M'agrada anar a sopar fora de casa. Com també m'agrada fer sopars a casa. Sobretot, els dissabtes a la nit.
M'agrada trobar-me amb els amics, somriure, explicar-nos la vida entorn una copa de vi i uns bons menjars. Sobretot, brindar per qualsevol cosa cada dos per tres.
M'agrada conèixer un munt de coses noves, de realitats, de situacions, de converses apassionades. Sobretot, perquè sempre n'aprenc un munt i tothom té molt a aportar.
M'agrada compartir les estones, fer caliu, estar a gust amb els qui m'acompanyen, teixir complicitats. Sobretot, quan han estat en els bons i mals moments.
M'agrada sentir-me acollida i acollir el millor que sé, símbols eterns d'amistat i afecte. Sobretot, en abraçades, somriures emocionats, mirades que ho diuen tot.
M'agrada conèixer blogaires, posar-nos cara, descobrir-ne de nous i fer camí plegats. Sobretot, perquè és una sort immensa aquesta comunitat.
M'agraden molt els sopars com el de dissabte a la nit. Sobretot, perquè el somriure perdura dies i dies.
ps. ja s'ha dit tot del sopar de dissabte, però em repeteixo. Va estar molt i molt bé! Novament, moltes gràcies als que el vau organitzar. Quina feinada i quanta il·lusió en fer la trobada. I de musiqueta, una de les moltes que m'agraden i que he trobat al CD . Qui l'haurà triat? A més, un petit homenatge a la Natalie Portman, que avui ha guanyat l'òscar! La petita estrella de Leon, el professional ja en té un!!!
Darrerament parlo molt del blog. Surt a moltes converses, molts senten curiositat per saber què és, per què hi escric. Des del sopar d'avui al plantejament de tancar-lo i demés històries, el blog és centre de molts moments, sobretot entre els amics de Sants. De fet, si no vaig plegar va ser perquè algú que em coneix molt bé em va insistir perquè no ho fés, perquè el blog m'aportava molt i si abans no em llegia ara resulta que ho fa sovint. I ara que moltes de les cares conegudes saben de l'existència d'aquest blog, tot plegat m'avergonyeix una mica, però en canvi, el cert és que sols rebo afalags. I m'avergonyeix perquè és un espai molt íntim i personal, del que mai vaig esperar res, sols poder deixar-me anar una mica en allò que em costa més. I que en canvi m'ha aportat moltíssim.
Alhora, avui coneixeré, posaré cara, ulls, veu a uns quants blogaires. Alguns de coneguts, llegits i d'altres que ni tan sols hauré pogut visitar.
Sento que s'estan intercanviant els camins de la meva vida. Es creuen, millor s'intercanvien, espais fins ara separats.
Compartir les emocions més profundes amb persones que no veus fa que sigui fàcil i alhora és contradictori perquè en canvi amb les persones que t'acompanyen i confies et sents més despullat i sovint no ho dius tot i no sé perquè passa això.
És un torrent de sentiments creuats, de paranoies, pors que per molts podrien ser tonteries, però és que ara es creuen els camins entre la comunitat virtual i la no virtual i es fa curiós. Encara que si ho penso bé, els camins molts cops s'han creuat entre amics d'amics, amics-veïns, veïns blogaires que potser ens creuem pel carrer,... és allò de la teoria que tots estem interconnectats entre sis persones i que jo penso que és que fem el que fem, sóm com sóm, tenim les mateixes inquietuds, maneres de pensar i això ens acaba acostant.
Miro els gairebé 450 posts (aquest és el 449, ais!!!) i veig com ha canviat aquest espai. Cada vegada els posts son més llargs, crec que menys intensos i emocionals, però cada vegada xerro més. Potser jo també estic canviant. Recordo que mai hagués pensat conéixer tanta gent maquíssima i com el Francesc, el Cesc, la Tirai i l'Assumpta aviat em van anar introduïnt en aquesta petita gran comunitat. Una comunitat que com totes és viva, canviant, que arriba gent i d'altres se'n van. D'altres canvien o desapareixen. Amb qui comparteixes més afinitats i amb qui menys. Amb les seves coses bones i les seves de dolentes. Però si que és una comunitat que fa de molt envejar, ja que sols despren companyarisme i caliu.
Sento que s'intercanvien els camins i no pas un sol creuament per on cadascú continuarà el seu camí. Sé que molts dels que em coneixen i llegeixen des de fa poc el blog es poden sorprendre, es poden qüestionar i no sé què passarà quan molts dels que em llegeixen em coneguin, suposo que el mateix, seguirem sent companys, doncs al cap i a la fi, el blog és una part més de mi mateixa. Un petit bocí de vida.
Davant la paret, no podia deixar de mirar-la. Aquesta fotografia la retornava a aquella exposició sobre la Segona Guerra Mundial on es van conèixer. Ell se la va intentar lligar dient que era l’expressió de la passió del moment i com s’havien de deixar portar pels sentiments.
Ella, ara, somreia recordant la poca gràcia que va tenir en aquell moment i com li va desmuntar els arguments en un minut. Per ella, aquell petó no era per tant, l’amor es reflectia molt millor en el petó Doisneau -li havia dit-, suau i tendre alhora que apassionat, on el temps semblava deturar-se mentre estiguessin abraçats besant-se. Ell, amb orgull i posat fatxenda, l’agafaria i d’una estrebada reproduiria el petó davant la incredulitat dels presents.
Ara, encara ara, es posava vermella per aquell instant, sobretot perquè tenia ben present el fet que quan va aconseguir deixar de riure del pocavergonya que la magrejava, va obrir els ulls i es va enamorar de la passió que desprenien els seus ulls negres, penetrants de sensacions, capaços de fer-la sentir especial i única, viva. I ara, encara ara, sentia que en aquell moment ja va saber que mai tornaria a fixar-se en una altra mirada, que restaria per sempre dins ella.
Davant la paret, el marc vell i brut, etern company del joc que es van inventar al petit estudi d’unes golfes de Paris, quan eren aprenents de fotògraf. Quan discutien sobre tècnica i sentiment, sobre acció i emoció. Quan tot eren somnis i jocs. Quan entre tots dos s’intercanviaven les dues fotografies, senyal de passió o emoció. Si Nova York era penjada, la passió, el desig que sentien es tornava més salvatge i instantani. En canvi si Paris enlluernava, el romanticisme, el joc de la seducció s’instal·lava, per regalar flors o posar espelmes a la banyera.
Però aquells temps ara ja no hi eren, feia uns mesos que ell havia marxat. Ara, ell era un reconegut fotògraf bèl·lic, intrèpid aventurer que va triar un altre camí, un altre rostre, una altra companya de batalles, un altre món molt més llunyà, segurament molt més arriscat que el que li oferia una mestra de belles arts d’un institut de les afores de la ciutat. I ella sense esma per rebel·lar-se, s'encadenava al seu record.
Per molt que aquella fotografia el recordés, ja no tenia sentit mantenir-la penjada esperant que algun dia ell aparegués, l’agafés de la cintura i amb una estrebada li fés aquell petó. Millor despenjar-la, desfer-se del marc antic i regalar-la a alguna de les seves alumnes, plenes de passió i ànsia de viure, enamoradisses de l’amor. L'amor en el que ella ja no hi creuria més.
Tot i així, l'amor mai no és buit. Va despenjar la fotografia, va treure un marc nou i va penjar-hi el seu futur, la seva millor fotogradia: el somriure del nadó que cada dia la mira amb aquells ulls negres, penetrants de sensacions, capaços de tornar-la fer sentir especial i única, viva. ps. Nova aportació als Relats conjunts. Ho sento, una foto em porta sempre a l'altra, que m'agrada molt més i la volia fer sortir.
Ser seductor pot ser una qüestió d'actitud, però també pot ser qüestió de virtut.
Hi ha persones seductores. Que busquen els altres, aprenen a agradar, a ser el centre d’atenció, a ser desitjades i que tenen un munt de tècniques per seduir. Treuen partit dels seus punts forts i amaguen les seves febleses. Poden ser millors o pitjors persones, no les vull jutjar perquè n'hi ha de tot tipus, però és que normalment m’interessen poc, ja que sembla tot estudiat. No son aquestes persones les qui em copsen (encara que em puguin seduir de vegades).
Perquè n’hi ha d’altres molt més increïbles. Persones seductores per naturalesa, que sedueixen facin el que facin. No cal que siguin els més guapos, perquè de fet, ni van de guapos. Però tenen una aura que els fa únics. Desprenen tanta emotivitat, tanta delicadesa, tanta alegria i diversió que els fa únics. Poden tenir els ulls espectaculars però que triguis en veure’ls perquè sempre queden mig amagats pel somriure més gran i ample possible. L’etern somriure que sembla dir que tot és fàcil i lleuger malgrat la vida sigui difícil i dura. Poden semblar que van mig desmanegats però qualsevol cosa els queda bé i s’arreglen amb poc. Pot semblar que naveguen sense rumb i en canvi dir les paraules clau, el discurs més motivador i encertat del moment. Les paraules justes i necessàries. I a sobre desprendre tanta tendresa i bondat que la fredor més gran es desfà per complert.
I a sobre, quan tens la sort de caminar al costat d'alguna d'aquestes persones, no et sents distant o petit, al contrari, et fan sentir a com a casa en un instant, calidesa infinita. I encara guanyen més. Poden semblar desastres, que tot s’ho prenguin sene importància però no és pas així, i si els dones confiança et retornen el 200%.
Quan tens la sort d'estar amb una persona d’aquestes, tornes a casa amb la idea que tot està per fer i tot és possible. Se t'encomana el somriure i el cansament és el de menys, i aleshores reps un sms d'agraïment que t’ho confirma. Decididament hi ha qui neix amb una estrella de seducció innata.
ps. I si a sobre comparteixes un cap de setmana amb més d'una d'elles, amb persones, amics, companys, generosos, optimistes, persones plenes de vida, d'il·lusió per tirar endavant, amb somnis per complir, amb projectes i regals preciosos, amb tanta tendresa i amistat, surt un cap de setmana rodó amb pluja, sol, fred però molta, molta calor. Miro les xarxes socials, rebo mails, les fotos i sé que alguna cosa va passar aquest cap de setmana. Que tots ens hem revitalitzat, que alguna cosa ens ha fet somriure avui de manera especial.
ps. recordo com la mare es va discutir amb veïns perquè no volíen posar una peça a l'antena col·lectiva de la comunitat per poder veure Tv3 quan era un marrec. Recordo que entre les seves raons estava la que jo pogués veure els dibuixos animats en la llengua que pensava, parlava i somreia. Sort que cada dia estic més convençuda que el català es fa i es farà sentir sempre, vulguin o no. Hi ha coses que no s'entenen. Però bé, ara que anava a bloguejar... fins demà...sense senyal (prometo respondre els comentaris del post anterior demà, o passat, o passat...).
Pa negre No cal dir res més. 9 premis a Madrid. Sense fer soroll, sense polèmiques i amb gent de casa. Visca el cinema català!
ps. Passo de pensar si ens han beneficiat les baralles entre directors, acadèmics o lleis sindes. Passo de pensar si hi ha res polític en el vot. M'és igual. El català es fa sentir. I així, amb cultura, amb bona feina i passió crec que és com ens hem de fer valer. Per cert, què xulo el vestit de la Nora Navas, i què valenta per posar-se'l!
Es manté ben cofoia enmig de grans edificis moderns que s'aiexequen dia rere dia. No l'importa el que pensin d'ella, si les parets son lletges o si sembla que es caigui a troços. Sembla que porti una lluita amb el pas del temps, una guerra amb la grandesa i la modernitat d'aquesta ciutat.
I amaga tresors. Qui deu viure-hi? Hi ha qui aposta per una velleta que cus vestits preciosos mentre mira el televisor a veure si veu els seus fills. Aquells que un dia van penjar el molinet de vent a la balconada.
Hi ha qui diu que una antiga gran dama del teatre es repinta els ulls amb perfilador negre com si anés a filmar la seva darrera actuació. Aquella per la qual li regalaran un ram de roses vermelles gegant.
Potser una àvia que enyora els néts que ja no venen a veure-la ocupats amb futbol, handbol o bàsquet. O potser una vella aristòcrata que recull tresors amagats entre les escombraries, que s'empolaina i es posa les millors gales per menjar el poc que li dóna la pensió mínima.
Sigui qui sigui és un misteri, i cada dia, quan el vent fa sonar les campanetes del sonall que hi ha penjat no puc deixar de mirar amunt, com si cada vegada que sonéssin, un àngel s'escapés i aconseguís les ales. Com si un munt de globus anéssin a enlairar aquesta petita proesa d'una ciutat de ciment sense límits per una història com la del Carl i l'Ellie.
ps. el barri on visc, canvia cada dia. I mai recordo fotografiar els canvis. Molts grafits se m'han perdut per no haver portat la càmara en mà (cosa que abans si que feia, ais.....). No volia que aquesta casa que em recorda tant la peli Up se m'escapés (perquè estic segura que un dia, tot de globus se l'enduran volant!)
i no passo per alt que també preocupa qui pugui viure-hi, si estarà en bones atencions, esperant sols que la puguin reallotjar.
Ps2. Per cert, he dit alguna vegada que m'encanta el cine? Com disfruto i avui toca ben a prop! A veure si hi ha sort amb Pa negre!!!
Un dia, en un sopar, em van preguntar quin era el meu llibre preferit. No sé perquè, en aquell moment em vaig quedar en blanc. Però sens dubte sé que el meu llibre preferit és Orgull i prejudici. Encara que de ben a prop, no sé perquè, m'atrapa Junts i prou. Suposo que en tots dos casos és el personatge femení, pel que admiro en el primer cas i m'identifico força en el segon.
En un moment donat, la Camille de Junts i prou, quan més abatuda es troba, quan més perduda i enfadada està, es talla els cabells. A la pel·lícula (a la que es correspon aquest fotograma) no s'aprecia gaire, però es clar, és al llibre on hi trobes molts perquès de tot plegat.
El setembre del 2002 vaig anar a Istambul de vacances. Era el final d'una etapa i l'inici d'una altra. Un món màgic, que anys després em decebria, m'apareixia al davant i amb ell molts interrogants de la vida que duia llavors van començar a esvaïr-se. El mateix octubre vaig començar a fer pràctiques de la universitat al lloc on encara ara treballo. Va començar una molt bona etapa que duraria uns quants anys.
I en aquell moment d'impàs, em vaig tallar el cabell. Gairebé ningú se'n recorda, però em vaig tallar els cabells ben curts.
Avui m'he tallat el cabell. No les puntes i el serrell, no, no. Un canvi total. De la melena més llarga que he portat mai a gairebé la nuca descoberta (bé, no curtet, curtet, però és que per la textura del cabell i la meva cara rodona, no me'l puc tallar més curt).
Volia que s'acabés gener, que arribés febrer, els dies fossin una mica més llargs i poder gaudir del sol de l'hivern que tant m'agrada. Volia baixar a la platja, sentir el fred a la cara i respirar. Volia deixar de sentir-me tan malament amb mi mateixa.
I sols un gest com ser prou valenta com per tallar-me els cabells sembla que hagi portat aire nou. La feina sembla que es comença a endreçar i avui ha estat el primer dia en molts en no tenir mal d'esquena tensional pel que estic vivint dia a dia. He llogat la plaça d'aparcament i finalment, i amb l'ajuda d'uns quants Philiberts, m'he tallat els cabells.
No espero que tot això em porti grans canvis, ni millors èpoques. Sols estar una mica més ….. en pau. I dibuixar.
ps. avís metereològic. El turmell està inflat dues vegades l'esquerra i porto tot el dia notant la placa per complert. Crec que, malgrat ara hagi vist la lluna en un cel clar, s'acosta pluja.
Els reis em van portar un quadern per dibuixar i pintar aquarel·la. Fa tantíssims anys que no agafava un llapis de dibuix! Crec que ja ni recordo fer anar el canell. He de recuperar temps perduts.
Els amics no en saben res, i fins demà al vespre no em veuran,....jejeje crec que es moriran de l'esglai!
De petita a ma germana, durant una temporada, li va donar per veure repetidament El mago de Oz, i a mi, que en aquella temporada ja era pre-adolescent, em feia força ràbia.
Mai em va arribar a agradar. No sé perquè, però trobava la història ben avorrida. Una nena pànfila, pànfila, un espantaocells sense seny buscant un cervell, un home de llautó sense cor i un lleó poruc. Tots cantant aquella cançoneta que es posava dins el cap. I aquella bruixa absurda i tot plegat per acabar amb un personatge que no era el que era. Segurament, si hagues llegit el llibre m'hagués agradat molt més. Però llavors no li veia gens la gràcia. Ni el fet de fer equip, d'ajudar-se els uns als altres, de fer les coses amb el cor, de superar-se i de saber el que realment es vol.
Però el cert és que no vull parlar de tot això.
Darrerament penso molt en el personatge del mag. Segurament s'ha escrit moltíssim sobre el Mag d'Oz, sobre política aplicada a la història, sobre sociologia i demés. Però tampoc vull parlar de tot això.
Sento que he anat coneixent diferents persones en diferents àmbits que han resultat ser Mags d'Oz. Persones que desprenen tanta àurea, tanta força, tanta energia, que fan por. O més que por, que imposen. Però després, quan passes temps amb elles, després quan les coneixes descobreixes que …..
Aquests mags crec que els podria classificar en quatre. Els primers son aquells que realment son tan forts i valents com aparenten. Que tenen força per quatre cantons, sols algunes fisures, que necessiten dels altres i ho saben. Que s'ajuden i saben els seus punts febles. No sé si podrien ser veritables Mags d'Oz però segur que es converteixen en herois.
Després, hi ha els genuins farsants. D'aquests no cal parlar gaire. Son autèntic i pur engany i es delaten sols.
Però entremig hi ha dues classes que es difuminen i que en mi son els que han causat més estranyesa. Hi ha que els descobreixes les seves febleses i, de cop, es tornen humans. De sobte, la complicitat amb ells és més gran perquè tot el que et semblava allunyar-te d'ells, t'apropa, et dóna calidesa. I et fa superar. Com si compartint la càrrega fes que el pes de viure fos més lleuger de portar. Com el mag de la pel·lícula, que amb la sabiesa es reconcilia i es vol fer camí plegats.
I finalment hi ha els mags que no sé definir. Aquells que has admirat tan fermament però tot queda en un miratge. Que en veure com son realment et queda certa buidor, perquè no entens les cuirasses, perquè et sembla tot mentida, però de fet no és cap mentida. Simplement que no son el que havies idealitzat.
Perquè segurament en tots els Mags d'Oz hi ha bona part d'idealització, com el món fantàstic d'Oz o la ciutat esmeralda, on tot era possible però res era cert.
Suposo que el millor és anar fent camí, encara que no sigui en llambordes daurades i anar trobant amics com l'espantaocells, l'homé de llautó i el lleó. Que amb els seus defectes i virtuds fan un conjunt inigualable.
ps. espero que tothom conegui la història del mag, sinó em sembla que hauré ficat la pota fins el fons com fa uns dies en desvetllar el final de 127 hores de la forma més innocent possible.
Podia posar un fotograma qualsevol de la pel·lícula però he trobat aquesta il·lustració que m'ha agradat moltíssim i a més amb els micos que sempre em van fer tanta por!
Anava a posar la versió de la Norah Jones, però he trobat aquesta de Ramones. Espero no haver-vos espantat si esperàveu una cançó suau.
M’han fet un regal increïble. Un d’aquells regals que potser no semblen res d’important, que potser més d’un dirà que no hi ha per tant. Però per mi, em fa quedar sense paraules. Perquè hi hauria moltes altres persones a qui regalar-lo, més properes o del ram.
Aquest vespre m’han convidat al Palau de la Música Catalana, on mai he estat gaudint d'un concert, sols amb l'escola de visita. A un concert, on ni la pluja ni cap impediment farà que no soni la música, una música que tant m’agrada, que tants maldecaps i alegries porta als que estimo. Un petit reconeixement, una petita victòria, un pas més endavant.
I després, brindarem per estar plegats, pel concert i pel tercer aniversari d’aquest petit espai, perquè malgrat molts dies pensi en tirar la tovallola, molts dies ni obri l’ordinador, sento que torno al punt de partida. Un trienni i endavant, volent explicar coses noves, els maldecaps de sempre, les ofuscacions laberíntiques, les tristors, els riures, les parides del gat: el difícil i alhora fascinant que és viure.
Perquè, potser per fi demà, surti el sol que escalfi i allunyi la fredor d’aquests dies.
Ps. Mirant el reguitzell de posts dels tres anys de vida de blog, crec que del que més he parlat és dels amics. I és que no em cansaré mai de dir lo afortunada que sóc, del tresor tan gran que tinc, tan variat i que sovint penso que no mereixo. Dels qui m’acompanyen, m’esbronquen, em fan riure, m’estimen i des de fa temps, em porten del bracet. I no em cansaré mai de donar les gràcies. M’he estat mirant la trajectòria del blog, tot el que ha passat aquests tres anys. Miro enrere, em sento diferent i igual alhora. Algunes coses han canviat, algunes relacions també, d’altres coses no tant. No sé què hi haurà demà, sols que serà un altre dia a la vila del pingüí, i que això ja és molt. A tots els que passeu, gràcies. Les cançons del nou disc encara no estan penjades. Només a l’spotify es poden escoltar, o comprant el disc, es clar.
"(...) i és ara que has de sentir i ara has de decidir i és ara que has de sentir i és ara al cap i a la fi i ets tu qui riu contenta l’endemà i saps que el temps no pot tornar a començar però sents que si que tot podrà canviar per fi demà”
Per aquells temps a l’Estat manava la dreta bigotuda i la política d’immigració s’enduria fortament, complicant la vida a persones que arribaven al que creien un país pròsper en busca d’una feina i d’un futur, però es trobaven amb traves per poder accedir a permisos de treball. Per aquells temps semblava que vivíem en un oasis, on els joves pensavem que tindríem feina assegurada i sols ens preocupava el que faríem demà (potser també perquè érem joves). Començaven a arribar immigrants d’altres països, diferents cultures, diferents maneres de fer. I hi havia gent que no ho entenia i es començaven a preocupar, no fos cas que els traguessin allò que es consideraven propi. Eren temps molt diferents, les torres bessones encara no havien caigut i ningú s’imaginava la paraula crisi per enlloc. Eren temps de somnis, d’un nou mil·lenni que ens havia de portar grans proeses.
Però el cert és que teníem veïns que no ho passaven tan bé. No calia anar gaire lluny per viure la pobresa. Però llavors se’n deia quart món i a una gran majoria li queia molt lluny.
Sols en moments de desesperació la gent s’organitza i lluita. I aquell moment ho van fer i van trobar aixopluc en pocs espais. Per sort un munt de gent no passa de tot i els va donar suport, i finalment es va aconseguir els famosos papers per tothom (encara que el cert és que tampoc van arribar per a tothom). És d’aquelles demostracions que la força de l’home, de la perseverança (paraula tan coneguda ara) i del moviment en comunitat arriben a bon port.
Doncs bé, recordo aquells dies. Recordo com es parlava del què passava a Santa Maria del Pi, com podíem ajudar, i la manera va arribar de la crida a acollir més immigrants que es sumaven a la protesta i que ja no cabien al despatx d’on no els podien desallotjar. Per aquells dies el centre també estàvem de bonança i un dissabte al matí ens agafava tot per sorpresa. I no podíem fer com si res, anant a jugar als patis de l’escola o preparant les activitats que toqués. Havíem de fer alguna cosa, havíem d’actuar com gran part del barri que es mobilitzava per fer menjars als cuidadors, torns per atendre als que estaven en vaga de fam, recollir signatures.... El grup de grans van mirar i remirar el material de les acampades per donar-los dormitous i algun sac de dormir. Els mitjans varem buidar les guardioles amb les aportacions setmanals per anar a comprar aigua, sucre i llimones per la vaga de fam. I els petits, el grup dels Micos es preguntaven què podien fer ells. Van fer dibuixos per alegrar la Sala Nova, perquè no fos tan trista. Recordo que tots vam anar passant portant les coses i que ens explicaven el què feien allà tancats. Però recordo com em van explicar l’experiència dels petits. La cara de sorpresos de tots plegats, que els més petits els poguessin fer somriure, donar alegria i llum amb els seus dibuixos, recordar-los els fills als països originaris, les famílies per qui lluitaven. Aquells dibuixos van estar penjats tota la tancada.
Aquells petits Micos ara ja fan segon de batxillerat i van ser un dels grups més actius, participatius i potents del centre. Sovint els veig a través de les actualitzacions del facebook, com nens i nenes que no tenien res en comú i que també tenien els seus maldecaps, es continuen trobant, es continuen respectant, animant-se. I m’agrada pensar que alguna cosa del que van viure durant aquests 10 anys ha quedat en ells. Que si més no, si aquests dies algú els parla de la tancada puguin recordar que ells, sols amb sis o set anyets van ajudar-hi activament, van ser veu i ulls de tot allò que els passava al seu entorn (però stambé és cert que de vegades penso que no se’n recordaran de res).
Fa 10 anys ja de la tancada, les injustícies socials es continuen donant, la crisi accentua les diferències i situacions de pobresa ens son molt més properes i punyents del que ens pensem. I molts es senten incapaços (o potser porucs?) d’actuar, posicionaments extrems neguitegen i la llei del més fort sembla imposar-se. Però no és cert, també es veu a l'horitzó una petita llum d'esperança. La gent es comença a adonar que està a les nostres mans, que els uns ens podem ajudar als altres i que cal mirar endavant.
Miro amb neguit i incertesa el que passa a Egipte, tinc un mal pressentiment de com pugui acabar tot plegat per més que em diguin que la força del poble unit pot amb tot i per més que vulgui estar equivocada. Però cada hora que passa, sembla més difícil. Darrerament masses coses han quedat en un no res, esclafades pel poder.
Estem en temps de revolta? Realment serem capaços de treballar per un món diferent, per lluitar per la nostra dignitat? I per la de tothom? Podran els joves que pugen canviar alguna cosa?
Ps. La fotografia, Mn. Vidal Aunós, rector en aquell moment de Santa Maria del Pi, anterior rector de Sant Medir. Recordo que de petita em feia por, el veia tan gran i tan seriós. Però com n’estava d’equivocada, era tot bondat i orelles per escoltar tothom.
Miro 10 anys enrere i què diferent que em sento. Tot i que ara mateix em senti perduda, realment he aprés tant aquests darrers 10 anys. Llavors sols era una joveneta de 24 anys realment perduda i sense saber per on navegar. Ara, encara que no gaire més segura de res, si més no, sé per on trepitjo.
