La família reclama, operen la mare, li posen una pròtesi. Es fan grans.

Els miserables

2011-09-24T12:30:00.002+02:00

No he llegit el llibre. No he vist les pel·lícules. No havia escoltat les cançons abans. I de fet havia dit que no a anar-la a veure.

Hi ha històries que no saps perquè no t'interessen, per molt que la fama els precedeixi.

I quan les descobreixes, et portes agradables sorpreses. Espectacular. La posada en escena, les veus, sobretot les masculines, els nens, el sentiment. La pell de gallina al final. Una història com tantes d'altres, molt complexa de seguir (hi ha parts que en no saber la història, et perds, va tot molt ràpid), i on torna a quedar clar que les emocions són el que fan girar el món, per bé i per mal.

Els miserables estan a la ciutat, per remoure sentiments, per remoure revolucions, pèrdues i descobriments. Per mirar endavant.

ps. No l'anava a veure, massa car pels temps que corren. Però una trucada a les 18h de la tarda, t'ho posa en safata de plata. Un vespre per xerrar, per poder mirar als ulls i seguir endavant, perquè cada dia surt el sol.

I com déiem ahir, res com el nostre musical. No entenc perquè no s'ha fet famós. És clar que si parlem de musicals, el meu preferit continua sent West Side Story.

Bocins de dimecres

2011-09-21T09:09:00.003+02:00

★La tardor que ja treu el cap, i per la porta gran.
★Dormir tapada amb llençol i flassada.
★El moreno a la pell.
★La tornada a la rutina, qui ho diria que s’ha de celebrar.
★Improvisar un pizza a la Barceloneta en xandall i bambes de córrer.
★Que et facin xerrar i xerrar, esplaiar-te, per molt que t’ho quedaries tot per dins.
★Una excursió en barca.
★La sortida del sol al Cap de Creus.
★Esforçar-se en allò que em costa, per molt que el resultat sigui negatiu i em senti un nyap.
★Un plat de pasta fet amb molt de carinyu.
★Les platges de Menorca. Totes diferents, totes precioses.
★Ciutadella.
★Tot de fenòmens meteorològics preciosos: arribar i veure un arc de sant Martí tot sencer a la carretera, doble i invertit. Postes de sol al mar, sense núvols, amb nuvolades, postes de sol roges, violetes, grogues, taronges, un sol radiant escenificant la calma abans de la tempesta, núvols de pluja que anem esquivant, nits estelades, la lluna creixent, la lluna plena més bonica de l’any reflectida al mar.
★L’ensaïmada de sobrassada.
★L’àliga, amb Altaïr enmig.

★La festa major de Poblenou i un menú al Recasens.
★Els esmorzars al Calàbria.

★Un sol propòsit per al que queda de setembre: agafar forces.

ps. M'he cansat una miqueta de fer mosaics. De moment, intentaré anar penjant fotos meves, m'agradaria fer-ho a tots els posts, però com que no se'm dóna bé, doncs almenys que les dels bocins sí que ho siguin. No vaig poder enganxar tot l'arc iris.

L'Oriol, la Leonor i Mr. E

2011-09-19T00:19:00.003+02:00

Havia de tornar un llibre que fa molt de temps que em van deixar. Però, com és de costum, me l'he deixat a casa. Un desastre.

Ell em va fer descobrir els Eels. Fa uns quants anys en una conversa un tant absurda descobria a qui pertanyia una cançó que no em treia del cap. Uns dies més tard, ella, una de les meves actrius preferides, explicava en una revista que tenia devoció per aquest grup. El submergiment en les cançons de Mr. E va ser més que immediat. Quan li varem comprar a ell un dels CD's del grup sense esperar-s'ho es va quedar d'alló més bocabadat. Com podia ser que coneixèssim aquella frikada? Però és que aquella frikada ja era part de la meva vida.

Ell, l'any passat em va parlar del llibre. De la vida del personatge i uns mesos més tard, l'Ariel Roth el recomenava per Sant Jordi. Novament ella, en tornava a parlar deliciosament. Uns mesos més tard, en un cap de setmana un tan estrany i de desperta d'emocions encara més estranyes, descobria una afinitat desconeguda per Mr. E per part d'un altre personatge, aquest sense nom encara.

Tan esperar el llibre, en el seu moment em va agradar però penso que em va decepcionar. N'esperava massa, o trobar una llum no sé d'on. Si fascinava tant a persones que em fascinen, n'hauria de trobar alguna cosa especial?

El cert és que uns mesos després de llegir-lo si em quedo amb alguna idea d'aquell llibre és amb el to negatiu, melancòlic del personatge. Però també en la seva força per refer-se de les contrarietats de la vida. Contrarietats molts cops ben dures. De la manera de refer-se, que en molts moments pot semblar un xic conformista, en d'altres, un simple escut per anar tirant.

I em pregunto com pot fascinar a persones tan diferents. Ell tan aparentment optimista i alegre, ella tan triomfadora i bonica, l'altre... l'altre tan peculiar. I en mi.

I en tots, potser és el fet de ser persones sensibles. Paraula que darrerament m'entel·la els ulls.

Sóc negativa pel què fa a mi mateixa, ho sé, i aquest blog no se'n salva. I em sap greu pels qui es preocupen, quan ni de bon troç em passen les coses que li passen a Mr. E. Però son les petites misèries, aquelles que toquen ben endins i fereixen de tant en tant.

Ara toca anar tirant, sobreposar-se al què fa mal. Potser viure en mode automàtic. Per absurd que sigui, deixar enrere els pensaments que enteranyinen i anar fent el que s'ha de fer, ja que encara que no ho busqui o sàpiga veure, en alguna cosa haurà de sortir el sol.

ps. Bé, en la música, després de sentir-me cantar sé que no serà.

Xexu, espero que no et sàpiga greu que hagi linkat la teva ressenya, és que no en vaig parlar en el seu moment.

Un post estrany i que potser no s'enten. Eels també és així.

I si, ja s'han acabat les vacances. Quina mandra anar a treballar!

De nou, a l'aigua

2011-09-13T12:50:00.004+02:00

Per prescripció blogaire i ganes d'aprofitar els dies de vacances, me'n torno a l'aigua.

ps. la cançó, és que s'hi adiu moltíssim, malgrat vagi més amunt de Cadaqués.
I ja veurem com anirà. Masses inseguretats al descobert i res sota control. Tot un repte? potser. Calia? no ho tinc gens clar.

Medusa a la vista

2011-09-12T12:26:00.006+02:00

I així és com ens vam trobar el primer dia de platja a cala Pregonda. Més despistada que la Dori, veient oblades gegantines i buscant un mero que se m'amagava, vaig sentir una primera punxada a la cuixa, però millor no fer-li cas, doncs l'espectacle sota l'aigua era molt més bonic. I bé, potser les proporcions no eren com les de la pel·lícula, potser més aviat nosaltres erem milers de vegades més grans que les meduses miniatura que de cop i volta ens van envoltar. Tan miniatura que ni les vaig veure i sols quan em van avisar que estàvem envoltades, que va ser quan em van acariciar de nou, aquesta vegada al canell dret. I llavors va ser quan em vaig esbalotar i fugir cames ajudeu-me.

Molt dignament sortia de l'aigua i amb calma aparent em posava l'afer-bite doncs no teníem cap Joey que fes un sot a la sorra (més aviat els agrada fer cabanes amb els parasols i els pareos). I poc a poc les picades anaven desapareixent. La de la cuixa deixava hematoma però la del canell desapareixia per oblidar-me durant tots els dies.

Però ha estat arribar a Barcelona i la seva insofrible xafogor quan totes dues s'han començat a irritar. Serà un senyal? Me n'hauria de tornar a Menorca? Me'n torno nedant si cal, meduses incloses, que allà no fan gens de mal.

ps. o més aviat és que m'hauria d'haver posat alguna cosa abans.

I que consti que va ser l'únic dia que vam veure meduses, de fet, mini-meduses.

Això si, ara ja sé com és una picada de medusa. Fins ara els tenia pànic, i bé, encara que és molest, no és el que m'imaginava. Si és que les pors ens fan molt més mal. I pensar que quan veig meduses ja em sortia de l'aigua,... ara sols cal saber-les esquivar.

La foto, cala Es Talaier.

Bona diada

2011-09-11T12:32:00.002+02:00

11 de setembre, la nostra diada.
Bona diada a tots.

Diada en temps convulsos, temps de revolta, de reafirmar-nos, perquè de vegades sembla que només reaccionem quan ens ataquen, quan sofrim. Quan les nostres arrels s'esquinçen.
Diada de mirar enrere, de recordar fa 10 anys, molts recordem què féiem aquell dia quan comparíem una sobretaula i entràvem de cop a mirar la televisió com canviaria el món.
Diada de fer balanç, de com era, de com sóc ara. Tan diferent i tal igual.

ps. Diada de repós. De descans. De decisions que segurament me'n penediré en breu. Perquè hi ha coses que mai no canvien.
Diada final de Festa Major del barri on visc.
Diada de molta calor.
La cançó, no volia posar Llach, i alhora el volia posar. Recordo que fa 10 anys hi havia un concert d'ell a Arc de Triomf al vespre. Des de Castellar del Vallés, on vaig passar el dia, no sabíem si el concert s'anul·laria o no, recordo que no es va anul·lar, més que mai s'havia de celebrar. Ara més que mai hem de celebrar la nostra identitat. Ahir, carregada amb maleta, ensaimada i sobrassada, passava per Arc de Triomf, la festa era gegantina.

De vacances (III)

2011-09-03T13:09:00.005+02:00

Tot arriba.
Malgrat es faci esperar, tot arriba.
Dies de platja, caminar, llegir i descansar en bona companyia. Sobretot descansar de mi mateixa, que ja cal.

ps. M'agradaria acomiadar-me de tots, tinc més de 50 posts pendents, em sap greu, però no podré passar per casa vostra (m'he organitzat fatal i no em dóna temps). Gaudiu moltíssim d'aquests dies, feu bondat i no publiqueu massa..jeje (va, publiqueu moltíssim!!). I que la calor no us esguerri gaire. Un petó gegant. Me'n torno per tercer cop aquest any, a les balears. Aquesta vegada, i per completar el cercle, la que m'agrada més, Menorca. I música,.... doncs bé, que el post passat me l'ha fet recordar!

The travel bookshop i encontres heroics

2011-09-01T23:54:00.004+02:00

“Tan sólo soy una chica delante de un chico pidiéndole que la quiera”.

“Pues si, la felicidad no es completa sin una cabra tocando el violín.”

Julia Roberts, a Notting Hill.

Tanca la llibreria que va servir d'inspiració a Notting Hill, una de les meves comèdies romàntiques preferides. No per la crisi, ni per les macro botigues de llibres (que no m'agrada dir llibreries), sinó per temes molt més terrenals.

I si fos aquest el final de la pel·lícula? Perquè a les comèdies romàntiques mai ens diuen què passa l'endemà del final ensucrat i deliciós, aquell que tothom vol veure i que tothom desitja viure. Tot és un futur fantàstic. Però suposo que això és amb el que necessitem quedar-nos, que ja prou dura és la realitat.

La fotografia és el meu moment preferit de la pel·lícula, sempre m'emociona. És un acte heroic.

Aquest estiu, una nit d’estiu de tantes, repassàvem els actes heroics, actes que una amiga defineix per aquelles mostres de valentia quan un noi o noia entra o se la juga amb una persona que li agrada. Aquells actes que a totes ens agradaria viure, que ens féssim. Petites gestes que potser en el moment no sabem valorar però que poden suposar l'inici de qualsevol cosa. Des d'un hola dins del metro a un presentar-se amb cervesses a casa.

Però, tots hem fet actes heroics? Com els podem mesurar? No tinc sensació de haver fet gaires actes heroics, d'haver arriscat, exposat massa. Potser, les inseguretats, els complexos, les experiències del passat … minen massa la valentia, i la veritat és que s'ha de ser valent, perquè el dolor te l'emportes igual t'arrisquis o no. Però com n'és de difícil.

ps. Admetre que m'agraden les comèdies romàntiques, es podria considerar un acte heroic? però és que és veritat, m'agraden, tot i que aquest any he de confessar que per prescripció pròpia me les limito i censuro (és que el cert és que també costa que es facin bones comèdies romàntiques). A més, aquesta peli m'agrada perquè a part de passar a Londres, em va fer descobrir Chagall, un geni que fa tocar el violí a les cabres.

Agost

2011-08-30T23:00:00.003+02:00

Intento buscar les coses bones de l’estiu i de l’agost a la ciutat. La platja, el mar, posar-se morena, els capvespres a les terrassetes fent-la petar amb els amics.

Però malgrat això, no m’agrada l’estiu. No m’agrada l’agost. És etern, mai s’acaba i sempre em passa factura.

Em desgasta, i tot i que cada any repeteixo que serà diferent, acabo terriblement esgotada. I és que si bé té coses bones com les que deia abans o les festes majors, tot plegat regira les emocions de tal manera que me les altera i em deixa completament fora de mi. Sense ganes de res i embolicant tot el que m’envolta.

No sé si és el canvi de ritme, tot va més lent, si és la disbauxa de les festes, l’alcohol i el poc dormir que tant m’afecta, les relacions que s’atansen o s’allunyen, les intuïcions que deformen les coses o les decepcions que t'emportes. Si és la xafogor de la humitat de la ciutat o la manca de les rutines, la manca de feina que allarga la procrastinació o els plans que mai acaben sortint com els planifiques.

Gelosa, perduda, trista.

Absurda, ofuscada en els pitjors malsons.

Necessito que arribi setembre, l’ordre, les rutines, la feina, trobar nous projectes. Necessito refrescar les idees i no sé com fer-ho.

ps. I encara queden més de 24h.

O bé podria dir, sols queda poc més de 24h, oi?

La veritat és que em sap greu, em costa estar per aquí, comentar i no és per manca de temps precisament. Fa massa calor.

La cançó que em ve al cap no està enllaçada al goear. Us enllaço un link del youtube. Dins la balena

A5

2011-08-27T12:03:00.002+02:00

Tocada.

I jo torno a donar aigua, la propera, està clar, tocada i enfonsada.

ps. Això si, va bé que finalment m'ho hagin dit. Jo ho veia, però pensava que eren tonteries meves. He d'alçar més les defenses perquè no surti massa aigua... si, si, peruè no surti. Aquestes defenses no m'han ajudat, ho han complicat més, però son les que he de posar. Mai se m'ha donat bé aquest joc.

Signa pel referèndum

2011-08-25T17:48:00.003+02:00

Uns mesos enrere demanavem el vot en consultes populars per al nostre dret a decidir. I dèiem, com a motiu, la necessitat de poder fer-nos sentir, el nostre dret a decidir. Parlo, evidentment, de les consultes sobre l'independentisme.

Aquests dies estem vivint un fet històric, i tot enmig de l'agost, quan tot està a mig gas. Però el cert és que la política i l'economia no s'atura a l'agost i si fa dos setmanes estàvem a punt de fer fallida i els partits polítics es tiraven els plats al cap amb solucions electoralistes, ara de cop i volta es posen d'acord. Posar-se d'acord en deu minuts quan els darrers quatre anys han estat incapaços de fer-ho per a la reforma de la constitució tan necessària, no sembla estrany?

El cert és que tota la maquinària econòmica i política de l'anomenat eix franco-alemany se m'escapa (i molt) però sols sento que ens estreny cada cop més. I ara obliga a establir un límit al deute públic. Podria semblar una solució, però desenganyem-nos, passa per aquí? És a dir, si el deute públic ha d'estar limitat, pensem-hi. On, com i a qui es limitarà? A quins serveis de l'Estat afectarà? L'exèrcit? La indústria? Les infraestructures? A les competències exclusives de les Comunitats Autònomes com Salut o Educació? A les traspassades? No és difícil saber-ho tenint en compte com han anat les coses fins ara.

Tot i així aquest post va més enllà d'una decisió política. La pròpia Constitució Espanyola contempla el seu procediment de reforma que pot ser parcial o total. L'article 176 estableix el procediment per a la reforma parcial i ens diu que pot ser a iniciativa del Govern o d'una cinquena part dels diputats. Exclou la iniciativa popular. Després de la seva tramitació, cal una primera votació de tres cinquenes parts dels Diputats i si no s'arriba a un acord, doncs hi ha diferents sistemes per arribar a una votació favorable. És clar que tot això és absurd quan des d'un primer moment hi ha un acord entre els dos partits majoritaris a la cambra.

I sí, estableix que no és necessària la ratificació mitjançant referèndum.

No és necessària la celebració d'un referèndum per ser aprovada. Sols si una desena part dels diputats o senadors ho solicita.

ICV ja demana que es celebri i demana consens català per sol·licitar-ho.

A les consultes de l'any passat, el que déiem era vota si, vota no, vota el que vulguis, però vota. Fes sentir la teva veu, que se'ns tingui en compte. Cal que fem sentir la nostra veu, cal que puguem dir si estem d'acord o no amb aquesta reforma tan corre-cuita. Cal que ens preocupem per saber què coi comporta la reforma de la constitució, ja que ens afecta ens agradi o no. Cal que ens tinguin en compte. Per això, ara és necessari un referèndum.

No tenim res,la nostra força és molt débil. Sols estem a les mans dels que manen. Sols podem intentar-ho. Signa si creus que és necessari un referèndum davant la reforma de la Constitució.

ps. L'enllaç és el del blog del professor Vicenç Navarro. Ell explica molt tot el que suposa la reforma i el perquè. I també a la barra dreta hi ha la manera de poder adherir-se a la petició de referendum.

Fer aquest post m'ha suposat mirar-me els apunts de Constitucional i refullejar la CE quan feia anys i panys que no ho feia. Ha estat una barreja molt estranya i curiosa de sentiments.

Bocins de dimecres

2011-08-24T13:53:00.004+02:00

★La floreta desesgotadora que m’ha regalat la Fanal Blau. Moltes gràcies!

★Compartir unes torrades de ceba caramel·litzada amb formatge roquefort, d’albergínia a la brasa amb formatge de cabra fos i de guacamole amb formatge de cabra. Boníssimes.

★Gaudir moltíssim quan veus que algú s’ho passa molt bé. Se t’encomana.

★Un xurro de xocolata a les cinc de la matinada.

★Retrobar-nos gairebé dos anys després i que sembli que ens havíem vist ahir.

★La Carla i l’Ainhoa. Uns bitxets adorables.

★Descobrir Mishima en concert, encara que només siguin les darreres cinc cançons.

★Un dinar improvisat al restaurant de sempre amb els pares i que estoicament aguantin els meus discursos indignats. I veure com cada dia estan més punkies, ells que mai s’havien mullat per res.

★La panxeta que creix, ..... avui sabrem si és nen o nena? Ais, quina emoció!!!!

★Que l’alegria de la casa torni demà per fer-nos recuperar alè.

★La pl. Osca. De petita feia por, era un lloc obscur i perillós. Ara és el centre del món, fresc, alegre i distès.

ps. I quins son els vostres bocins?

El rellotge

2011-08-23T00:36:00.003+02:00

Avui he tingut un dia estrany. Un dia tonto. D'aquells de no encertar res. Que valdria més amagar-se sota els llençols i dormir. Però és clar, fa massa calor per fer-ho. D'aquells on les hores passen molt lentament.

I no passa res especialment dolent. Ni trist.

No passa res.

He agafat i he tornat a casa passejant pel centre. Passejar per la ciutat ho cura tot (bé, el constipat, no). Atura-se a petites botigues sense veure-hi res. Sense ni esma d'emprovar-me res.

Per casualitat he entrat en una botiga d'aquestes de bijuteria barata i he trobat un penjoll. Duia un petit rellotge en forma dels antics, com els de l'avi i que fa temps que volia portar penjat, des de que ho vaig veure a una companya de feina. Però no m'atrevia a demanar-li al pare. Amb lo desastre que sóc, segur que el perdia o se'm feia malbé.

I aquest és preciós, petit i discret. Potser m'hagués agradat en plata vella, però era daurat vell. Però pel què ho busco ja m'ha anat bé. I just després he trobat unes arracades a joc, de les que pengen i que així ja puc guardar la que em va quedar solta després de perdre'n una, una nit ben peculiar.

I així, en un petit gest, una petita compra absurda, que de fet no necessito, després d'una conversa per telèfon i un sopar lleugerament deliciós, sembla que torna a marcar-se els segons, els minuts, el pas del temps que no es pot aturar. I jo tampoc.

ps. Per cert, és festa major a la meva vila, per molt que el senyor alcalde s'equivoqui! Hi sou tots convidats.

La cançó, no és de les meves preferides, xò s'hi escau força.

Podria fer mil i un post però no en faig cap

2011-08-19T19:00:00.003+02:00

Podria i voldria fer mil i un post, de mil i una coses que em passen pel cap, mil i un posts començats i cap acabat….

Podria parlar dels resultats de les accions dels indignats, de tot allò que no surt als mitjans, com les assemblees de barris estan aguantant l’envestida del desgast, del cansament i de les vacances.... podria parlar de les accions previstes per la tardor.... podria parlar de les accions del Govern català, d’un govern de dretes que modifica el pagament del PIRMI, que suposa ben poc al pressupost general però en canvi vital per moltes persones i que si es vol combatre el frau, la solució passa per posar més mitjans, és a dir, posar més assistents socials que puguin atendre millor les persones i buscar més recursos perquè se’n surtin de la seva situació de marginalitat.... podria parlar de la visita del Papa, que es podria haver quedat tranquil·lament a casa seva perquè el bany de multituds que es dóna sols predica ostentació i en un moment de crisi, que tot son retallades socials, s’ha de tirar la casa per la finestra en muntar un gran espectacle... podria parlar del fraccionament cada més radical entre creients i ateus, que enlloc de mirar d’entendre’s, d’escoltar-se, sols s’enroquen en discursos caducats.... podria parlar de com de contrariada em sento cada vegada que dic que sóc creient i llavors em diuen, és clar, tu ets diferent, l’església de base és diferent... podria parlar dels joves catòlics que es creuen millors que ningú, que van cantant i cridant pel metro amb una mostra d’incivisme molt gran i que m’avergonyeixen. L’altre dia pensava que si els que cridaven cantant haguessin estat joves amb estètica punk què hagués passat, joves que creuen que en anar a missa els diumenges ja son bons i que després es mostren egoistes en acumular béns.... podria parlar del dit a l’ull de Mourinho, del Barça que encara li manca, del Cesc i de com, de cop, hem aterrat altre cop al futbol, la gran anestèsia social que estava mig apagada apagat entre crisi financera, índex d’atur,.... podria parlar de la vaga de jugadors que em crea moltes contradiccions... podria parlar de lo podrit que està tot al nostre voltant...... podria parlar de primes de risc que d'una setmana hem passat a estar a punt de fallida a no saber-se'n res.

I podria parlar del què em costa arribar a final de mes perquè la baixada del 5% de l'any passat ha estat molt més, calculant-ho bé potser ara el meu poder adquisitiu ja és un 8% o 9% menys que l'any passat i he de celebrar tenir feina.... podria parlar de la calor insopurtable que fa... podria parlar de les vacances que no arriben.... podria parlar de les mil i una tasques que acabo no fent.....

Podria parlar de molt més, perquè malgrat sigui agost, un agost que sembla que mai acabi, el món no deixa de girar i passen coses, moltes coses.

I és que estic sense força, sense esma. Les angines em passen factura, vaig esgotada i amb l’horari girat tot i haver de matinar. Em sento esgotada de tot. De donar voltes a un milió de coses. Esgotada de mi mateixa. D’un estiu que es presentava diferent i està resultant com tants d’altres. D’un estiu que volia fer mil i una coses i cabo no fent res. De pensar en projectes que no es compleixen, d’enredar-me en segons quins pensaments i de no saber cap a on vaig, perquè l’horitzó que diviso no m’agrada gens i no sé ni com ni cap on hauria de virar.

Per això, millor no parlar de res encara que parli molt i deixar-se portar. Per fi és cap de setmana, el sol es comença a pondre i és hora de descansar de tot.

Endreçar

2011-08-16T21:47:00.002+02:00

Tenia dues piles enormes de papers pendents d’endreçar. Estaven entaforades en un armari, on no es veiessin gaire i allà feien créixer la pols. Havien viscut dues mudances i encara estaven intactes o fins i tot anaven creixent.

Ahir em van agafar els cinc minuts i les vaig treure. Papers dels darrers cinc o sis anys; potser fins i tot set. Papers de reunions, activitats, autoritzacions, factures, subvencions, colònies,... papers que quan he necessitat no he trobat. Papers que he de llençar, fins i tot triturar, papers que he de classificar, arxivar. Endreçar.

I entre aquestes piles de paper que ara han quedat en petites piles damunt la taula del menjador pendents dels arxivadors, van aparèixer dues carpetes. Amb papers de pensaments, de records, de vivències, de revolucions, retalls de premsa, de dolor i d’amistat. De quan encara no tenia blog, del que en part m’ha fet ser com sóc ara, de tot allò que inevitablement sóc, amb les meves pors, les meves neures i inseguretats. Fets i vivències que ja ni tenia presents, realitats que han quedat difuminades en un petit, petitíssim racó del cor que no cal molestar.

Em va remoure per dins. Instants estranys viscuts, moments deliciosos, situacions que ara em semblen ridícules, fets dolorosos, i també amistats perdudes que trobo a faltar. Vida que no era conscient que vivia i que, alhora, em turmentava. Vida que ja és part del passat.

Passat que ahir vaig ser capaç de trencar en mil i un pedacets i que avui he llençat al contenidor per reciclar, quan fins ara havia estat incapaç de fer-ho, no fos cas que me n’oblidés.

Quan el cert és que tot allò mai podrà caure en l’oblit, és part de la meva vida, part de les meves arrugues i, com diria una amiga, del mapa de les meves cicatrius, però també és cert que no calia que quedés impregnat en detalls, en raons per tornar-m’hi a recrear, encara que pensés que era perquè no ho podia deixar enrere. Simplement, el temps deixa les coses al seu lloc. En un petitíssim racó del cor que no cal molestar.

Ps. De tot allò només m’he quedat amb instants especials, els retalls de premsa i escrits tatuats. L’indispensable.

Llavors em pregunto, si arribarà algun dia que també tindré la necessitat d’esborrar l’escrit en el blog. I crec que és diferent. Tot allò m’encadenava a aquells moments. El cert és que tb mantinc com em vaig sentir en llibretes, no ha quedat tot trencat, però qui sap què pot passar. El just i necessari.

Arribades

2011-08-13T20:30:00.003+02:00

No solc anar a l'aeroport a buscar gent que arriba a Barcelona, però ahir vaig anar a buscar a ma germana que tornava de vacances. La veritat és que feia molta, moltíssima mandra, i més tenint en compte que el vol anava amb retard i que estava prenent una copa tranquil·lament a una terrasseta.

Per més que intentis calcular el temps sempre t'acabes esperant un munt i hi ha poca cosa a fer. T'asseus i mires fixament a la pantalla esperant que al costat del vol que mires aparegui unes lletres fent pampallugues “en tierra”.

I llavors, instintivament, t'aixeques i vas a la barana, allà a esperar la persona que has vingut a recollir amb un somriure, amb neguit i veient passar tota la gent que arriba que semblen models de passarela als ulls de tothom. Busques, et poses de puntetes, vas donant voltes, l'espera es fa eterna.

I somrius. Hi ha jovenetes que esperen aquella amiga que fa molt temps que no veuen i que van amunt i avall no fos pas que la perdéssin. Un amant secret que espera la seva estimada per fondre's en un petó apassionat. L'àvia que porta a coll un nen petit que quan veu els seus pares, que tornen d'una escapada romàntica, salta la barana i els abraça amb un somriure que ens conmou a tots. Uns tiets que esperen la neboda que viatja sola i que atentament l'acompanya l'hostessa. Els pares que retroben la filla que s'ha anat a passar l'estiu a estudiar anglès (i a anar de festa). Un noi que li porta el gosset a la seva companya qui en veure-la es posa a saltar content de felicitat. Un avi que es retroba amb el seu fill segurament molt de temps separats....

Milers d'hisrtòries, de realitats que potser no son com me les imagino però que totes son grans demostracions d'afecte; d'amor.

I finalment surten i ella amb el seu gran somriure, moreníssima i amb un barret de palla, ve corrents per abraçar-nos i explicar les mil i un peripècies del viatge.

ps. I ara que hi penso, dimecres tenim una nova arribada, aquesta esperada des de fa molt temps, per conéixer noves personetes i tot!

Aquest post em recorda l'escena inicial i final de Love Actually. Això si, la cançó no la recorda gens. Em transporta molts anys enrere, quant de temps!!

Tot està malament

2011-08-11T20:48:00.002+02:00

La veritat és que aquest agost està sent molt atípic. Tot està mig adormit, però alhora veig molta més gent que altres anys.

Fins avui podíem dir que no ha fet calor, calor, sembla que ara ja arribarà la temuda calor.

Tot està remogut. Entre primas, borses, violència, atur, pirmis, CAP's que tanquen .... sembla que la crisi no està lluny d'acabar-se. Al contrari, i tot fa una mica de por, els indignats crec que quedarem com floretes quan tot començi a esclatar.

Gent propera pateix, la mare li fa molt mal el genoll, els excessos de l'estiu em comencen a passar factura (física i emocionalment).

Sembla que no ens en sortirem. O si, tot és posar-se mans a la feina.

Però ... hi ha qui encara necessita evadir-se, qui no pot assumir i necessita fer com si res. I de fet, tots ho fem i necessitem també.

I això és el que molt viument han sabut captar els d'IKEA. Quina gran campanya publicitària! Violenta, visualment precisa, directa i clara. Tot està malament, necessito una festa!

I és que ... necessito una festa!

ps. Aquest és un post molt superficial, ho sé, perdoneu-me'l. Però és que a més, aquest anunci em té captivada. Em sembla tan bèstia i tan oportú! a nivell publicitari és fantàstic. Això si, em pregunto quin efecte tindrà. Si la gent consumirà o si algú serà capaç de veure-ho com a estrategia comercial.
És clar que una altra història ben diferent de màrketing és el que fa la Shakira, brutal com hem acabat molts ballant i cantant reggeton amb el rabiosa! Tot un any de disc amb reggeton, primer les cançons més rokeres, l'anunci de Freixenet i el waka-waka pels nens. Ningú donava un duro per aquest disc fet de cara el públic llatinoamericà i ara som molts els que la ballem! ra-ta-ta! (encara que faci vergonya reconéixe-ho)

Bocins de dimecres

2011-08-10T18:50:00.002+02:00

★Les farres improvisades. Sempre són les millors.

★Arreglar el balcó.

★Les migdiades.

★Quan un problema que et sembla una muntanya rocosa es soluciona de la manera més senzilla.

★La nominació als c@ts. Moltes gràcies!

★El somriure de la Jana

Ps. Els bocins d’avui m’han costat força. M’han donat una mala notícia. Els dedico (encara que ell no ho sabrà) al increïble chico menguante, un company de feina qui està passant per un moment molt trist.

Instint animal domesticat

2011-08-08T17:13:00.006+02:00

Mentre llegeixo tranquil·lament al sofà una tarda d’estiu, sense esma per a gaire cosa, un sorollet em fa apartar la mirada. Busco i trobo el Puck mirant el vidre del menjador fixament. És aquell soroll tan propi d’ell, indescriptible però que avisa que està a punt per l’atac, com si fes salivera. I llavors, quan menys t’ho esperes, salta tan amunt com pot. I no una, sinó dues vegades. La seva pressa escapa i ell salta damunt la taula, tira una cadira i se’n va cap a l’estudi d’immediat. Una mosca d’aquelles grans i peludes, fastigosa com ella sola intenta escapar-se, però acaba tornant al menjador i l’atrapa. L’agafa amb les potes, la deixa anar i se la mira. La mosca, moribunda, intenta escapar, però ell riu, sap que no fugirà gaire lluny. La torna a manegar, l’olora i llavors, en posició d’atac se la mira fredament fins que està ben morta.

Em mira, i la deixa allà. Sap que passaré l’escombra i que està molt més bona una llauneta de pollastre i salmó.

M’agrada quan al Puck li surt l’instint animal, la seva naturalesa, per molt que pugui semblar un acte cruel i sanguinari. De petit fins i tot caçava mosquits, però ara ja ni s’immuta. Sento que poc a poc el va perdent, i em sap greu haver-lo capat (cosa que tampoc crec que tingui relació). Poc a poc s’ha anat acomodant a una vida sedentària, fàcil i diferent a la dels seus primers dies de vida al camp.

Sento que els animals, i els de companyia en especial, els hem domesticat tant, els hem acostumat tant a una vida més fàcil que ja han perdut part del seu ser com podria ser cruspir-se una mosca.

I em pregunto si nosaltres, els humans, animals també en el fons, hem perdut part del nostre instint animal. Si ens hem domesticat tant que som incapaços de reaccionar instintivament, si queden sentiments, emocions per les quals sorgeixi de dins un instint de reacció. I em pregunto si això és positiu o negatiu.

Veig com els humans som capaços del pitjor, d’actuar com salvatges amb decisions, polítiques i accions cruels, indiscriminades, actes que la nostra societat continua fent dia rere dia sols per al benefici propi. Però aquests actes no crec que responguin al nostre instint animal de supervivència sinó més aviat a l’egoisme tan endinsat en el nostre ser que ens porta a no respectar ni una engruna de tot el que es podria compartir. És més, l’instint animal no permetria que cap animal deixés morir de fam a un altre i llencés el que li sobra.

I si vaig una miqueta més endins? en cada un de nosaltres, què hi trobo? Llavors sí que veig que dia rere dia anem perdent el nostre instint. Que ja som incapaços de lluitar, de desfer-nos en cos i ànima per allò que creiem, per allò que estimem. Hauria de tocar molt i molt dins per fer un salt. Per una part celebro que el cap ens faci posar seny, però alhora m’entristeix que estiguem immunitzats a la lluita d’allò que ens remou els budells per dins.

Ps. Post de la mateixa temàtica que el d'en XeXu, de qui crec entendre que opina que si, que quan menys ens ho esperem, l’instint animal acaba sortint. Però no estic segura que aparegui quan realment sigui necessari, sinó quan menys oportú és.
Ps.2. Els sorolls del puck son brutals. No els sé descriure però aquest crec-crec és infalible, igual que lo escandalós que es posa quan vomita, o els miols tendres quan vol que l’acariciïs la panxa o portar-te a algun racó de casa.
La foto, dels primers dies del Puck, en vida salvatge al camp.

Bocins de dimecres

2011-08-03T17:46:00.003+02:00

★ Anar a córrer a la platja i no cremar cap caloria perquè després fas una cervesseta al xiringuito.

★ Mimar el puck i acariciar el pèl suau després de ser raspallat.

★ Caminar per la ciutat just abans de la tamborinada: el cel enfosquint-se, l’aire que ho remou tot i que s’emporta fins i tot l’ànima, la sensació que el cel et caurà al damunt, notar les primeres gotetes de pluja i arribar a casa abans del diluvi.

★ Mails que reconforten, mails on divagues, mails i més mails.

★ Començar el compte enrere per una arribada des dels USA. Dues setmanes exactes!

★ Acaronar una panxolina que creix.

★ Dinar al grec.

★ Sopars a cases dels amics amb retrobaments, en terrassetes, en bars,... estones tranquil·les, converses interessants, riures sincers.

★ Els dos passos de militància confirmats.

★ Un somriure gegant, innocent, immensament bell i autèntic.

★ El llistat de coses pendents de casa al blog, per començar-les a fer.

★ Posar-me a la cua per començar a llegir Juego de Tronos. Finalment, m’han convençut i ara ja tinc ganes de llegir-los!

★ Somiar amb Ciutadella, la macarella i macaralleta, fornells, cales perdudes ..... ja queda menys per la darrera visita a les balears d’aquest any

★ Agost a la ciutat, el ritme baixa i tot va més lent.

★ Que avui és l’aniversari de la mare! Moltes felicitats, mama!!

ps. Quins son els vostres bocins?

Records musicals

2011-07-30T15:45:00.002+02:00

Més d'un cop hem dit que hi ha cançons que ens recorden vivències. Aquesta em transporta a una nit de dissabte, una festa major i molta, molta pluja. Uns autos de xoc, unes teles i un no saber què coi feia allà. Riures i més riures i saber que pots tirar endavant.

Tornaria dos anys enrere, a aquell moment per molt que en aquell moment tampoc sabia què coi hi feia i simplement acompanyava perquè calia. I ara ho tornaré a fer, d'altra manera, amb d'altres personatges i noves circumstàncies, per molt que em continuï costant tant mostrar certes febleses.

És com si de vegades, ens encaparrésim en trobar peròs, quan la vida és molt més senzilla.

Relats conjunts: l'home de Viturvi

2011-07-29T18:07:00.003+02:00

"L'uomo perfetto deve entrare in una sfera, a bilanciare il loro punti di forza e di debolezza, che è diverso che essere mediocre"*

Durant molt de temps havia pensat que sabia com era l’home perfecte, que sabia què volia. Però aquest home no arribava. Buscava i buscava per tot arreu i es perdia.

Quan s’entristia, els altres li deien que era massa exigent, que l’home perfecte que buscava no existia.

Perduda, va preguntar com era l’home perfecte, si existia als ulls dels altres, d’aquells qui l’havien trobat.

Per uns havia de ser misteriós, que s’hagués d’anar descobrint poc a poc, sorprenent cada dia i fent de la vida de tot menys rutinària i controlada. Que quan menys t’ho esperessis t’acaronés o fes un petó, sense motiu, espontani.

Per d’altres calia que tingués una bona musculatura, sobretot a l’esquena i els braços, potser sense saber-ho perquè pogués recollir i protegir. És clar que el cert és que en aquest àmbit es creaven discussions i molts eren els que destacaven la importància de la mirada, que podia transmetre-ho tot.

Fins i tot alguns reconeixien que el que calia és que fos sensible als plaers de la vida.

Molts, per damunt de tot, destacaven la necessitat que fos intel·ligent, que se’n pogués aprendre i admirar.

Com sovint es deia ella mateixa, sabia que la vida era dura, per això somreia còmplice quan li destacaven la necessitat de disposar d’un bon sentit de l’humor, que fes més planeres les pujades del camí.

Hi havia qui per damunt de tot valorava l'honradesa i bondat, que et generi una confiança infinita.

Però potser de les respostes que més la va sorprendre va ser aquella que li recordava que l’home perfecte és aquell que l’havia triat, que la feia sentir la més bonica, intel·ligent i divertida, que feia sortir el millor d’ella, perquè entre totes les altres, l’havia escollida.

I llavors, amb tot aquest garbuix va entendre que si bé potser era cert que era massa exigent doncs moltes coses de les que li deien les volia en l'home perfecte, el cert és que per cadascú l'home perfecte és diferent i que si no es donen totes les coses que el fan perfecte als seus ulls, no podia compartir el camí, confiar, aprendre, riure, desitjar-se, gaudir. Perquè l'home perfecte seria aquell que s'endinsaria en el seu món, en la seva esfera, equilibrant les seves forces i les seves debilitats, que també les ha de tenir, i que el faria diferent a una vida mediocre.

ps. Una nova aportació als Relats Conjunts. I aquesta vegada una mica diferent. Sense adonar-me, del relat de la Carme em va sorgir la idea de fer un joc amb uns amics que llegeixen el blog. I d'aquell joc neix aquest post, més conjunt. Ha costat lligar-ho una mica, però van sortir frases i certeses.

Saber deixar enrere

2011-07-26T23:26:00.003+02:00

Un dia em van dir que no es pot odiar eternament, no es pot estar enfadat amb algú sempre, que necessitem poder perdonar, que sols perdonant ens alliberem i podem reprendre la nostra vida.

M'agradaria poder fer com fan les petites del grup i perdonar-ho fàcilment. Tornar a viure com abans, oblidar tot el que va passar, el dolor. Ho intento i em dic a mi mateixa que és així, però una petita part, al fons del tot, en un racó del cor, no pot. Perquè per poc que fos, em va fer mal.

Em demano constantment no retenir el dolor, perdonar, perquè és el que he de fer, però darrerament sento que m'he tornat molt intransigent i mostro massa rencúnia. Dic coses que sento sense tenir en compte com poden afectar als altres ni si son encertades o no. Sols perquè les sento. Egoistament en els meus sentiments.

Pensava que sabia perdonar, deixar enrere les coses que em van fer mal. Havia aprés a no demanar res ni esperar res. Veig que no en sé, que no en sóc capaç de deixar enrere les coses que em fan mal. Cada cop menys. I així sols tinc la sensació de perdre.

I tinc por. Perquè no m'agrada ser així. Però no ho puc evitar. Tinc por que el meu cor s'hagi assecat, s'hagi marcit completament. Tinc por que ja sigui incapaç d'estimar, de donar-me als altres. Ja no sé com sóc, com visc els meus sentiments i les meves relacions. La solitud passa masses factures elevades que no sé com pagar per continuar vivint amb un somriure dels qui m'envolten.

De vegades voldria recuperar com era abans, tornar a ser un infant.

ps. aquests dies han hagut experiències realment colpidores d'infants. Ha estat increïble i agraeixo profundament que els animadors que les van viure les compartíssin. M'han arribat molt endins i no sabia perquè. Avui ho he sabut.

Aterrant

2011-07-25T22:03:00.003+02:00

El juliol de l'any 97, asseguda al primer seient de l'autocar, aguantant una bossa de vòmits, com la d'ahir, escoltava la ràdio que portava posada el conductor de l'autocar. No tenia els altaveus posats amb música però ell portava la ràdio encesa. Recordo la veu greu del locutor, no es tractava del butlletí de notícies del punt horari ni cap relat radiofònic estil La guerra dels móns. Agònic i desesperat, explicava com al bosc s'havien sentit uns trets i poc després com la policia buscava el cadàver d'un tal Miguel Ángel Blanco. En aquell moment aterrava a la terra. Immóbil, era incapaç de reaccionar i demanava al conductor que apagués la ràdio. Tinc aquells moments gravats a la memòria, com quan anys enrere m'havia quedat atònita amb la catàstrofe de Heisel, quan el pare m'agafava fort i apagava la tele perquè li preguntava perquè l'home aquell del jersei vermell no sortia del camp de futbol o com encara recordo estar davant d'una cadira set persones completament callades més d'una hora veient caure les torres bessones.

Ahir em tornava a passar. Primer vaig ser incapaç d'entendre-ho, de reaccionar davant les notícies, fins i tot frivolitzant amb la mort d'Amy Winhouse que no ens ha sorprés gaire, però ara sóc incapaç d'entredre perqué fem el què fem, perquè hi ha tant d'odi, tanta solitud i amargor, que són les úniques raons que se m'acudeixen per pensar com algú pot matar.

Diuen que “no news, good news”, però no sempre és així.

Quan marxo de colònies és realment una desconnexió. No total del tot (he mirat el correu dos dies), però si gairebé total. És una sensació entre estranya, agradable i inquietant alhora, doncs és com si abandonessis tota la teva vida, com si tot deixés d'existir i de preocupar. Poder-ho fer és una sort i alhora és molt inquietant, doncs en tornar, encara que sols hagi estat una setmana sembla que el temps hagi traspassat i hagi passat una eternitat, on tot el món ha capgirat i han passat mil coses que et fan trobar-te palplantada al sofà sense entendre res. És com si tot fos igual però alhora ha canviat tot.

ps. el vídeo, de les cançons que més m'agraden de l'Amy i per quedar-me en el bon record, en el d'una veu, sense res de les imatges tristes que tb ens ha donat aquesta dona.
ps2. Les colònies han anat força bé. Molt intenses en molts sentits, amb nanos increïbles i alguns ensurts. Esgotada i amb molts pensaments al cap.

De vacances (II)

2011-07-15T19:23:00.003+02:00

Doncs sí, torno a estar de vacances!
Aquestes no seran tan relaxades i tranquil·les com les anteriors, de fet, ben segur que acabaré baldada i ben pocs entendran l'esforç o la recompensa (a estones, ni jo). Que sovint no me'n recordo que ja no tinc edat per segons quines coses!

Bocins de dimecres

2011-07-13T18:38:00.002+02:00

Un sopar mexicà-hawaià disfresses incloses

Els margaritas i les margarides

Quan algú diu alguna cosa i saps que és sincera, que no la diu per dir-la perquè mai fa aquestes coses

Ballar

Baixar a córrer a la platja i recuperar les antigues caminades baixant de la facultat amb converses interminables intentant canviar el món i a nosaltres mateixes

Aprendre a que no se m’acumulin tant les tasques de casa

El relat conjunt a 12 mans encara pendent de publicar

Els despistes amb els mails a la feina que encara ens fan riure

El bon rotllo d’un cosí

Un retolador per fer manicura francesa de forma molt més fàcil

Acostumar-me a la nova cançó de Coldplay (al principi la detestava, cosa que m'entristia moltíssim)

ps. Quins són els vostres bocins?

Una empenteta, si us plau

2011-07-11T17:10:00.002+02:00

De vegades cal que et donin un copet a l’esquena, una petita empenta per arriscar-se i tirar-se a l'aigua. Aquelles situacions que necessites els ànims suficients per allò que costa decidir-te o tirar endavant.

Això si, a mi, m’han de tirar de daltabaix o posar-me contra les cordes perquè sinó, sempre acabo trobant una escletxa per fugir.

La gràcia és tenir qui et pugui fer l'empenteta. Per sort, en saben molt de posar-me entre l’espasa i la paret, perquè m’estimen massa i tenen molta paciència amb mi.

I així acabes fent allò que ni et veies en cor pensar, tot i que en aquell moment maleeixis per complert el qui et vol el millor. I després, ho veus completament diferent i l'endemà la tertúlia sempre és molt més divertida, recordant detalls inversemblants, parides vàries i situacions de lo més còmiques.

El vestit llarg

2011-07-08T18:07:00.003+02:00

Sovint miro les tendències de moda, veig coses que m’agraden i d’altres que no. De vegades veig peces de roba en noies o en revistes que m’agraden. M’hi fixo i m’agraden, sempre, però, per als altres.

El cert és que mai m’agrado amb les robes. Em costa molt comprar roba, mai trobo res que m’acabi d’agradar. No tinc ni un estil concret ni ben definit, sempre acabo anant amb pantalons i algunes camises o samarretes gens arrapades i sols a l’estiu em permeto algunes faldilles i sempre més clàssic que altra cosa. No m’agrada gaire, però mai em decideixo, ni em permeto veure’m amb d’altres robes.

Una barreja de mandra d’anar de botigues, remenar, les dependentes ...; el fet de tenir pocs diners i moltes despeses; el qüestionar-me sobre el per què comprar més roba de la necessària i sobretot la poca cintura fa que no m’agradi anar de compres i que arrisqui molt poc. De fet, si arrisco és quan li agafo alguna peça a ma germana que té roba per omplir diversos armaris.

Fa uns tres anys que vaig darrera un vestit llarg d’estiu i ara es tornen a portar. Però no trobava cap que em fes el pes. A Eivissa les companyes de viatge es van proposar que m’havia de comprar alguna peça, però no van aconseguir-ho. Segurament m’hauria d’haver emprovat aquella camisa blanca que em va fer mandra emprovar-me per si no em quedava bé –és que era tan bonica que la recordaré durant molt de temps- i que sé que encara que vaig dir que la podia trobar a Barcelona més barata, les possibilitats son ben mínimes. Potser hauria d’haver arriscat amb el vestit verd d’aquella botiga on hauria comprat molt més que el pareo que li he regalat a ma germana (que sé que duré més jo que ella), però tampoc em vaig atrevir.

I així he tornat a Barcelona amb les mans buides per un nou estiu a la ciutat, que encara que està de rebaixes no sé què passa que sempre ens fixem en allò que justament no està rebaixat.

Ahir al matí, però, enmig d’un esmorzar estrany em van arrossegar a la botiga del costat del bar i gairebé com si tingués un ganivet al coll em van fer emprovar el vestit llarg de floretes que també es quedava la companya de batalles. Pensant incrèdula que seria impossible que em quedés bé, pensant que el fet d’emprovar-me el vestit faria que d’una vegada per totes m’oblidés de la idea d’un vestit llarg, resulta que no quedava tan malament, i gairebé sense ni pensar-hi, arrossegada per l’efervescència de totes 4 emprovant-nos roba, ja tinc el vestit llarg d’estiu a casa. Ara sols falta un cinturó adequat i sobretot, sobretot, atrevir-me a posar-me’l.

I és que avui, me’l miro i m’entén tots els dubtes. No sé si m’atreviré, no sé si fa per mi. Algun dia m’agradaria poder deixar de tenir tants dubtes. Segurament aquell dia m’atreviria a comprar-me molta més roba. Segurament, aquell dia m’atreviria a viure més intensament, doncs no només és amb la roba amb el que em costa convèncer-me de com sóc i vull viure, sols és el reflex d’una vida plena de dubtes i retirades.

Ps. Bé, em manca el cinturó i ... els sostenidors! Això si que serà difícil de trobar. La foto m’ha costat molt, com n’és de llarg, no m’hi cap a l’armari!!

Bocins de Formentera

2011-07-06T17:15:00.003+02:00

El sol, la sorra blanca, la brisa marina ☼ Les platges paradisíaques ☼ Descobrir que n’és de bo el turbot ☼ Un xiringuito arrel de platja ☼ Contemplar les estrelles i finalment retrobar la lluna que tímidament comença a créixer ☼ Veure un pop, saber veure les palaies entre la sorra i reconèixer els meros ☼ L’emoció quan la nostra particular caçadora de cocodrils explica que ha vist una sípia, un peix volador i fins i tot una manta, malgrat ens estiguem carregant el mar i ja sols hi hagi la meitat de peixos a la costa que uns anys enrere ☼ Linx, marmota i lleona ☼ Les fotos fent bretolades ☼ Les cançons de sempre i les noves d’ara ☼ Les converses entorn una copa de vi a la terrasseta ☼ Redescobrir-nos, regenerar-nos, saber que ens tindrem sempre al costat ☼ Tot i plorar, sentir-te afortunada de poder plorar obertament ☼ Que et despertin amb una de les teves cançons, simplement perquè me’n vaig anar a dormir trista ☼ Les rutines que ja tenim fetes ☼ Els somriures gegants i il·luminats de qui és feliç com un anís ☼ Descobrir que puc córrer més estona ☼ El moreno de la pell i algunes piguetes a la cara i el nas ☼ El bikini taronja ☼ Llegir tranquil·lament a l’ombra del para-sol ☼ El silenci ☼ Desconnectar-me de tot. Ho necessitava i no sabia quant ☼ Començar a preparar la propera aturada ☼ Tornar i que et diguin que la tornada no esborri el somriure per res, que duri dies i dies.

ps. Els dies gan passat volant. Massa ràpid. Poc a poc aniré passant per les vostres cases, heu publicat moltíssim.

De vacances

2011-06-26T13:26:00.003+02:00

“les teves vacances d'aquest any son una mica Murakami, no trobes?”

pl. Universitat, 21 de juny.

I és que encadenant converses arribem a aquesta conclusió. Curiosa, postser sí, entremeliada, també. I és que si a finals de l'agost passat, en el més pur estil Scarlett O'hara damunt d'un turó de Thara, jurava i perjurava que aquest estiu faria vacances com a molt partides en dos i una part a l'agost, com la gent normal, que ja m'estava fent grandeta i que necessito descans quan més apreta la calor, doncs aquest any ho he tornat a fer: vacances partides en bocinets i cap dia a l'agost.

I és que meu curiós univers particular no vol que arribi a aquestes lleugeres previsions. S'embolica ell solet i dóna un periode vacacional el més estrambòtic possible, amb cert toc d'excentricitat, ple de cinturons escanyats, amb dosis de surrealisme còmico-dramàtic i sense escapar de certa lògica en l'inversemblant.

I així em trobo, que encara no és juliol i començo una primera setmana de vacances. Que el cert és que necessito molt, sobretot per descansar de mi mateixa i de la feina, objectiu que sé que no compliré doncs hauré de trucar algun que altre dia, per molt que el meu minso lloc de treball i sou no comporti aquestes responsabilitats.

I així em trobo, que a dos dies de marxa, ja faig les llistes i els preparatius per l'escala tècnica de repós, mar, peixitus i bicicleta a les illes (la segona i no darrera en el que va d'any), la cirereta d'aquest pastís tan curiós, no sé si dolç, salat o passat que seran les vacances.

ps. Això si, encara que faci vacances, recordeu que ben a prop teniu una assemblea de barri o de població, acosteu-vos-hi, que no mosseguen, i potser us hi trobeu a gust i compartiu problemes i sabeu trobar-hi solucions.

Bocins de l'equip petit

2011-06-22T21:26:00.004+02:00

Quan has treballat amb petits com aquests, aprens constantment.
Lliçons de vida, bocins de vida que hauria de tenir més presents.

ps. Gràcies Francesc, un vídeo xulíssim que carrega d'energia.
Fan tanta gràcia els nens quan se'ls cauen les dues dents de davant i surten les pales tan grans.

No n'hauria de tenir

2011-06-21T14:20:00.004+02:00

Tinc por.
No n’hauria de tenir. Arriscar-se, intentar-ho i qui sap què pot passar, potser res, segurament res, però potser qui sap què hi puc descobrir. Qui puc descobrir.
Em paralitzo i sobretot tenint en compte les notícies que corren al voltant.
Intento avançar amb moviments forçats i molt subtils –massa-, esperonada per les veus amigues que tot ho veuen amb un somriure i de forma ben natural.
La barreja de vergonya i por, la manera de fer tan diferent, la manera tan curiosa de conèixer-nos (o de retrobar-nos) i de relacionar-nos a fa que tot m’ho compliqui encara més de com complicat ja m’ho faig jo soleta.
I sé que si no faig res, la imatge serà cada dia més difuminada i menys real, i el record cada cop més idealitzat. I també sé que si no faig res i me n’oblido, segur que no patiré.
Però no puc. No puc deixar-ho estar, no he de deixar-ho estar.
Però, alhora, no puc.
Tinc por.

ps. Aquest havia de ser el post número 500? carai! quina mala passada, com sempre les mil i una contradiccions d'una mateixa, que ni amb 500 posts es poden canviar.

Jo represento, tu representes, ell representa

2011-06-19T12:32:00.003+02:00

El meu avui em va ensenyar a cultivar la terra. Em va ensenyar que quan una planta està malalta no pot donar fruit, ni flors ni ser resplandecent. L'has de cuidar, regar, podar i potser donarà flor i fruit. Paciència i temps. Però si la planta està podrida per dintre, per molt que intentis cuidar-la o tenir-hi paciència, mai podrà brotar amb força ni donar flors ni fruits. Cal que l'arrenquis de sota arrel, remoguis la terra i tornis a plantar una llavor.

És veritat. Aquells qui encara acampen i dormen a plaça Catalunya no em representen. No estic d'acord amb ells, que continuin acampats malgrat la majoria decidís en Assemblea aixecar l'acampada. És veritat. Aquells que fan un mal us de la plaça no em representen, aquells comportaments incívics crec que no estan bé faci qui els faci.

És veritat. Em fa mal veure com s'insulta, s'increpa violentament. Com s'aprofita de la força d'una persona més débil. No em representen aquells que exerceixen violència per fer-se sentir i voler tenir la raó.

Com tampoc em representen els pares d'amigues que son homes de pau i bé, que van ser atonyinats el 27M o van anar a la Ciutadella, que cada dia treballen al servei dels més necessitats, ni aquells amb qui puc cridar o estar en més o menys acord.

I és que cap d'ells és qui m'ha de representar. No. Aquests amb qui puc estar i no d'acord son ciutadans, ciutadans que viuen de manera similar o diferent a la meva. Però tan lliures com jo.

Jo sóc lliure i responsable dels meus actes. De viure i estimar com vulgui i visc en societat i tinc uns drets i deures. I visc en un estat democràtic (quin excessiu i mal us se n'està fent d'aquesta paraula) i des de fa 17 anys voto els qui m'han de representar. Els qui estan formats per fer-ho i als qui pago un sou perquè vetllin per mi, per als meus drets i deures en societat.

I fa molt temps que veig i sento que aquells qui em representen no ho fan per a tothom, sols per a ells o per als més rics. Que no treballen per als homes i dones sinó al servei del poder, poder que resta en els bancs, mercats internacionals i països més poderosos i rics. Poder que abarca la gran corrupció política que es dóna des de fa molt de temps i que ja va bé per uns quants (el cas Millet no va sortir a la llum per mecanismes d'anticorrupció sinó per una forta i perseverant lluita dels ciutadans a través de les associacions de veïns). Poder que fa que els mitjans de comunicació siguin completament manipulats i que ens han fet caure en els nostres propis pecats de benestar i comoditat.

I tot i així, excerceixo el meu dret i deure de votar uns representants.

I fa molt temps que treballo activament en les desigualtats que els qui em representen són incapaços d'assumir i responsabilitzar-se'n.

I per això, ara que la societat està immersa en una crisi econòmica que han provocat els propis representants (no pas una crisi derivada de confrontacions socials per la manera de viure, o de caire religiós, no, no una crisi econòmica derivada de decisions polítiques), la societat comença a veure que qui els representa tampoc els ajudarà a sortir-se'n, a viure bé (perquè si, tots volem viure bé i crec que ja prou hem aprés que no es pot viure per sobre del què es té) perquè només es volen ajudar a ells mateixos. I veuen que les institucions, els mecansimes de decisió, aquelles institucions per qui els nostres avis i pares varen haver de lluitar molt, estan podrides. Per tant, que qui els hauria de representar no els representa. I es comencen a moure. Bé, malament, amb més conscens, amb menys, perquè no en sabem, perquè la violència de la situació on hem acabat no deixa prou espai ni temps per pensar, però es comença a moure alguna cosa.

I ja hi ha algunes coses que comencen a canviar (però que esclar poc surten). La pressió dels indignats arriba internacionalment, i a nivell local les Assemblees de barri ja han aturat desnonaments de avis o famílies. Curiosament ara s'investiga la família Botín per frau fiscal o l'ERE de Telefonica ha estat denegat. M'agradaria saber què hagués passat si no hagués exisitit el 15M, si s'haguéssin donat aquestes notícies.

I tot per això m'aixeco amb ells, perquè el que volem, diguem-li com li diguem, és que qui treballa per representar-nos ho faci diligent i dignament. I no em val quedar-me al sofà que ho arrecli un altre, perquè és cosa de tots.

Hi ha moltes coses en la nostra societat que estan podrides i sembrar de nou i amb això no vull dir que calgui aixecar un govern concret que ha estat votat, no es vol això. Va més enllà perquè hi hagi qui hi hagi serà el mateix, cal anar a l'arrel del funcionament de les institucions, modificar-les per tal que qui ens representi es guanyi dignament el sou que tots els paguem.
I per això avui surto al carrer, a dir NO al Pacte de l'Euro, un pacte que com bé explica aquesta senyora, ens vol estrényer una mica més.

ps. Aquesta tarda la consigna és que si algú es posa violent, asseure's al terra i aixecar les manes. Madrid ja està aixecada, Paris també.

Bocins de dimecres

2011-06-15T16:53:00.003+02:00

Ara per ara només puc veure quatre bocins positius al bon temps:

els capvespres (aire fresquet, terraassetes, passejades, brisa del mar,...)

capbussar-se al mar (vital tot i la calor, el sol i la sorra)

portar sandàlies i les ungles dels peus pintades (m'agrada moltíssim)

els collarets de colors (si, ja sé, podría posar-me'ls tot l'any, però no és el mateix)

ps. I quins son els vostres bocins del bon temps?

Ps2. No puc obviar el què ha passat avui al Parlament. M'avergonyeix i entristeix l'actitud, la violència d'alguns indignats. No l'entenc i em fa sentir petita. No té sentit, perquè des de l'inici era un camí que es rebutjava.

Puc entendre que s'increpi, que es faci present la indiganció davant uns pressupostos de retallada (tot i que no estava massa d'acord amb aquesta acció, ja que els parlamentaris que tenim i que voten els pressupostos son els que van sortir d'unes eleccions), però a l'actitud violenta cap a qui sigui, no l'entenc ni comparteixo.

I em sorpren dels indignats. Sempre s'ha defensat una altra postura. I de fet, sols han estat una minoria, la majoria de la gent que anem participant, anem coneixent el que es fa i el què es vol aconseguir no seguim aquest camí sinó el de les actuacions pacífiques i la desobediència civil.

I seguiré defensant el Moviment, això ja no es pot aturar per molt que tinc por, doncs sempre he pensat que la violència sols genera violència.

Això sí, i sols és la meva opinió, que el president vagi a aprovar uns pressupostos que retallen molt, moltíssim les ajudes o els serveis públics, en helicòpter, un helicòpter que haurem pagat tots, no l'acredita gens ni mica. Que digui que farà us legítim de la força i que s'ha traspassat una barrera vermella, encara menys perquè enlloc d'acostar, de fer entendre el seu projecte, encara crea més fracció. Al meu entendre, hauria d'haver estat valent, haver donat la cara i estar disposat a sentir que hi ha qui no està d'acord amb aquest pressupost. Austeritat i retallada només pel què es vol.

I sols demano que s'intenti pensar objectivament. Hi ha fotos circulant amb mossos camuflats, que primer no he tingut en compte però quan després una segona foto demostra que son mossos, doncs no legitima res. I quan sents que a Grècia un milió de persones es manifesten i aquí no se'n diu res, és que es té por. Por d'alguna cosa que ja no es pot parar.

Però si us plau, no caiguem en el que no sóm la majoria. Un moviment pacífic.

La llibreteta vermella

2011-06-11T19:18:00.003+02:00

“No sé ben bé xq servirà aquesta llibreta, només sé que ara mateix necessito una mica de color”

Budapest, abril 2009.

“Vive como piensas o acabaràs pensando como vives”

La caseta. Juliol 2010.

Se m'ha acabat la llibreteta vermella. La vaig començar l'abril del 2009 i hi ha de tot. Escrits íntims, xorrades, les notes de reunions, o notes d'alguna xerrada. Els itineraris de viatges, les anècdotes o plans de festes. Llistes i més llistes: de la compra, de prioritats per al pis, de temes pendents, de llibres, fins i tot de possibles posts. Números de telèfon, números que no sé què signifiquen, mides d'espais de casa, multiplicacions i divisions de ves a saber què. Cites de llibres, d'espais trobats, noms de bars on anar, recomenacions vàries i tot de floretes dibuixades, quan em desconnecto i entro dins del meu món. Adreçes, horaris de busos o de trens, adreçes electròniques de viatgers coneguts i alguna pàgina web.

Però també hi ha més que les pròpies pàgines; algun punt de llibre que em van regalar, factures, targetes de restaurants, hotels o targes de visita d'amics. Paperets i paperets amb mil i una cosa, post-it's, dibuixos per passar les estones de petites princeses, aquella factura que tant vaig buscar o les polariods de Paris.

Un dia vaig estar apunt de pérdre-la, i em feia cosa qui la pogués llegir. No és que hi hagi res escandalós o vergonyós, però sóc jo al 100%.

I és que sobretot el que hi ha és vida, un munt de vida d'aquests darrers dos anys. Desordenada i ben diversa. Peculiar i ben íntima. Però que em genera un gran somriure perquè realment he viscut molt.

Suposo que me n'hauré de comprar una de nova. I així començar a viure coses noves?

Aprenent a twittejar

2011-06-09T23:07:00.003+02:00

Twitter m'estressa. De fet, tenir tanta quantitat d'informació i tan ràpid em bloqueja. No em deixa temps per reflexionar, donar voltes.

M'han estat punxant durant molt temps per fer-me'n un i finalment, i com a conseqüència dels fets del 28M, em vaig decidir. I ara ja no sé si vaig fer ben fet o no.

És una xarxa social més, una altra eina de comunicació virtual, però fins ara, cap xarxa m'havia col·lapsat tant.

Suposo que perquè bona part de la informació que tinc és en relació amb tot el que estem vivint aquests dies i que per manera de ser i convicció, em prenc massa visceralment i sento que faig poc. Recordo els dies sindicaleros com també em passava i qualsevol esdeveniment em feia trontollar. Doncs ara es multiplica per mil.

Realment tenir tanta informació ajuda? No hauria de qüestionar-m'ho, fins i tot fa vergonya qüestionar el fet de tenir accés a informació, però així és, em sobresatura, em bloqueja i no em dóna temps per viure les meves pròpies vivències, realitats i conviccions. Fa uns dies, en un post que em va agradar molt, un dels punts deia que l'excés d'accés a informació podia ser una eina d'intoxicació massiva, quan en teoria tot el que sigui perquè la gent parli, es comuniqui, hauria de facilitar. Però suposo que és com tot, si l'ús és inadequat, els resultats són desastrossos.

I alhora em fascina. Quantes coses em perdria sinó!

No sé si duraré gaire (i això que m'agrada com m'ha quedat la casa) però és m'agrada molt més la vida blogaire, molt més per al meu ritme pausat i reflexiu, molt més part de com sóc jo. Si no se m'acut res per escriure que sigui enginyós! 140 espais no em son suficients per descriure el que em recorre les entranyes.

Pluja a la ciutat

2011-06-07T23:43:00.004+02:00

Plou i l'ambient es refresca, s'allibera i neteja.

La ciutat desprén una olor especial, com si recuperés alè, com si jo mateixa recuperès energia.

Camino poc a poc, doncs les sandàlies fan que els peus vagin xops i rellisqui cada dos per tres, com el meu caminar lent per la vida.

L'autobús triga ben bé deu minuts en passar, però és igual així es poden contemplar les gotes que impacten amb el terra, el tapís de la pluja caient i fent borrós l'edifici de la universitat, com borrosos son alguns dels meus pensaments.

Rius d'aigua s'esmunyen clavegueres avall, com masses preocupacions per no res que s'esvaeixen de la manera menys pensada o aquelles que et sents incapaç d'arreclar i que sí son importants.

I l'ambient fresc potser deixa entreveure camins fins ara impensables.

Com a mínim, el soroll de la pluja farà que pugui dormir més tranquil·lament aquesta nit.

ps. sempre he tingut problemes amb els títols dels posts, però darrerament, buf!! com costa trobar-lo! més que la cançó i tot!

Per què no creure-hi? Per què no donar una oportunitat?

2011-06-05T22:20:00.006+02:00

“Sortir d casa cap al metro i trobar-te gent encartellant. Alguna cosa s'està movent i és molt gran! “

“sociòlegs que asseguren que el moviment 15M a l'estiu serà estés per tot el món occidental”

“Paris, Atenes i potser ja moltes més arreu del món, estan ja indignades i ningú diu res, però cada dia hi ha més conciències obertes que alguna cosa ha de canviar. Perquè cap mitjà parla de les manifestacions d'Atenes cada dia?”

Són tantes coses. Un no parar. Anar amunt i avall, havent de fer llistes i llistetes i tot i així, deixar-me coses. Fa dies que penso un post donant suport als indignats, explicant perquè els dono suport i m'ho prenc tan seriosament, havent de respondre als mil i un qüestionaments. Que si ja els he vist, que si són quatre gats, que si es parla massa en castellà i no ens representa, que si no hi ha posicionament identitari. Fins i tot escoltar burletes per decisions preses en assemblea.

Però no tinc temps i vull pendre'm el meu temps per ser rigorosa i curosa. I mentre tant, mil i una cosa. Un sopar d'aniversari sense la persona que fa anys, alguna que altra nova discussió que em preocupa molt més que les tingudes durant la setmana, firaentitats i amunt i avall, demanar favors, llegir Indigneu-vos a la llum del mòbil enmig d'una marató de terror (perquè no m'agraden les pelis de terror), dormir poc, creuar la ciutat mil vegades, assemblea de colònies, i fins i tot una mica de cuidar la família a la Sagrada Família.

I alhora, continuar pensant com posar en ordre els mil i un pensaments, sense que em surti res convincent.

Però mentre admiro tanta bellesa arquitectònica i penso en el poc apreci que li tinc al bisbe i fins i tot em convenço de que hi ha massa solemnitat per molt poca trascendència, em commou amb una definició i quatre paraules. I és que enlloc de dir que és celebra una eucaristia, parla d'assemblea litúrgica. I en lloc de sermonejar actituds, recorda que el treball i l'acció està per aconseguir la pau, la llibertat i la concòrdia enfront la discordia.

I allà, enmig de mil i una persones arreclades com si anéssin de casament, amb els millors vestits, pentinades i repentinades, em veig amb els pantalons bruts de tot un dia de jocs i pluja, amb les bambes més que trencades i més que despentinada, trobo les paraules de suport.

Per què, i què més dóna com anem o què fem si treballem per la pau, per la llibertat de les persones i per crear concòrdia? Per què enlloc de donar una oportunitat a qui es comença a moure, els critiquem per aparença i superficialitat?

No entenc com ens podem queixar, com es pot dir al diari que més del 65% de la població està d'acord amb els indignats però creuen que no aconseguiran res i posar-se a criticar. Feia molt de temps que ningú tenia esma per canviar res i ara algú s'està movent per viure més dignament, millor. És a dir, més en pau, en llibertat i buscant la concòrdia enfront la discòrdia.

Per què sempre ens queixem dels joves i per una vegada que es mouen, que pensen i volen intentar canviar el que els envolta, hi ha qui se'ls tira a sobre enlloc d'ajudar-los, de fer-los veure allò que la seva passió no els deixa veure?

Jo aposto i m'és igual que siguin més curosos o menys, m'és igual que parlin en català, castellà, xinés o àrab. Aposto perquè volen transformar una societat que cada vegada és menys lliure i més acartonada en un sistema que no funciona, que fa els rics més rics i els pobres més pobres. Creuen que és possible un canvi. I si aconseguim que les institucions escoltin la ciutadania, llavors moltes de les qüestions més identitàries estic segura que seran molt més fàcils de portar a terme.

Perque, estiguin perduts o no en molts pensaments, jo també ho estic, i sols donant voltes a com treballar millor es poden aconseguir transformacions.

Perquè ja no crec en els polítics que tenim, perquè totes les estructures polítiques estan corrompudes i tot allò que em movia a la facultat entre quatre gats que no anavem amb pantalons de pinces i jerseis al coll ara ja no són cosa de quatre gats.

I així, arribo a casa i descanso. I mentre espero i desitjo que l'assemblea decideixi si aixeca o no l'acampada perquè saben que no la poden allargar però que també entenc que cal que tinguin la coordinació amb les assemblees locals i una base reindivcativa comuna, descanso, pujo el peu en alt perquè està inflat com molt temps enrere i confio que demà, novament demà, alguna cosa pot canviar. Només cal que ens ho proposem i confiem.

ps. Ahir em van reptar a que d'aquí un any ja veuríem com ha acabat tot això. A mi m'agrada pensar que molt millor per a tots.

Disculpeu la llargada del post. No l'he sabut escurçar.

La foto, del 22 de maig. Lloc, pl. Catalunya. Els protagonistes, el que diuen que és el futur, però que ja és present.

Bocins

2011-06-01T17:06:00.006+02:00

"Rita, quan t'enfadis, pensa que sempre et quedarà Paris...jejejeje"

ps. si algú té ganes de brega, només cal que ho digui. Porto uns dies que m'enfado amb tothom... i si, ja ho sé, millor canviï d'estratègia, que enfadada no em porta enlloc. Per això, aquest comentari que m'han dit avui per correu electrònic és el millor en dies. I així, pensant en Paris, ja torna el somriure.

Cita literària

2011-05-30T23:03:00.003+02:00

"- Les nostres vides estan determinades per un munt de contingències -li vaig dir, intentant ser tan breu com vaig poder-, i cada dia lluitem contra aquestes eventualitats i aquests accidents per mantenir el nostre equilibri. Fa dos anys, per raons tant personals com filosòfiques, vaig decidir deixar de lluitar. No va ser perquè em volgués matar, no cregui, sinó perquè vaig pensar que abandonant-me al caos del món, el món m'acabaria revelant alguna harmonia secreta, alguna forma o algun patró que m'ajudarien a arribar al fons de mi mateix. La idea era acceptar les coses tal com venien, deixar-se portar pel flux de l'univers. No es pot dir que me'n sortís gaire. Vaig fracassar miserablement, de fet. Però el fracàs no desvirtua la noblesa de l'intent. Potser vaig estar a punt de morir, però tanmateix penso que gràcies a això sóc una persona millor."

ps. M'ha atrapat. Aquest llibre, El Palau de la lluna, em fascina. Em fa pensar, en tot el que visc, en tot el que actuo. No ens podem abandonar i si ho hem fet i fracassat, no passa res, cal tornar a posar-se en marxa.

ps2. Aquest post, aquesta carta llegida en una cassolada, diu tantes coses! Mosso indignat, mosso que condemna l'actuació de divendres. I mosso amb por, segurament jo també la tindria, no ha de ser gens fàcil, però potser ha arribat l'hora que siguin valents.

Com m'agradaria

2011-05-29T14:27:00.003+02:00

“I tu, com estàs?”

“És clar que ha de guanyar el Barça que estimes. I tot anirà bé. Ja veuràs, ha de ser així, que guanyi el Barça i tot vagi bé. D'altra manera no pot ser”

Hi ha dies que m'agradaria no ser com sóc. Que m'agradaria no viure tan intesament les coses. No ser tan passional amb el què crec. Perquè em perdo, em perden les maneres. M'agradaria saber tenir un discurs net, seré i convincent, però la inseguretat i la timidesa sempre em venç. M'agradaria posar seny i reflexió al què m'envolta però no sempre ho aconsegueixo.

Un pot tenir una idea, un pensament i seguir la seva vida de la manera més racional i coherent possible. M'agradaria que les coses que em passen, les que visc i sento no em condicionéssin tant, poder-les canalitzar i racionalitzar. Però no ho sé fer. Mai n'he aprés. Sempre em poden, les emocions em poden.

M'agradaria no preocupar-me tant. Poder viure més plàcidament. Però suposo que intentar ser conseqüent amb el que es pensa no és fàcil. I sovint no ho sóc. Però m'agrada pensar que ho intento.

ps. ahir el Barça va guanyar. Em vaig alegrar, però no ho vaig viure apassionadament com altres vegades, com hagués volgut sentir el gran partit que van fer. Patia. Pel tot el que he viscut i sentit els darrers dies. I em va condicionar.

Va haver alderulls. Però com em van dir a mig partit, va anar bé, només així s'ha aconsguit donar una llicó. Pl. Catalunya va ser una lliçó i ara alguns mitjans comencen a fer justícia explicant com es viu dins la plaça. Potser és que hi ha coses que comencen a canviar.

Per més que desallotgin...

2011-05-27T09:32:00.003+02:00

Això, per més que vulguin, ja no s'atura.
Davant de tot, serenor.

Tota una poetessa

2011-05-26T23:24:00.005+02:00

Espero que us agradi.
Un munt de coses. El text, la poetessa i tot el que els envolta. Un somriure gegant.
No és un futur, és present.

Un somriure d'orella a orella

2011-05-24T21:41:00.002+02:00

Porto tres dies pensant el post. Però encara no tinc paraules i tot el que escric em sembla poc digne o bonic. Només tinc un somriure permanent, com si estigués enamorada.

És que no sé per on començar. I no sé què dir.

Només puc somriure.

I penso i recordo el que he viscut els darrers dies i m'emociono. Encara no aconsegueixo deixar anar una llàgrima (que cauran, tard o d'hora cauran i aquest cop seran de felicitat). Però repeteixo, només faig que somriure.

És com si m'haguéssin injectat botox a la mandíbul·la i no pogués articular altra facció, només un somriure permanent.

A la feina riuen, faig bromes i tot, i això feia temps que no passava!

Potser sí que estic enamorada. Enamorada dels meus amics, me'ls estimo tant i els ho demostro tan poc. Jo que sempre em queixo de tot, sóc tan afortunada. No entenc com és que fan el què fan, però em cuiden i em porten sempre del braçet. I aquesta vegada,... és que aquesta vegada encara no sé com descriure-ho. Voldria dir tantes coses, però no em surten, estan encongides a l'estòmac i no volen sortir. O si, en forma de rialles exagerades.

És que és clar, és tan bèstia tot plegat. Divendres mentre m'invaïa la nostàlgia revolucionària, rebia un sms “comença el joc. Quan surtis de la feina, no passis pel super i ves a casa. Posa damunt del llit, roba per un finde fora de casa”. I ja era incapaç de res.

El joc, que per a ells havia començat uns mesos enrere, seria increïble. Em punxen i encara no m'ho crec. Un cap de setmana a Paris per celebrar el meu aniversari, un somni de somiatruites fet realitat, un regal immens. Fer 35 anys no era gens fàcil i portava una temporada força baixa, potser masses coses darrerament. Però ara, ara estic convençuda que és l'auguri de molt bones que ens han de venir a tots plegats.

Les sorpreses, els riures i somriures, tot rodat i controlat, les bones notícies i el marc incomparable. Dormir en unes golfes bohèmies, sopar i prendre copes al encantador Le Marais, pujar, per fi, a veure les gàrgoles, caminar, passejar, pujar a peu la Torre Eiffel. Que et facin passar vergonya quan el capità de l'avió et felicita, ballar can-can, passejar per Mont-matre, menjar crêpes, veure el Senna i Paris a la primavera. Tots els riures i aventuretes que han passat muntant el viatge i els meus canvis de plans o masses activitats que ha fet anar una mica de corcoll a un munt de gent.

Moltes gràcies. Només sé dir això. Us estimo molt.

ps. I de fet, donar les gràcies aquí també té sentit, perquè sé que llegiu això encara que no comenteu, passeu en silenci, i és que encara que ho havia explicat alguna vegada, va ser al blog on vaig dir aquest somni de fa temps. I moltes gràcies als qui els heu ajudat (que també llegiu això) amb complicitat i esforç.

Bé, finalment, m'ha caigut alguna llàgrima.