28/2/09

La meva bonica bugaderia


Els temps canvien.
Tot evoluciona.

Hi ha activitats, costums, negocis que amb el temps desapareixen. Molt temps enrera els queviures es venien en petites botigues, en "colmados" on hi havia de tot i normalment els portaven families senceres amb algun que altre dependent. Van aparèixer els supermecats, i aquests petits establiments es van anar esvaïnt. Fins que van arribar els "pakis", petits establiments que venen de tot i que la diferència és que estan oberts fins molt tard. ës a dir, el mateix però diferent.

I amb les bugaderies ha passat el mateix. Quan era petita n'hi havia una al costat de casa. Una rentadora era un article de semi-luxe i no tothom en tenia. Poc a poc la rentadora es va anar convertint en una eina necessària i tota casa en té una. Però de cop i volta, torno a veure bugaderies per tot arreu. Els nous temps fan que es tornin a necessitar. I per cert, sempre em recorden a pel·lícules americanes on és molt més habitual.

El fet, però, és que a vegades sembla que el món avanci a grans passos, que tot evolucioni, i el que és vàlid avui no ho sigui per demà. Però després veus que hi ha coses que tornen que algunes coses ja eren prou bones com per perdre-les. Potser abans d'abandonar, cal pensar tot el que podem perdre.





ps. que consti que m'agrada molt més el títol de Mi hermosa lavanderia.
La foto, del flirck.
La cançó, la que més m'agrada de Servicio de Lavanderia, Shakira.

26/2/09

Reconeixement

Aquest matí, només arribar, el meu cap m'ha fet anar al despatx. Pel seu to sabia perfectament que no em tenia que preocupar, però no obstant, amb lo negativa que estic (o sóc), se'm feia una mica nus a l'estòmac.
Però no, eren bones notícies, o més que bones notícies (doncs ni ens apugen el sou, ni ens milloren els horaris ni res) era un reconeixement. I, realment, era el que necessitàvem (necessitava). Ahir, en conversa amb un càrrec important del Departament que depenem (un dels més grans i complicats) li déien que estaven molt contents de la nostra àrea i que erem l'exemple que posaven a tothom a seguir. Per qualitat professional i qualitat humana.
La setmana passada ens van reunir a totes les àrees de servei (les que estem al servei de les àrees que fan les polítiques) per dir-nos que teníem que millorar el servei i fer equip (en plan xerrada de recurosos americans de millora de resultats que deixava molt que desitjar), doncs hi havia coses que no rutllaven. En sortir de la reunió, el director de Serveis (per mi, una persona que crec que no hauria de ser on és per tot el que vam viure, i que sap perfectament el què penso i la poca estima que li tinc) ens va dir que tot plegat no anava massa per nosaltres; que evidentment hi ha coses que podem millorar però que ja funcionem.
El meu cap i jo mai ens hem caracteritzat per la fluidesa de les nostres paraules, doncs en el fons som molt iguals. I tots dos ho sabem. Fins i tot mirant-nos, somriem sabent el que pensem. En el fons de tot, em té una mica de por (ho sé) perquè li dic les veritats de tot plegat, sap que sóc crítica i que en el fons continuo creient en uns ideals que el seu partit polític no maté (suposo que per tot això em va fer tan de mal el què em va passar per nadal i encara no puc entendre ni oblidar). La meva companya, per contra, és tot fluidesa i massa expressió. Xerra pels descosits i té una confiança en ella mateixa que atabala. És el contrapunt perfecte per a tots dos.
La veritat és que ara que tot el meu voltant trontolla és important haver entés que malgrat tots els malgrats, malgrat moltes vegades voldria canviar d'àrea, la feina va tirant endavant i tinc ganes de continuar millorant.
La veritat és que avui, després de la conversa, m'ha canviat la cara. Ens ha canviat la cara. I tot el dia ha estat diferent. Potser és hora d'oblidar tot el que no ha funcionat els darrers mesos a la feina. Just ara que semblava que havia de sortit la plaça que fa temps que desitjo (i si finalment surt?.... bé això ja ho pensaré demà, quan surti)
La veritat és que avui, necessitava tan sentir aquestes paraules, que tot deixa de tenir la transcendència a tot plegat que li estava donant. No parlo de tornar a disfrutar d'anar a treballar (això són temps que ja no tornaran) però si de viure en pau el dia a dia laboral.




ps. Això si, tot el que em qëstiono que no faig bé, millorar-ho, poc a poc, amb confiança.
Ps2. la cançó no té res a veure. Simplement, m'agrada i em fa ballar. I avui (que tot no va massa bé, però tampoc malament) necessito ballar.

25/2/09

Sobre el que dius i no dius


Una companya de feina s'apropa i em diu “avui fas millor cara. Ahir creia que ploraves i estaves trista. Per sort, et vaig sentir parlar i em va alegrar que tan sols fos un refredat”.

I llavors agafo i em miro al mirall per contemplar la magnitud de la tragèdia. I si avui encara tinc els ulls petits i plorosos, el nas que envermelleix per segons i la cara com descomposta, com devia d'estar ahir?

El fet al que em porta, però, no és tan el constipat en si (que ja sé que surt per cansament i cap de setmana esgotador), sinó recordar que moltes vegades no puc fer-hi res. La cara em delata. Diuen que tot el que callo se'm reflexa a la cara. No puc dissimular la sorpresa, la por, el sobresalt, la decepció, l'engúnia o l'empipamenta.

I en canvi, sovint també he de sentir a la gent dir-me que mai saben que em ronda pel cap. Que mai deixo entrar als demés. I sobretot, sobretot, que mai saben com em sento. La mare em diu que sóc com un llibre tancat. Quan algú em pregunta què tal, la resposta sempre és “bé, anar fent” i en canvi pot ser que dins es moguin quaranta mil emocions diferents.

Dues parts que no es corresponen. Dualitats pròpies dels nascuts sota el símbol dels bessons? De vegades, m'agradaria que tot fos molt més senzill.

ps. És que ningú pensa dir res d'aquest troç d'home?????? tanta Pe, tanta Pe (i me n'alegro, que consti), i el veritable protagonista dels Oscars va ser el presentador!!! Si un es posa a ballar, cantar, riure i fer somriure sense perdre ni un gram del seu sex-apple com ell, Hugh Jackman, no m'estranya que el considerin un dels actors més atractius (esclar que també és cert que l'acompanyava la Beyoncé).



22/2/09

carnaval II


No sóc mestre, ni pedegoga, ni educadora; de fet ni tinc el carnet de monitor en el lleure. Porto 15 anys convivint amb infants, i cada dia em continuen sorprenent. Cada dia aprenc alguna cosa nova d'ells.


Hi ha infants introvertits, extrovertits, patosos, amb àngel (això no sé com definir-los, però per mi són aquells infants que tenen una gràcia especial facin el que facin). Hi ha infants mal educats, prepotents i egoistes, però també hi ha infants sincers, amb el cor gran i disposats a acceptar qualsevol cosa.


Hi ha infants que et qüestionen tot, d'altres que sembla que no tinguin esma ni per jugar i d'altres que somriuen el dia a dia malgrat la realitat els ho posi ben difícil. I és que encara que recordem la nostra infància amb nostàlgia i un somriure, no sempre és fàcil.


El dia a dia fa que no vegis canvis en ells. Com es fan grans, com canvien i es transformen. Sols en moments determinats tens la sort d'adonar-te de tots aquests canvis. Al llarg d'aquests 15 anys n'hem conegut uns quants, i veure'ls crèixer i esdevenir persones actives és una sort immensa. Petites coses en les activitats, en els dissabtes, les excursions. Podria dir les mil i una coses de cada un dels nens i nenes del centre que hi ha ara mateix. Com tiren del carro, com ens donen energia als animadors cansats i sovint amb les piles poc carregades. Com ens fan treure força, il·lusió i ganes de tirar endavant.


La setmana ha estat molt cansada. Moltes coses i poques mans. Alguns dirien que ens al·lucinem massa i tenim el llistó massa alt, però només reponem al nivell que posen els infants, ells són el centre, nosaltres només acompanyem. El cap de setmana ha estat molt intens, alguns errors de càlcul personals, alguna esbroncada, les exigències personals i algun que altre maldecap potser no ha deixat disfrutar de tots els somriures i bons moments, però que per sort, han estat molts. Però sobretot el fet de tancar el centre, encara que fa que ens posem les piles en coses, fa molt dures d'altres.


ps. la disfressa de lupa, tot un èxit.

La festa del centre de Morera, Badalona, tot un èxit. En aquest centre, els passa el contrari que a nosaltres, són un equip d'adults nombrós i potent però els falten nens.

El cap de setmana, de pel·lícula. Indis, vaquers, visites d'amics,....

20/2/09

Carnaval


Hi ha qui no li agrada disfressar-se. Hi ha qui s'amaga darrera d'una façana de seriositat i no deixa entreveure el còmic que porta dins. Hi ha qui la vergonya a exposar-se en públic disfressat, no deixa que pugui enriure's d'un mateix.

El carnaval, a més de festa pagana, de festa esbojarrada abans de la quaresma, és també el temps de crítica, de sàtira i de deixar anar tot allò que preocupa o no va bé. És temps de disbauxa.

Hi ha qui diu que és una festa hortera i fins i tot de mal gust. Hi ha qui no en vol saber res, i en canvi hi ha qui es deixa anar, fa sortir la seva faceta més pallasa i deixa anar coses que mai faria. I si, també hi ha qui fa l'hortera fins al ridícul més gran.

A mi, que sempre intento passar decepercebuda, que no m'agrada ser gens el centre d'atenció o cridar d'alguna manera l'atenció, i que sóc tan tímida que només una paraula em pot fer posar vermella. Doncs a mi, resulta que m'agrada ser contradictòria de mena, i m'encanta el carnaval!

Tinc la sort de celebrar-lo amb els nens i poder fer les mil i una tonteries i quedar dissimulada. Però, tanmateix, m'encanta disfressar, fer disfresses (mai comprar-les) i sortir de festa.

I aquesta contradicció em fa molta gràcia, perquè ni jo mateixa l'entenc. Potser i simplement potser, perquè amb disfressa les coses es veuen de diferent color i no fa cosa mostrar certes maneres de fer.

Amb les amigues de l'escola, que també ens agrada portar la contrària al món, ens disfressàvem per Sant Joan, i amb els de la feina, durant els anys daurats vam ser l'enveja de més d'un per apuntar-se a la disfressa.

Això si, la setmana de carnaval és de les més dures de tot l'any (gairebé com la d'abans de Nadal) i arribo a la festa una mica massa cansada. Potser aquest és el darrer any que ens disfressem amb els nens i nenes del centre, i inconscientment ens hi estem entregant més que mai.

Això si, amb el millor somriure, a gaudir que és carnaval!

19/2/09

La troca, que s'embolica sola


De vegades em sento al mig de coses que no sé d’on venen i cap on van. On no hi ha gens de control i cada paraula dita pot embolicar més la troca més que no pas facilitar.

Diuen que parlant la gent s’entén, però el cert és que sovint les paraules perden significat. Perden tot l’objectiu, per la manera, per l’estat d’ànim, pel què espera l’altre.

Les coses són segons el mirall on es vegi, i cadascú les veu i les viu diferent.

I jo les visc totes massa intensament.

Les darreres setmanes m’he vist immersa enmig de mil i un embolics on ni entrava ni sortia, on gent que m’estimo ha patit i no he sabut què fer. I m’hi he vist al mig, sentint-me culpable per un munt de coses que no tenen res a veure amb mi però que indirectament si. I no m’agrada estar al mig. A mi m’agrada passar sense ser-hi.

Només tinc ganes que passin aquests dies.

16/2/09

El moment adequat


A El Curioso caso de Benjamin Button una de les idees que es repeteix en un parell d’ocasions és que hi ha relacions que s'han de trobar el moment adequat.
Una comèdia romàntica de fa cert temps, i que la BSO sonava avui, El amor es lo que tiene, dues persones es van trobant durant el temps per motius diferents, però sempre a destemps.
Potser hi ha persones que es troben al moment adequat ben aviat. Potser hi ha relacions que en un moment no han funcionat perquè els dos estan en punts de les seves vides diferents, volen i necessiten coses diferents. Però que hagués passat si aquestes dues persones es troben en un altre moment? O potser simplement, per molt que hi hagi atracció o fins i tot t'estimis, mai s'arriba a aquest moment adequat.
A El Curioso caso de Benjamin Button l'element esencial és el temps. El pas del temps que ens afecta a tots, que ens determina en la nostra manera de veure i viure la vida. En canvi en la segona, el temps sols serveix per adonar-te del que pots deixar escapar. I com el temps et pot fer fer tard.
Durant molt de temps em vaig castigar per una història on els dos anàvem a destemps. I potser tenia que ser així. Potser deixar de pensar en el què vaig fer malament o en el que no vaig fer pot deixar de ser un lastre per a les relacions que puguin venir.
No podem recuperar el temps perdut, però si viure el temps per endavant. Per trobar el moment adequat.



ps. Durant molt de temps vaig pensar que aquesta cançó era dels Eels, i no la trobava. Avui, l'he recuperat.

12/2/09

De dolça, res de res

Decididament, sóc filla de la meva mare, i el dolç no és el meu fort.
Després de la desgràcia amb el brownie, m'havia decidit a deixar enrera la maledicció de fer postres de les Rites. No pot ser, no és tan difícil.
M'he portat una balança de pesar de casa els pares, he imprés la recepta, m'he posat tots els ingredients ben posadets, com faria l'Isma, davant el màrmol i tots els estris necessaris.
He fet la recepta línia per línia i l'he posat al forn.
Primer descuit: en lletra menuda parla de les panses. Perquè no quedèssin al fons de tot del pastís, les he col·locat deu minutets de no res més tard, i han quedat damunt de tot i mal posades.
Segon error: m'han trucat (per cert, la mare....) i quan he tornat m'ha semblat que se m'estava cremant; corre-cuita he tret el pastís,...i.... resulta que ara és cru per dins.
I tot, per aprofitar dues pomes que feia massa dies que rondàven per la cuina.
El resultat, no queda tan malament,....el gustet, però, ja és altra cosa. La maledicció, segueix en peu.

Potser tot plegat diu alguna cosa, deixa entreveure alguna senyal, si no surt, doncs res de res. Millor m'en torno al salat.

ps. Rita, espero que siguis l'excepció que confirma la regla.

10/2/09

El peix que es mossega la cua

De la crisi, no hi entenc massa, la veritat. Fa massa temps que visc en el meu món, que de tant en tant surto, trec el cap i m’espanto. I a més, els números no se’m donen massa bé.

Aquest matí, mentre m’acabava de despertar m’ha semblat sentir que les mesures contra la crisi que vol posar el Govern estatal han de servir per fomentar el consum entre les famílies. S’ha d’aconseguir que les entitats de crèdit donin préstecs a les famílies per tal que aquestes tornin a tenir poder adquisitiu, gastin i reactivin l’economia.

Fredament, objectivament puc entendre que aquesta és la solució. Si no hi ha consum, no es pot vendre i per tant no es pot produir i per tant es tanquen les fàbriques, es crea atur.....

Però, si precisament el consumisme ens ha portat on som. Durant els anys de bonança ens hem tornat encara més egoistes i ens han fet creure que per viure, per ser “el més”, es necessita de tot i més, i que això representa l’èxit personal. Que s’ha de tenir una casa espectacular, cotxe, viatjar als llocs més llunyans, sortir, tenir de tot, quaranta mil pantalons i dotzenes de parells de sabates; que l’arruga no és bella i cal eliminar-la, que l’educació s’aprèn a força de talonari... i, bé, podria dir quaranta mil coses més. I tothom hi hem caigut de quatre grapes a la galleda. Estirant més el braç que la màniga, endeutant-se fins el coll.

I la solució és creant més endeutament? A mi, em van ensenyar que endeutament comporta pobresa. És un pou amb poques sortides.

I a sobre, per acabar-me d’embolicar més, hi ha qui va ensenyant balanços amb guanys escandalosos mentre la filial anuncia acomiadaments igualment escandalosos. I alguns ploren dient que el que més els preocupa són els impagaments hipotecaris i desnonaments.

Tot plegat massa despropòsits i cap alternativa. Si no canviem nosaltres mateixos i deixem de jugar als jocs dels magnats, cada dia els rics seran més rics i els pobres, més pobres.

9/2/09

Mimosa


No recordo quin curs va ser, però era de ben petita. Un hivern, els de l'A vam plantar un pomer a l'hort, just tocant les classes de parvulari on no hi tocava gens de sol, i els de la B van plantar una mimosa al costat del pati de la figuera on el sol hi era tot el dia. El pomer no va arrelar, i no vam arribar a veure cap poma. La mimosa, es va fer gran, i cada primvera ens perfumava amb la seva olor. Es feia gran i gran i gairebé feia ombra a la figuera, tot un símbol de l'escola.

Els de B, que eren uns bons jans mai van dir res. No sé com, entre els de l'A es va extendre el rumor que aquella mimosa l'havíem plantat naltres. I ens la féiem nostra.

Un any, l'últim i quan érem desterrats a uns locals foscos i ombrívols per fer la gran escola que és ara, la mimosa va desaparèixer, com l'hort i l'antic parvulari. Sols queda el pati de sorra amb la figuera, que al setembre deixa anar les figues per terra perquè les trepitgin els nens i nenes mente fan gimnàs (que consti que fa molts anys que no hi entro i desconnec si la figuera segueix en peu; a mi m'agrada pensar que si).

Però el record d'aquella mimosa, que no era nostra però que els de B van compartir per fer-la de tots, segueix present i quan arriba febrer no puc deixar de pensar que la primavera ja s'acosta, que el sol escalfa una miqueta més i llueix perquè les flors de la mimosa siguin les més belles.

I com que m'agrada molt el fred i l'hivern (encara que aquest està sent un pèl dur) sento que allò que menys m'agrada de la primavera s'acosta: els canvis d'humor, les emocions massa a flor de pell, les poques ganes de llevar-se al matí, els cabells que cauen més de l'habitual i la tristor marcada als ulls; necessito apropar-me d'allò que sí que m'agrada. I la mimosa n'és una (aquesta, tot i el preu, és fàcil).


ps. Altra cosa és que l'hauré de mantenir en algun lloc segur; puck-arreplega-el-què-pot ja s'hi ha acostat com un tauró voltant la pressa.

7/2/09

what else?

Aquest migdia, dinant amb uns amics, fèiem repàs dels actors I actrius preferits, arrel del la Nespresso I els anuncis del George Clooney.




El fet, és que dèiem que en aquests anuncis, el George s’arriba a enriure’s d’ell mateix, de la vida d’actor, de la vida de galeria I famoseo que porten.

No els envejo gens aquest tipus de vida, si és que se’n pot dir vida. Tot el dia pendent d’estar el màxim de guapo o guapa, de anar perfectamente arreclat i no equivocar-se ni una mica, de no fer una mala cara o un mal gest. No poder sortir o mantener uan relació sota sumari. Crec que m’ofegaria.
Encara que tinguin una vida de luxe, sense hipoteques, podent fer vacances quan vulguin, viatjar arreu del món, crec que paguen un preu molt alt.

I a mi, que crec que no podria viure sense el cine, sense poder escapar i viure mil i una històries, vides que no vivim, històries que no són, de vegades em fa pena la vida de l’actor, Sempre jutjat als ulls de tothom. Sempre en fals. Sense viure una vida autèntica. La del dia a dia.

Ps. Fent llista (mooolt complicat), els meus actors preferits d’ara,

Brad Pitt (se’ns dubte l’home 10 tot i el bottox) i en Cristhian Bale (encara que em deixo uns quants..)





Rachel Weisz i ella, la Julia.





I de sempre….


Cary Grant (el bueno) i Steve McQueen (el malo)







Elizabeth Taylor, i tal i com es veu a l’anterior post, l’Audrey Hepburn.

Ps2. La Nespresso s’ha convertit en el facebook consumista, sembla que si no en tens, no ets ningú.

6/2/09

Desayuno con diamantes


A la vida hi ha dies negres, però també hi ha dies vermells, que per mi són aquells on sento vertígen.
Avui n'he sentit.

Feia temps que no en sentia.

Mil i una sensacions i no saber què fer ni què dir.

Totes les debilitats a flor de pell.

Tots els qüestionaments, mancances, pors, tots, reunits en una sala d'uns 15 m2.

I tot un demà que no sé com encarar.

Potser, el millor, és anar al meu Tiffany's particular. I deixar que demà surti el sol.

ps. I en arribar a casa, el Puck gairebé vola 8 pisos avall. Ha saltat i s'ha quedat mig pengim-penjam al balcó.


4/2/09

Un anyet...


... i tot un segon per pedelejar a l'impossible.



ps. El vuit8ena fa un anyet...
Si, si,...com passa de ràpid el temps.
Gràcies als que passeu, als que em comenteu, als que us sorpreneu i em dieu que us sorprenc. Als que llegiu i als que em feu pensar i avançar.
Potser canviaria coses de les que he escrit. Potser m'agradaria poder escriure, explicar-me, millor.
Potser m'agradaria poder no donar tantes voltes i no mirar-me tan al melic.
Però és el que hi ha. Va en el pack.

ps2. La foto, d'un amic, en David, i un dels seus viatges de ruta en bici per la seva illa.
La cançó potser no va massa amb la foto xò m'agrada molt...

2/2/09

Sobre decisions, camins.....


Hi ha decisions que has de prendre que turmenten fins l’extenuïtat. I no són, potser, les més vitals o decisives. Però si, molt difícils. Suposen inflexió, canvi.
Dones voltes i voltes, mil qüestionaments, mil peròs, mil sentiments. El deure i el voler barrejats, coherències i incoherències, principis, raonaments que creus vàlids que es desmunten en un no res.
I de cop, després de mil i un moments pensant-hi o tenint-ho al cap, es fa la llum. Tots els troçets de veritats pròpies encaixen en el moment menys pensat. I et sents lliure.
I espantada. Potser no agradarà a tothom, potser no s’entendrà. Però he entès, per fi, mil i una coses que em deia i que em contradeia.
Potser, quan ahir deia que la reunió no m’havia servit de gaire, no era justa. Necessitava sentir certes coses, entendre que la decisió pròpia és meva i que he de mirar per mi, i que en canvi també recordar per qui he treballat, he servit. Perquè hi he estat i per qui vull continuar sent-hi.
Aquest matí, anant cap a la feina i de la manera més tranquil·la possible, he decidit que de totes, totes lluitaré perquè el centre tiri endavant, perquè hi hagi un 09/10, perquè l’esforç s’ho val per uns infants que creixen i tenen una oportunitat diferent.
Però també he decidit que si no pot ser, que si no es troben les mans que ens manquen i tanquem la paradeta, no continuaré en un altre centre, si més no en un futur immediat. Que a la meva vida hi ha d’entrar altres vides, altres camins, que també tinc que mirar una mica per mi, i això, en el meu cas, és més difícil del què sembla. Suposa més esforç. Vol dir contradir frases que he interioritzat massa com opció o militància.
Tenir aquesta decisió presa em fa sentir lliure en mi mateixa. Potser d’aquí un mes canviï d’opinió, però ara sé que si canvio serà tenint clar el que m’estimo, vull i puc donar des de la llibertat de fer el què estic disposada a fer però no perquè m’hi senti obligada.

Ps. Hi ha qui diu que això no ho tenia perquè decidir ara, però jo ho necessitava.


1/2/09

La meva iaia Ester, que ja és molt gran i molt sàvia doncs les ha vist de tots els colors, és de les poques persones que, afortunadament, em pregunten per la meva vida sentimental però mai des del cotilleo o la interpel·lació, sinó des de l’afecte. I de fet, amb ella, és de les poques persones amb qui hi parlo.
Ahir, mentre es menjava il·lusionada una truita de patates que li havia cuinat però que se’m va enganxar per tots els cantons, em somreia i em deia que no sóc tan complicada, que no tinc un caràcter tan difícil com dic, que simplement busco algú per damunt meu.
Primer, me la vaig mirar i me’n vaig enriure. No podia creure ni entendre què em deia.
Però després se’m va fer la llum. Algú de qui aprendre coses, amb qui compartir els neguits i les alegries, algú amb qui entendre’s amb la mirada (més que per damunt, crec que volia dir per igual, però eren les seves paraules).
I llavors seguia explicant-me les batalletes amb el iaio Antonio, el seu mal caràcter (potser és l’herència que m’ha tocat i com amb ell, la iaia no el sap veure), però de qui mai es va separar ni un instant.
Va ser com un aire fresc, saber que no és tan difícil el que busco, i que no és ser tan exigent com em diuen alguns (i que em fan sentir malament). I sobretot és redescobrir que no estic tan equivocada o no tinc tan idealitzat, l’amor.
O potser és cosa de família.
Altra cosa és la por de no trobar-lo mai. Avui, mentre dinava amb uns amics, parlavem de les mancances de certes persones, vitals, emocionals i fins i tot sexuals. I com aquesta mancança les porta, de vegades, a l'autodestrucció.
M'agrada creure que no és així. Que la vida són moltes coses. Que no tot passa per tenir parella.
En fi, el que està clar, que el millor és no pensar-hi massa. Si ha d'arribar, tot arriba.